"ELS PASTORETS" des del front de guerra

“ELS PASTORETS” des del front de guerra

 

(De la carta de Ventura Pau escrita a la seva esposa la vetlla de Nadal del 1937)

 

  “Estimada Montse: Celebrant avui la “nit bona de Nadal” que en castellà en diuen “Nochebuena”, hem fet un xic de festa, i jo la vull completar procurant donar-te un xic de l’alegria que voldria que aquest vespre ens poguèssim encomanar...(...). Si et trobes lluny de casa i sobretot en festa assenyalada és quan recordes i trobes més a mancar els éssers estimats i més que recordar-vos, us somnio i em veig en una de les vacances de Nadal, quan jo encara estudiant, ens trobàvem d’amagat al “galliner dels Catòlics per a veure-hi “Els Pastorets”. A casa hi teníem un “palco” abonat: era per sis persones, amb unes cadires altes, les del darrera, perquè es pogués veure bè l’espectacle sense destrorbs, però quasi sempre se n’hi entaforaven set o vuit, que hi cabien perfectament perquè tots eren quitxalla... Jo pujava al galliner per a poder estar al teu costat. Tu em deies que aquella música tan inspirada et recordava alguna òpera d’en Verdi. Em deies que era un plagi de “Nabuco”. Quan s’aixecava el teló per començar l’espectacle es veia un decorat que volia ser l’infern i uns dimonis arrenglerats a banda i banda de l’escenari, vestits de vermell. Unes forques a la mà, banyes al front i una cua cargolada al final de l’espinada. La senyoreta Lluisa Genover al piano, donava el to de la cançó i unes veus gruixudes amb so de caverna de molt endins de la terra feien retrunyar les bambolines del decorat mentre cantaven. “Todos acatamos tu recio poder. Tus esclavos somos. Viva Lucifer”” I ballaven una dansa infernal dirigida per Satan que era el lloctinent del dimoni gros. Aleshores, s’obria una trampa al mig de l’escena i en sortien unes flamarades, fetes amb sofre cremat, que pujaven enlaire i omplenaven l’escena d’una boirina groguenca, que per moments no deixava veure res. I enmig d’aquestes flames anava pujant trampa amunt el dimoni gros. La seva aparició era de difícil interpretació, ja que devia sortir mirant a tothom i fent por. Recordo les mirades del vell Tites i d’en Boixó i més tard d’en Colomer i d’en Geli representant el paper d’en Lucifer. I desplegant els braços. Després va passar revista a tots els dimonis.amb veu de tro, els engegava el seu discurs: “las cuarenta semanas predichas por Daniel, a cumplirse estan cercanas---“ Jo et comentava, que de voluntat n’hi havia molta, però, que per començar, el castellà que parlaven era massa català (qüestió d’accent!) i que a mi em feien riure. Després d’haver explicat en Lucifer, que havia nascut un fill de Déu per salvar el món i jurar que li farien la guerra, ballaven i  cantaven fins a l’exasperació final amb el grit de “Guerra atronadora...”

  Continuaven els quadres, interpretats ara pels pastors. Eren uns homes senzills vestits amb samarres de pell de bè (que devien estat curtides a can Franch), i túniques fetes de retalls comprats a can Pons o a can Corominas, i calça curta – que en aquells temps no es devia conèixer- i representaven al poble nòmada, que amb els seus ramats corrien d’un lloc a l’altre en cerca d’herba fresca pels seus xais i cabres, amb l’esperança de poder un dia arribar al lloc on segons les Santes Escriptures havia de nèixer el Messies. Els manava l’alcalde Borrego, ajudat del Bato, que li feia de secretari. Els dos carregats de filosofies de poble i eren els causants d’unes peripècies que ens feien riure molt. Quan ho recordo, veig a en Maurici Garcia i a l’Andreu Malagelada, a en Freixa i a en Baus, l’un a cavall de l’altre i fugint del llop que els persegueix. En el seu personatge, un àngel se’ls apareixia per anunciar-los que el Messíes per ells esperat, havia nascut en una cova de Betlem. Aleshores en Llucifer ajudat d’en Satan (que era en Tarafa) els hi posen tota mena de traves i entrebancs perquè no hi vagin, fins que l’àngel Sant Miquel i l’Arcàngel Sant Gabriel acompanyats d’un exèrcits d’angelets, els ajuden a poder-hi arribar, aconseguint fer tornar els dimonis a l’infern, i ells enmig de càntics de glòria s’entornen cap al cel. A l’arribar a Betlem, precedits per en Baus (vull dir per Soff, hi ha l’alliberació d’un esclau, l’Uriel, que era representat pel noi de cala Serafina i que de content de veure’s en llibertat cantava un magnífic “solo” que començava així: “Cual buscan las flores, del sol, el calor; Dios de mis mayores, yo busco tu amor...” i tots plegats acabaven  adorant al fill de Déu, que estava a la falda d’un home que s’havia disfressat de Mare de Déu.... Fent memòria a tot això, recordo que un any, tu i jo ja festejàvem (em sembla que fou el 1933), amb un amic meu, també universitari, ara combatent en el costat que en diem franquista, vàrem fer de soldats romans, en aquells Pastorets. Sortiem un moment per cuadrar-nos militarment. Carai!, érem soldats-. I diguèrem de cara al públic: “No servimos a un embustero”, i fent mitja volta desapareixíem entre les bambolines. Ara, d’aquells dimonis, àngels i pastors, que tots èrem amics i ens apreciàvem, ens estem matant en els fronts de combat perquè hem devingut enemics.. En les representacions dels “Pastorets”, hi havia catòlics d’idees politiques de dretes que estan combatent en el costat republicà, i soldats d’idees esquerranes que l’aixecament miltar els ha sorprés en la zona nacional on complien el servei militar. Quin desordre més absurd!.

  Al posar punt final a la carta que he transcrit datada el 24 de desembre del 1937, recordo que vaig sortir al defora de la casa on hi teníem l’habitatge els oficials de la Plana Major de la Brigada, vaig fer un xic de passejada pels voltants -camins glaçats entre marges coberts de neu-, mentre feia un repàs mental del que havia escrit. De la llunyania, en direcció sud, arribaven els retrunys de les canonades que explotaven en el front de Terol que l’exèrcit Popular de la República havia conquerit i aquell bom-bom continu del canó i l’explosió dels obusos, em fèu pensar. És la música de Wagner que ofega la tranquil.litat dels cants senzills i suaus del “Nabuco” verdià. En el front també s’hi interpretaven uns “Pastorets” tràgics.

(Publicat per Ventura Pau i Soler, desembre de 1982 a Revista de Banyoles)

Inteatrex

Inteatrex

 

SAVONAROLA

 

  Sota la direcció del banyolí Martirià Coll, el grup Inteatrex porta pels escenaris de les comarques, l’obra de Michael Suffran, “Savonarola, el plaer de Dèu sol”.

  Aquest grup de teatre no es cansa de lluitar per una “vertadera normalització

sense demagògia, del teatre a casa nostra”. Ells creuen que si bé això és una tasca de tots, als ajuntaments pertoca, mitjançant les conselleries de Cultura.passar al davant i programar, organitzar i patrocinar tota una temporada cultural, en la qual el teatre ha de tenir-hi un important paper. Perquè el teatre tornin a ser una festa viva, que mou a la gent i enriqueix els pobles, “Inteatrex” portà durant tot l’estiu passat, i gairebé cada dia, el teatre a les places i carrers dels nostres pobles, En la temporada passada presentaren a diferents llocs a un clàssic del  teatre modern: Luigi Pirandello, amb l’obra “Enric IV”; la tragèdia de John Ford “Anabella, una història molt trista”, i “El casament del llauner”, de John M. Synge. Ara, passada la temporada estiuenca es renoven amb l’escenificació sobre el frare florentí “Savonarola” en una adaptació lliure d’Inteatrex del text francés de Suffran.

  Aquest grup, a Banyoles solament l’hem vist amb el “Calígula” de Camus, i el “Ricard III” de Shakespeare.

El Talleret de Salt

El Talleret de Salt

 

“ESTRUÇOS D’ESCENARI”

 

  El Col.lectiu de Dramaturgia del Talleret de Salt presentà el dissabte 27 de novembre al Cercle de Catòlics un espectacle construït a l’entorn de textos de Shakespeare treballats amb les traduccions de Josep M de Sagarra, La gènesi d’aquest espectacle arrenca d’una vella idea del Talleret de treballar fragments de Skakespeare per representar-los amb pocs actors, sense passar per la dura imposició d’un inacabable repartiment que qualsevol comèdia o tragèdia de l’anglès comporta. Han recercat un fil conductor o un text paral.lel que permet lligar l’espectacle de manera convincent amb fragments de textos skakesperians de “Romeu i Julieta” i “Otello”. El Talleret de Salt ha fet un bon treball amb una representació de gran interés. A la manera pirandelliana – el teatre dintre el teatre- ens han ofert una representació amb un joc escènic excel.lent. Creiem que el Talleret de Salt n’és l’Agrupació de més qualitat que tenim a les comarques gironines.

  En el repartiment hi figuraren Ferran Frauca, Xixu Masó, M-. Assumpció Frauca, Julià Colomer, Pilar Prats, Delfí Nierga, Josep Domènech i Miquel Matarradona. La direcció d’actors la portà en Quim Masó i el muntatge és obra del col.lectiu del Talleret.

