La dècada dels anys cinquanta (I)

DOS  VETERANS:  FREIXA  I  COLOMER

L’Agrupación Teatral Bañolense, afiliada a l’Obra Sindical de Educación y Descanso, va seguir el seu recorregut pels pobles de la província durant els cinc primers anys de la dècada, sempre amb el seu repertori d’una dotzena d’obres del teatre català. Al capdavant hi portàvem Don Gonzalo o l’orgull del gec, comèdia que ens feia quedar molt bé i ens obria les portes a nous contractes. L’Agrupació va patir un revés amb l’absència de les germanes Geli, però tot seguit es va incorporar una noia que donaria glòria al teatre banyolí: Carme Torres. Aquesta portuguesa, resident a Arbúcies, es casà amb un banyolí –Josep Maria Sarquella- i era considerada a la vila del Monseny com la millor actriu del Grup Teatral del Centre Arbucienc. Rosseta i boniqueta, Carme Torres va ser la persona més adequada per interpretar els personatges de noia ingènua plena d’innocència i candorositat. Va ser la intèrpret ideal en obres com Don Gonçal, Julieta, filla única, L’endemà de bodes i La casa. Amb ella també es van incorporar a l’Agrupació les germanes Vilanova – Montserrat i Rosa Maria-, les quals, juntament amb Carme Freixa, i més tard Carme Rovira, formarien el planter jove realçat sempre amb la presència com a primera actriu de caràcter de l’extraordinària Carme Quer.

En aquella dècada l’Agrupació Teatral Banyolina actuava poc en el teatre del Círcol de Catòlics, i si alguna vegada ho feia era amb el fi de col.laborar en algunes funcions benèfiques. En el II Homenatge a la Vellesa vam estrenar El miracle, obra de Joan Puig i Dalmau, un aficionat a la poesia, autor d’alguns llibres de Rondalles banyolines i col.laborador de la revista Horizontes. En el III Homenatge a la Vellesa presentàvem Els milions de l’oncle, de Carles Soldevila. I en el IV Homenatge estrenàvem La casa, una obra en prosa de José Maria Pemán. En el programa ja s’anunciava la sala del teatre del Catòlics com a Teatre-Cine Canigó. No es res d’estrany que tornessim a representar una obra de Pemán en castellá. En llegir-la, a en Pepet Freixa li va agradar perquè era una obra diferent a les que ens tenia acostumat l’autor de El divino impaciente. Es tractava d’una comèdia moderna, de les de tresillo – que a l’escenari del Catòlics solien ésser de butaca i sofà perquè si hi havia massa mobles no ens podiem bellugar.

Recordo que era una sala de casa antiga i luxosa, moblada segurament per Mobles Tarradas o Constans, que van ser els encarregats de disposar l’escenari durant molts anys. Deixaven els mobles amb la condició de que en els programes s’havia d’anotar la seva procedència.

La casa és una comèdia replena de detalls poètics, de delicades i dolces apreciacions sobre el valor tradicional de la família, de la llar, de “la casa” al cap i a la fi.

Recordo el començament de l’obra amb tota una família vestida de negre que tornàven d’un enterrament. I la  senyora vídua – Carme Quer-  que havia de fer-se càrrec de portar el pes de “la casa”. I un industrial xocolater, un home astut i ordinariot, amb abric i paraigua, que tractava de conquistar a la vídua. Una bona interpretació d’en Pepet Freixa. Al seu costat, un oncle comerciant que canviava arròs per automòbils, bicicletes per oli, i blat de moro per pneumàtics.

Era en Maurici García. Tot un personatge, bon actor que només tenia un defecte; aixafar el castellà.El deia a borbolls, a la biorxa, molt precipitadament. Tampoc li ajudaven gaire les dents postisses, però encara que el seu castellà fos pèssim, en Maurici Garcia – en Maurici Lei li dèiem- era un actor de categoria. A La casa va fer un “tio Cabuérnigo”, estraperlista, que era una joia. Ara potser li diriem que era un tipus estraperlista català.

D’estraperlistes n’hi havia arreu: a Madrid, a Barcelona i sobretot en  trens de la Renfe, en els que també hi viatjaven dones banyolines que a la ciutat eren primetes i a dintre els vagons  eren molt grasses. Portaven tota la manduca – l’estraperlo- a la panxa, als malucs i a la pitrera.

La sorpresa interpretativa en aquesta comèdia va ser una deliciosa Carme Torres que es va posar a la pell d’una monja –la filla del propietari d’aquella casa que s’anava en orris-. La mongeta –un personatge de l’obra li deia “un bicho raro”- va ser la revelació d’aquella comèdia “diferent” del Pemán d’El divino impaciente, però sempre tendre, ajustat i ple de ressorts anecdòtics, satíric i bon pintor de costums, i naturalment, replena de poesía-

En el Vè Homenatge a la Vellesa –any 1954- tornàvem amb una altra obra en castellà: Los que quedamos, una comèdia dramàtica original d’un italià, Giovanni Cenzato. Freixa devia triar-la perquè podia interpretar un personatge dels que a ell li agradaven: un capellà, en aquest cas, un Monsenyor,  que en fèu una una excel.lent creació en una obra plena de contingut humà.

El següent Homenatge a la Vellesa – any 1955 – el vam fer al teatre Victoria, considerant que ja en teniem prou de drames i calia fer una comèdia còmica. Es va escollir La educación de los padres, de José Fernández Villar, una comèdia molt divertida que posteriorment, cap als anys setanta se’n va fer una versió cinematogràfica amb el títol de Hay que educar a papá que va interpretar Paco Martínez Soria. Jo crec que d’aquesta representació al Victoria cal destacar-ne la col.laboració de Joaquim Colomer, qui juntament amb la seva filla, Maria Colomer, es van reincorporar al teatre, que n’estaven absents des que es va representar El divino impaciente a la dècada dels anys quaranta. La foto d’en Freixa i en Colomer abraçant-se en una escena d’aquesta obra és com un símbol de tornada a una amistat escènica allunyada durant dotze anys entre aquests dos veterans del teatre banyolí.