La dècada dels anys cinquanta (VII)

ELS INICIS DE “TEATRE I ART” (i II)

“Una historia qualsevol” va agradar i el debut de l’agrupació Teatre i Art va entusiasmar el públic banyolí. D’aquesta primera actuació del nou grup, la revista Horizontes va publicar-ne una crítica signada per un tal M.U.S, que deia: “Han aconseguit el seu objectiu. Han obert un solc profund en el vast camp de l’escena banyolina. Cordialitat, fluidesa, simpatía i bona voluntat. Però, a més a més, art, bon gust i impuls prometedor. La representació es desenvolupà sense vacil.lacions i amb un pler domini de la situació. Els valors femenins sobrepassaren netament l’actuació dels seus companys, que no obstant es desenvoluparen meritoriament”. Veiem que diu el crític de les noves actrius: “Josefina Julbe es va mantenir fins al final a l’alçada del seu lloc, de primer ordre, que li va tocar en el repartiment; Anna Albertí, gràcia, garbo i espontaneïtat, sense intentar-ho emplena l’escena; Assumpció Garriga, actriu consumada, intencio, mímica i simpatia; Maria Dolors Bravo, senzillesa, dolcesa i clara dicció; Mercé Tallada, coneixedora de la difícil facilitat d’un paper senzill” I ara toca als joves: “Anton García va superar la seva qualitat ja demostrada, acreditant el seu llinatge artístic; Enric Tubert va demostrar clarament que és molt més que el dinàmic caricato que coneixem; Joan Geli no va sorprendre a ningú, el cognom és molt conegut a la casa... bon conversador; Jaume Oller, una comesa gràvida de dramatisme, desenvolupant el seu paper perfectament; Joan Coll va demostrar simplement un cinisme que –ni par-lar-ne!- no posseeix, i aquest és un bon detall”. Del director escènic es deia: “Joaquim Colomer va saber modelar el conjunt, respectant, aconduint la personalitat de cada individu. Cap dels nous actors va acusar regustos d’aquesta expressió, d’aquesr dir tan seu –tan convincent- que tots hem aplaudit. El públic va respondre a la crida captant amb sentiment el missatge de l’obra i la qualitat de l’execució. Prolongadíssims aplaudiments. Teatre i Art en marxa. Ànim, nois!”

I els ànims van acrèixer! Perquè al cap de tres mesos Teatre i Art tornava a representar una altra obra, aprofitant la diada anual dels Homenatges a la Vellesa. Aquesta vegada era una estrena original de mossèn Manuel Pont, un capellà poeta que residia a Casa Missió. La comèdia dramàtica Maria Clara va agradar al públic i el seu autor –en ésser-ne requerida insistentment la seva presència- va sortir a l’escenari per agraïr les aclamacions del públic. Manuel Pont va rebre un obsequi de mans de Miquel Vilanova, president del Patronat Local de la Vellesa. Maria Clara tenia més part de drama que de comèdia, i així ho remarcava l’autor que concedia una importància decisiva a l’acció, interessant i emotiva, amb un diàleg abundant en matisos irònics i en valors ètics i literaris. Un argument simple amb intriga dosificada i diàleg incisiu. M.U.S. a la revista Horizontes definia que semblava una obra plantejada per Josep Maria de Sagarra i resolta per Folch i Torres. Actuaven Dolors Bravo, Josefina Julbe –gairebé sempre en escena, amb naturalitat i espontaneïtat-, Anna Albertí, en el personatge de Maria Clara; Assumpció Garriga, Anton García, Enric Tubert –un galant segur i noble-, Pere Pagès, Joan Geli i Agustí Fontbernat, tots dirigits per Joaquim Colomer.

A principis d’estiu els components de Teatre i Art van anar en autocar a fer un bon dinar a La Salut de Sant Feliu de Pallarols, i en aquesta població van representar Maria Clara. Jo també els vaig acompanyar perquè al final de l’obra hi vaig representar un dels meus monòlegs. De Sant Feliu de Pallarols en tinc un mal record perquè hi vaig fer la meva primera caiguda: al Centre Catòlic i Cultural hi vam entrar a les fosques, i abans d’encendre els llums, mentre anava reculant a dalt de l’escenari vaig caure darrera la batería, al fòrum, prop de la boca, en el fossat disposat pels músics. Em vaig desllorigar un peu, cosa que em va fer anar coix tot el dia, fent d’aquesta manera que la representació del monòleg No em vinguin amb metges fos més realista. A la nit, Maria Clara es va representar a Anglès, vila natal de l’autor de l’obra. Crec que va ser allí on vaig estrenar una nova versió del monòleg Amor per correspòndència, amb algunes humorades tretes de les dotzenes de cartes escrites a la meva xicota, guardant-me, evidentment, les interioritats.