Grup Atel.lana 1982

Grup Atel.lana - 1982

 

DE PETITS ERRORS A PETITS ENCERTS

(Fragments de la crònica de Joan Solana a la revista El Bagant)

 

  El grup Atel.lana, renovat, va presentar al públic –fonamentalment jove- que omplia la platea del teatre del Cercle de Catòlics una versió de Els Mites de Bagot de Xavier Romeu.

  El muntatge tè la dignitat que confereixen per una banda l’evidència d’un treball continuat durant molt temps de preparació; de discussió del text al voltant d’una taula o de prova de les diferents opcions damunt l’escenari, i per altra banda la tensió i les ganes d’agradar d’uns actors que varen voler jugar-s’ho tot a l’acte de la representació.

  L’espectacle és interessant per la suggestivilitat plàstica d’algunes escenes,(la introducció, el joc amb l’ombra en el moment del poema), per la compenetració interpretativa i pels subratllaments musicals d’alguns silencis dels actors (...) L’espai escènic és simple: una cortina negra tanca els laterals i el fons, amb l’excepció d’un rectangle on es projecten les diapositives. Només dos objectes damunt l’escenari: dos daus. El canvi de les cadires, proposades per Xavier Romeu, pels daus és un encert d’aquest muntatge. Els personatges diuen que volen jugar amb ells¸s’estableix un constant paral.lelisme entre aquesta voluntat i el que els objectes representen.

  (...) El so es compagina a la perfecció amb els moments que ha de potenciar. Ben gravat i ric en matisos. El vestuari és tan simple com l’espai. Tots els actors van en mitges negres. La majoria duen samarretes de colors, El joc de colors que podria haver estat interessant queda totalment diluït per la poca llum, per un maquillatge poc ric i per la poca vivesa dels propis colors.

  En general la interpretació té un bon nivell. Els actors diuen bé el català (en alguns moments hi ha una cantarella que s’hauria de corregir), es compenetren perfectament i demostren l’organització prèvia dels moviments (sobretot en les composicions de grups). Hi ha moments especialment brillants, D’altres no ho són tant; la causa principal l’hem de buscar en l’excessiva afectació dels actors que, penso que equivocadament, volen trascendentalitzar allò que diuen.

El text. Ja hem dit que l’espectacle està basat en el text Els mites de Bagot. L’han modificat i li han afegit una introducció i un final. Tot plegat, com diuen en el programa, vol ser una crítica a “una societat de la qual formem part tots”. Aquesta crítica no és directa, sinó a tavés d’una paràbola: uns nois volen jugar a abastar el sostre –ho volen fer perquè són amics- posant un dau damunt de l’altre, però resulta que això està prohibit. L’obra presenta els succesius fracasos del protagonista, Bagot, i les fugides dels seus amics fins que es queda sol i vençut.

  Des del meu punt de vista el text s’ha fet vell. Em penso que no té cap incidencia en el públic d’avui dia. (...)

Els mites de Bagot, ple de petits encerts i de petits errors no és un espectacle perfecte, però sí que és digne. Aconsegueixen de comunicar amb el públic mitjançant la seva il.lusió de fer-ho bé, cosa a la qual no s’arriba quan s’escull un camí massa fàcil, quan el grup es considera a un nivell superior al del públic o quan la representació és el preu que s’ha de pagar per cobrar una subvenció. I recordem que si una representació no és un acte de comunicació d’uns actors amb uns espectadors, és una estafa.

(Text complet publicat a El Bagant. Desembre 1982)

Grup Atel.lana -Any 1982

Grup Atel.lana – Any 1982

 

“ELS MITES DE BAGOT” .

 

El novell Grup de teatre Atel.lana, que fa pocs mesos es va estrenar en l’acurada representació de l’obra de Rodolf Sirera “La pau torna a Atenes”, portà a l’escenari del teatre del Cercle de Catòlics a primers de novembre un excel.lent muntatge de l’obra de Xavier Romeu “Els mites de Bagot”. Hom recorda encara el gèlid muntatge d’aquesta obra ofert per la companyya de Joan Gual a la plaça del Monestir durant unes “Nits d’Art” estiuenques (en les que es potencià la dicció en detriment de l’escenografia) i no pot deixar de lloar el bon conjunt de l’Atel.lana en muntatge i interpretació. Si bé en alguns moments li mancava una major compenetració en  acoblament diàleg-projecció de diapositives, no desdeix de que es formés un tot harmònic i ben portat bloc digne d’aplaudiment. En direcció col.lectiva actuaren els germans Josep i Joan Gratacós, Lluis Masgrau, Joan Oliver i les noies Rosó Brugada i Mariona Grivé. L’equip tècnic n’era format per l’Agustí Fontbernat, l’Ester Planas i en Jou Royo; de regidor hi treballà en Xavi Xargay i es cuidà del llum i del só en Miquel Rustullet.

