Dos vells veterans. I: En Maurici Garcia
(en Maurici “Lei”)
Si Teatre i Art donava una nota d’optimisme
en el renaixement d’una afecció entre la joventut, per altra banda en aquell
temps –any 1958- vam tenir la dissort de perdre dos grans afeccionats veterans
del teatre banyolí. Un d’ells era en Maurici
Garcia. A la revista Horizontes
l’acomiadava en un article dient que no solament era un gran home, sinó també
un excel.lent company, i que davant del mutis definitiu de la seva vida, hom no
pot menys que pensar en aquesta cosa viva que és el teatre: “Veient actuar a
Maurici, i a tot aquest món emocionant que formem el cens d’actors i comediants
de la nostra escena banyolina, ens adonem que el teatre ha estat una de les
poques coses que s’han fet amb il.lusió a la nostra ciutat. I aquí son per
afirmar-ho, els seus companys d’escena, Freixa,
Baus, Geli, Colomer, Vilanova, Quer
i altres que van viure amb ell les seves primeres inquietuds escèniques en
aquella vella època del Círcol de
Catòlics, d’aquell enyorat “teatre de
butxaca” que no podem oblidar tots els que en ell hi hem debutat.
Aleshores, nosaltres, noiets encara, els admiràvem amb il.lusió en aquella
infinitat de tragèdies, drames, sarsueles i sainets que ens alegraven les
tardes dels diumenges, aquelles dolces tardes de pa amb xocolata, en el seient
del “Paradís” (unes grades amb bancs
massissos d’estil circense) del teatre
del Catòlics del carrer de l’Abeurador,
ignorant que un dia també hauríem de compartir amb ells en reposicions de les mateixes obres que estàvem
contemplant. En Maurici Garcia (Maurici
“Lei”) era el traidor. Així va començar. Com tots. Sense trobar el seu
tipus. Més endavant el descobriria: un home em plena maduresa, a vegades
groller, ignorant; altres, dèspota, atrevit, però en el fons sempre un infeliç
vessant de bondat i alegria en el seu cor, i obrint.nos el grifó del riure en
cada representació”.
I recordava
els seus personatges: el Cebrià d’El carro del vi; el Patau de Julieta, filla única;
en Baldiri d’Els milions de l’oncle declarant el seu amor a la serventa; el Don Joan de Flors i violes, amb aquelles advertències de “Noi, reberàs!”
acompanyades de clatellades que em
propinava a cada dos per tres. I l’Esfera, el corder incrèdul d’Els sis corders de Blanes, qui
davant de la notícia del seu degollament s’apressava a demanar un capellà
perquè el confessés. I el senyor Josep
de Gent d’ara, pobre llàtzer de la
seva esposa novel.lista de la que havia de suportar les seves “manxiules”
literàries, i fins el mateix tio
Cabuérnigo de La casa, malgrat la
seva dificultat de pronunciació de l’idioma castellà. I entre tots i damunt de
tots, la sava màxima creació: el Bieló,
l’incomparable Grapa de Don Gonzalo....”
Pels pobles de
la província en aquella llarga gira de cap a quatre anys: “Maurici sempre hi
era present i cantava amb nosaltres aquells cants tan alegres que animaven els
viatges. Tota la provincia va riure estrepitosament la gràcia desbordant dels
seus personatges. Va ser en un d’aquells viatges que va sentir la molèstia
asfixiant del seu angoixós respir, i malgrat aquesta dificultat va seguir
acompanyant-nos sortint sempre a escena, perquè ell era feliç donant la seva gràcia
en aquelles comèdies que amb el seu bon aplom de comediant l’impressionaven per
l’esclat dels riures que provocava. En plena maduresa, li hem de donar el gran
adèu, un adèu silenciós, com el d’un mutis de tragèdia que ell no aspirava a
representar tan aviat, a costa de la seva pròpia vida”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada