La dècada dels anys cinquanta (VI)

ELS  INICIS  DE  “TEATRE  I  ART” (I)

Desfeta l’Agrupació Teatral Banyolina, a la ciutat de Banyoles es va patir un lapse teatral de dos anys, però hi havia esperança de continuïtat amb els joves que havien representat Por la Virgen capitana. Van seguir un parell d’anys difícils en què els afeccionats es reunien només per acudir a la cita anual d’Els Pastorets. Tanmateix, però, se’ls veia interessats pel teatre i assistien a una lectura original de Narcís Jordi Aragó i Josep Maria Capella que aquests dos gironins van fer a la Casa de Cultura de la Caixa de Pensions. Els va presentar el director de La Caixa, sr. Martí Xena, com a components d’un Patronat de La Passió de Girona. L’obra llegida, La llum de la veritat, va ser l’avançament d’una possible Passió gironina que s’havia de representar al teatre Municipal de Girona, i també un apassionament per part dels actors banyolins per un possible projecte d’una Passió banyolina.. Aquells joves, però, van arribar a l’edat d’anar a fer el servei militar, i en absentar-se de Banyoles tot va quedar aparcat.

No obstant,encara es podia veure algun concurs amb títols manllevats de programes de ràdio, com un Pasaporte a la fama, en la que el jove Jaume Oller aconseguiria un premi com a rapsoda.

El naixement del nou grup Teatre i Art va esdevenir-se els dies 9 i 10 de març de 1957, i en el programa es deia que es presentava jubilós per primera vegada davant del selecte públic de Banyoles: “Després d’uns anys de deplorable silenci en les taules, la nova agrupació, batejada amb el dinàmic nom de “Teatre i Art” –símbol de les inquietuds i orientacions que la encoratgen- ve a omplir el buit que sentia Banyoles per l’absència del teatre. La nostra ciutat, essencialment artística, no podia sentir-se completa sense l’autèntic signe cultural que confereixen les temporades teatrals. L’agrupació “Teatre i Art” es presenta cordialment, amb una simpatia fresca i amiga. L’integren elements tots ells joves. Potser els hi manca experiència i la perfecció aconseguida a base de triomfs; però posseeixen la garantia de tot èxit: l’esforç tenaç i entusiasme juvenil, juntament amb un coneixement perfecte de la responsabilitat de la seva empresa. Tot el passat teatral de la nostra ciutat, exhuberant en aplaudiments, vol ressorgir amb renovat i audaç  impuls vital, en aquest nou elenc, gràvid de promeses, perquè està format per una joventut que sent el teatre i no és avara en sacrificis. Esperem que la nostra presentació serà acollida pel públic banyolí, comprensiu i amant de tot art, amb el més càlid dels aplaudiments”.

I amb el més càlid dels aplaudiments va ser rebuda la nova agrupació al final de les representacions d’Una història qualsevol, un drama original de J. C. Tàpias i S. Vendrell. En aquell temps l’obra es qualificava com “una de les mostres més ben aconseguides del nostre teatre modern”, però aquella modernitat no deixava de ser, en el fons, no res més que pura aparença. Els fets de la història eren presentats per un personatge, Albert, que, sol en escena recordava el que havia passat. L’historiador de teatre, Xavier Fàbregas, va dir que “aquest recurs innovador, així com el de la veu en off, pot obeïr a la influència dels serials radiofònics, però, hi ha també, sens dubte, la influència del cinema d’aquells anys” – i aquí recorda la pel.licula Rebeca, de Hitchock, amb la veu en off present en algunes seqüencies. L’element de modernitat pretenia vestir una temàtica d’actualitat: la de l’estraperlo periclitat i la conseqüent adaptació dels membres d’una família de nous rics a aquesta dramàtica situació. Des d’un punt de vista melodramàtic tampoc hi faltava res: la filla que, abandonada pel promès, no sap acostumar-s’hi i mor tuberculosa, el pare que un cop arruïnat es dòna a la beguda, etc, etc...

O sigui que gairebé podríem dir que era una versió catalana de les obres d’Adolfo Torrado que enlluernaren el públic femení en la dècada dels anys quaranta.