La dècada dels anys cinquanta (IX)

Els moments culminants de “Teatre i Art” (II)

“El diario de Ana Frank”

La cimera de Teatre i Art arribaria amb El diario de Ana Frank). D’això es tractava: de representar l’obra teatral que Frances Goodrich i Albert Hacket –guardonats amb el Premi Pulitzer i dels crítics de Nova York-  havien escrit sobre el diari de la noia jueva Anne Frank, en el qual explica les peripècies i angoixes que ella i la seva família van passar a la casa d’Amsterdam on restaren amagats del 1942 al 1944.

L’obra va ser presentada també al teatre Municipal de Girona en motiu d’un Concurs Provincial de Quadres Escènics, amb el teatre ple de gom a gom. ¿ Com van veure la representació els gironins i com la van veure els banyolins? Extractem alguns fragments de la crítica de Joan Olivas publicada a la revista Horizontes: “ Era arriscada la posada en escena que requería molt d’esforç. Amb molta voluntat es van vèncer les dificultats, obtenint un sorprenent èxit aconseguit per un expert moviment escènic que ha sabut desenvolupar l’hàbil mà de Joaquim Colomer. En quant a la interpretació vam veure un esforç notable en tots els actors, sobressortint del conjunt, Josefina Julbe, que protagonitzà a la jove heroïna. Aquesta jove actriu, que sap passar fàcilment del riure al plor, que va viure el seu paper amb una sensibilitat artística i un nervi poc comú en les nostres actrius, s’endinsà en el personatge de la nena Anne Frank, fins i tot en els moments més insignificants, algunes vegades inadvertits per l’espectador que segueix la trama de l’obra, i en els que es calibra la categoría d’un bon comediant, o sigui en els moments en què l’actriu segueix l’acció, escoltant els diàlegs, ja que no és el mateix saber representar que saber escoltar. I amb la Josefina, les dues coses van juntes. Després, a la segona part, va seguir la mateixa tònica perfecta de la primera, quan en realitat, Anne Frank no era la mateixa nena dels tretze anys; potser si ella hagués prescindit una miqueta de la mímica –aquest gest de mossegar-se les ungles molt enginyós i molt hàbil en la primera part i completament desfavorable en la segona – hagués assolit molt més amotllar-se al caràcter creat pels autors.. Una altra interpretació que va sobressortir va ser la de Pere Pagès en el senyor Van Daan. Pagès està en el millor moment de les seves actuacions. Quan en Els milions de l’oncle se’l va substituir en els tipus que solia interpretar, canviant els impossibles galants pel dels homes durs, va nèixer en ell un nou actor, amo de l’escena que domina amb la seva naturalitat d’expressió i dicció. Anna Albertí va fer honor al seu títol, (feia poc que a Girona van concedir-li el títol de la millor actriu del teatre gironí) envoltant a la senyora Frank d’una suau feminitat, i en algunes escenes, com la del malson d’Anne, va saber donar aquell to maternal precís en la claredat de la veu”.

 Segueixo amb la crítica d’Horizontes: “Anton García, magníficament sobri en el seu paper del senyor Frank, va tenir alguns moments precipitats en la dicció, subsanats en succesives representacions, donant caràcter al seu personatge amb una actitud digne de bon comediant. Peter, amb la seva timidesa, era un paper molt ingrat per a Enric Tubert, qui ens va donar una sorpresa, reprimint-se i mostrant el seu esperit d’actor. Jaume Farriol va lluitar per mantenir l’edat del personatge, va comprendre el complex de les seves reaccions manifestant-se sempre amb intel.ligent sobrietat. Assumpció Garriga, sempre molt personal i efectiva en el paper de senyora Van Daan; Angelina Tarafa demostrant que pot conferir vida a una escena tan complexe com la que dòna la notícia de la invasió aliada; Miquel Fèlez, superant passades actuacions, i Joana Collell, justa en el seu debut, van contribuir a l’èxit aconseguit pel conjunt.

Muntatge, luminotècnia i el decorat de Burmann excel.lents, i en quant als efectes especials, alguns defectuosos. Magnífica la cançó de Januka amb que finalitza la primera part, composta per Manuel Saderra i Puigferrer.

I a Girona, què? va ser ben rebuda El diario de Ana Frank?

El públic, dret, va aplaudir fervorosament i la crítica va ser justa envers tothom. El setmanari V.P., però, va fer.ne una critica més serena. Llegim-la: “Per fi, amics, hem vist a Anne Frank a Girona Per fi hem pogut viure tancats amb ella i amb els seus a les golfes d’Amsterdam. Per fi hem pogut conèixer la seva íntima aventura, i hem pogut escoltar dels seus llavis que, malgrat tot, els homes són bons. No estic d’acord amb Antoni García en què la dramatització de Frances Goodrich i Albert Hacketh sigui una obra teatral perfecta, però si crec de veritat que és un document humà que es precís conèixer com pregonament representatiu de les misèries i les esperances de la nostra generació. Per això, el sol fet d’haver portat l’obra a Girona és ja un punt a favor de l’Agrupació Teatre i Art de Banyoles.

“La representació d’El diario de Ana Frank està eriçada de dificultats capaces d’espantar al director i als actors més competents. Malgrat això, els banyolins no han volgut espantar-se i un èxit molt agradós els ha acompanyat en la seva aventura

“Si se’m permet, destacaré un únic nom en el capítol de la interpretació: Enric Tubert, que ens va fer un Peter Van Daam inoblidable, sense altra exageració censurable que la del tremend embolic que en cert moment es fa amb la corbata i el mocador.  Els demés van servir els seus papers amb absoluta correcció, amb singulars encerts de posició i gest per damunt d’altres de dicció. La intèrpret d’Anne Frank no aconseguí captar del tot la psicologia de la noia. En la seva preocupació per acriaturar-se ho va fer en excés, oblidant que Anne, pel que es desprén del text, era una nena precoç.

“El punt més alt de qualitat va coincidir amb el moment més aconseguit de l’obra: l’últim quadre del segon acte. Oportuns els efectes sonors. Esplèndida la tasca de conjunt, que acredita la perícia del director”.  La crítica anava signada per Ariete, que segons diuen era el periodista Narcís Jordi Aragó.