La dècada dels anys cinquanta (II)

EN  ELS  JARDINS  DEL  MONTSENY

 

Era un divendres de setembre de 1952 quan a l’oficina del Banco Hispano Americano de Banyoles una trucada telefònica demanava per en Joan Olivas. La veu era la de Carme Torres, qui des d’Arbúcies requería la meva presència per a un fi de festa en una representació teatral que feien els afeccionats d’aquell poble de la falda del Montseny. Aquella trucada telefònica va canviar el curs de la meva vida.

Tot depenía del permís que em donés el director del Banc per poder quedar-me en un dia de treball –el dilluns- a Arbúcies. En principi se’m va negar que deixés un dia de feina, però es veu que el director s’hi va repensar i a la tarda va venir a casa –les nostres vivendes eren davant per davant al carrer Major- i em va concedir el dia de permís. Poc podia pensar el director del Banc, en Pere Casellas, que amb aquest gest acabava de forjar el meu futur. A Arbúcies, fent comèdia hi trobaria l’amor de la meva vida.

Va ser la Carme Torres qui em va presentar la seva amiga, la Roser Recarens, amb qui havien actuat juntes en algunes representacions teatrals al teatre del Centre d’Arbúcies. La Carme i la Roser actuaven juntes en l’obra Sang blava, de Pous i Pagès. La Carme, en aquells primers anys de casada amb un banyolí, combinava les actuacions entre Arbúcies i Banyoles. Amb motiu de la festa petita del poble del Montseny – Aplec de la Capella de la Pietat- col.laborava en la posada en escena de la subsdita festiva comèdia.

En un entreatcte vaig sortir a l’escenari representant el monòleg d’Apel.les Mestres, No em vinguin amb metges, sense causar gaire bona impressió a aquella noieta que es deia Roser i que enfarriolada amb un vestit amb farbalans i mirinyac esperava que jo acabés el monòleg per entrar ella a escena en el darrer acte de la farsa de Pous i Pagès. “-Que pesat que és aquest noi”, deia entre bambolines. Potser sí que ho allargava massa perquè quan el públic riu m’hi entretinc més del compte. A l’endemà, però, en Joan Olivas ja no era el pesat “teiatreru”. Ballant sardanes i prenent un vermut animador, Cupido devia fer de les seves, i quan la Roser em venia a acomiadar a l’autocar, jo li vaig robar una foto que m’acompanyaria en els moments ensopits de l’hivern venidor.

I a partir d’aquí, cartes i més cartes, trobades a Girona, i un cop al mes el festeig al jardí del Montseny – així batejat per Santiago Rusiñol en les seves estades a Arbúcies.

 El festeig va durar sis anys... Però…val més que seguim amb la comèdia.

Jo continuava rondant pels pobles de la província de Girona amb el nostre extens repertori. De tant en tant procurava esquivar-me de l’Agrupació Teatral Banyolina per anar a festejar, però deixava l’Elenc desfet i s’havia de procurar trobar un suplent.

Quan arribava aquest cas s’anava pels pobles a fer Els milions de l’oncle, que era una comèdia en la que jo hi tenia un petit paper; un personatge “agent de pompes fúnebres” que en les meves absències se’n va fer càrrec l’apuntador Josep Fontbernat. Se’n va sortir bé, però es va donar la circumstància que aquesta obra la van anar a representar a Cornellà del Terri on en Fontbernat hi tenia la seva xicota. A la sala també hi havia la

seva futura sogra que va quedar molt sorpresa en veure el xicot de la seva noia vestit tot ell de negre i ensenyant un mostruari de taüts. En sortir del teatre la dona va dir a la seva filla: “- Si aquest noi no plega de fer comèdia no entrarà més a casa”. No cal dir que d’ençà d’aquella, en Fontbernat no va fer més d’”agent de pompes fúnebres” i va tornar a la “curculla” fent d’apuntador, que aquesta sí que era una feina que feia molt bé.