La dècada dels anys cinquanta (XI)

Les primeres comèdies còmiques de“Teatre i Art”

I de cop i volta Teatre i Art es va eclipsar. Va desaparèixer com per art d’encantament: els nois i noies artistes, uns perquè festejaven i altres perquè es van absentar de la ciutat per anar a treballar a Barcelona, la qüestió és que el teatre va quedar estancat. Què va passar en aquells darrers anys de la dècada dels cinquanta?. Jo em vaig casar a Arbúcies amb la Roser Recarens. Era el dia 23 de juny de 1958. Ella era perruquera i va posar el seu saló a Banyoles en una caseta del carrer de l’Hospital. Allí també ens hi allotjàvem fins que el 1961 vam adquirir en propietat la casa número 33 del carrer Major on vam passar a residir-hi. Va ser en aquells anys quan em vaig engrescar a escriure a la revista Horizontes i van ser justament els companys de Teatre i Art quins em van “fitxar” per a col.laborar-hi. Alguns d’ells – Tubert, Farriol, García- portaven la revista, i em van dir si em veia en cor d’escriure una pàgina mensual sobre cinema. Vaig fer-ho, i va durar molts anys, combinant escrits de cinema i teatre. Llavors, el 1959, amb el meu company Miquel Blanch vam fundar el Cinema Club, i naturalment vaig escriure sobre aquest fet, i fent també les crítiques de les actuacions de les Companyies de teatre professional que es deixaven caure per la nostra ciutat.

A final de la dècada seguia treballant a les oficines del Banco Hispano Americano de Banyoles i la meva comesa era la d’anar de casa en casa i de carrer en carrer a presentar i cobrar lletres de canvi, i això segurament em donaria peu perquè en un demà –gairebé a finals de segle- pels coneixements que tenia del comerç i la indústria i de la gent que habitava en les cases banyolines, portés a terme un programa de ràdio que compartiria amb una persona de la mateixa edat, en Joan Alemany, que treballava també en una oficina bancària: el programa de Ràdio Banyoles, De casa en casa, que s’iniciaria el 1998 i acabaria en el primer any del segle XXI.

Però seguim en els anys cinquanta. En els anys cinquanta treballava en en el Banc i en aquell mateix establiment també hi remenava papers en Joaquim Colomer. Per tant, -deixant a part les coses bancàries, no vull ficar-m’hi-, si que diré que amb en Colomer tot sovint parlàvem de les nostres afeccions. El vaig veure molt preocupat quan dirigía el jovent de Teatre i Art en El diario de Ana Frank. Passava moltes estones capficat, i un dia em va dir que només pensava en els cigrons. I no pas perquè se’n fes un tip de menjar-ne, sinó perquè a casa seva en tenia una dotzena de grans crusos que els feia còrrer d’un costat a l’altra d’un escenari, un teatret que van muntar-li i regalar-li els germans Tubert per tal de que s’hi  esplaiés fent-los moure com si fossin els personatges de l’obra, i així els manipulava forjant el complicat moviment escènic que requeria l’obra que es representaria en un decorat de Sigfrido Burmann, amb sala, dormitoris, escales i golfes. En Colomer feia pujar i baixar cigrons escales amunt i avall, des dels dormitoris a les golfes del teatret com si fossin actors del drama a representar. Si les crítiques van destacar el bon movement escènic del drama, jo crec que això va ser gràcies als jocs de mans i el cap intel.ligent d’en Colomer en el moviment cigroner del teatret dels Tubert.

De casa en casa, de carrer en carrer i tancat a casa enyorava el teatre. Les meves cames, prou que em portaven sempre cap al teatre del Catòlics, i a l’escenari ajudava en el que podia, si res més no fent de traspunt amb el llibret a la mà.

Va ser a les darreries d’aquella dècada quan Teatre i Art va decidir fer unes comèdies còmiques. Comptaven amb mi perquè els hi triés una obra, cosa que vaig fer-ho, recomanant-los-hi una de molt divertida que havia llegit i que un meu oncle m’havia dit que l’havien representat amb bon èxit els components de la Joventut Artística de l’Ateneu cap allà els anys trenta. Vam llegir la comèdia i a tots ens va agradar. Era original d’Emili Graells i tenía per títol Com s’enreda la troca. Una altra comèdia que vam posar a punt de representar era El millor dependent del món, original de Llorenç Gràcia, un propòsit de l’autor de ridiculitzar –amb exageració- la ingenuïtat humana.

I amb aquestes dues obres vaig tornar a reemprendre les meves actuacions en escena. Recordo la meva ingenuïtat amorosa en recrear-me fent un xicot enamorat que anava un diumenge a dinar a casa de la xicota, i li portava un paquetet que aguantava amb un cordill, i quan la xicota em va dir que era  li portava, jo responia que era una “palpitació” per a ella. (Les “palpitacions”, a Banyoles són uns dolços coberts de nata). Vaigs provocar molt el riure en aquesta escena que, com en altres vegades, era una “morcilla”, un afegitó que emt vaig inventar. Ho feia sovint. No sé si és un defecte o una virtut. En tot cas, els afegitons que hi feia eren ben pensats, i més d’un autor m’ho ha agraït. Però el que vull destacar és que en aquestes dues comèdies vam aconseguir fer riure molt el públic,  però va ser també gràcies al dinamisme de l’Enric Tubert. En El millor dependent del món va treure aquell seu tipus nerviós, actiu i diligent que sempre, sempre, dotava de bon ritme les comèdies.

Gairebé podriem dir que amb aquestes dues comèdies s’iniciaria un nou període de Teatre i Art que es desenvoluparia a principis de la dècada següent.