Festa Major amb la "troca musical" - 1982

“COM S’ENREDA LA TROCA., Comentari de Frederic Corominas a Revista de Banyoles

 

  Vet aquí una obra teatral (original d’Emili Graells i Castells, d’argument i construcció senzills; potser una mica antiquada, però gràcies a l’art i dedicació plena dels intèrprets i a les divertides incrustacions musicals que hom ha tingut l’encert d’afegir-hi, es guanya la simpatia i, ben sovint, la franca riallada del públic, que omplí de gom a gom la sala en les quatre representacions que s’hi oferiren.Entre les actrius cal citar Josefina Julbe, Assumpció Geli (ha sabut assimilar una llarga i important tradició familiar) i Carme Llach; entre els actors, Joan Geli, les bones taules del qual el feren sortir airós d’alguna situació una mica compromesa, Josep M. Angelats, potser de mímica excessivament ufanosa; Josep Antoni Tudela, que destaca per la naturalitat i el saber estar a l’escena; Jaume Alberti; i Ferran Barba, sorprenent en una deliciosa intervenció musical. Tots, en conjunt, a un nivell més que notable, si bé en determinats moments, les entrades i sortides d’escena s’efectuessin per una porta equivocada.

  He deixat a a posta per el final el nom d’en Joan Olivas, perquè, realment, es tracta d’un cas apart. Al llarg dels meus records teatrals que arrenquen poc més o menys de l’any 1920, o sigui quan jo en tenia deu, he conegut i admirat uns quants artistes còmics banyolins de diferents estils, si bé tots d’excel.lent factura. Probablemnt me’n deixare alguns, però ara em venen a la memòria els noms d’en Celso Mas, l’Andreu Malagelada, en Maurici Garcia; quan convenia, en Pepet Freixa; el magnífic Jaume Baus, l’Enric Tubert...i en Joan Olivas, que està en la línia de qualsevol d’ells quan atenyien els seus millors moments, perquè sap trobar el gest oportú i convertir l’expressió mes innocent o la més desguitarrada, en una actuació tan còmica i absurda com vulgueu, però en definitiva possible, verossílmil, perquè és la que correspon al personatge que interpreta,o més ben dit, que crea i al qual dòna vida, en una dimensió estrictament personal.

  La vila de Serinyà, on ja actuaren l’any passat amb grandíssim èxit, els reclama de nou per tal d’actuar-hi en la seva festa major, diada de Sant Andreu. És de creure i ho celebrem, que ja hi tenen l’èxit assegurat.

Com s'enreda la troca-1982-

“COM S’ENREDA LA TROCA” AMB INCRUSTACIONS MUSICALS

 

 A les onze de la nit en el carrer de La Canal s’hi escolten els crits dels “comediants”. Provenen de l’escenari del tetre dels Catòlics on en vigílies de festa hi sol haver tràfec.  Són dies d’assaig intensiu a fi de tenir ben preparada l’obra que s’ha de representar els propers dies de la festa major. La porta és mig oberta i entrem a l’escenari per tal de donar notícies d’aquestes representacions que ens oferiran una vegada més “per Sant Martirià”. A la comèdia “Com s’enreda la troca” hi intervenen  Joan Geli,, la seva esposa Fina Julbe i la seva filla, Assumpció, Josep Maria Angelats, Joan Olivas, Carme Llach, Josep Antoni Tudela, Ferran Barba i Jaume Albertí. Per no interrompre l’assaig ens fiquem al pati de butaques i anem interrogant, ara l’un, ara l’altra, a mesura que vai deixant els seu torn d’intervenció a escena.

-Qui és l’autor de la comèdia?

-Emili Graells Castells

-No n’hem trobat referència enlloc. Hem de suposar que devia ésser un de tants lletraferits aficionats al teatre que corrien a principis de segle. La comèdia és estructurada a l’estil de les joguines còmiques que es feien llavors, amb entrades i sortides i “ara amaga’t i ara surt” a la manera dels vodevils, i amb una barbaritat d’apartats en boca dels personatges, que molts d’ells, com és natural, s’hauran de treure. Hi hem deixat, però, els més elementals que potenciaran la “riidiculització” dels tipus, personatges burlescos i bromistes de la comèdia.  Cal dir que fou una comèdia de molt èxit en el seu temps, i la prova n’és que va ser estrenada l’any 1919 en el Coliseum de Barcelona, per una Companyia formada pels millors actors de l’època com també fou dels primers títols publicats a la famosa col.lecció de teatre “Catalunya Teatral”.

 - Però, perquè heu de representar-la altra vegada?. Que no heu trobat cap obra per estrenar?

-Primer hem d’analitzar aquesta “altra vegada” que tu dius. A Banyoles s’ha representat en tres ocasions per tres agrupacions diferents que l’han manejada sempre “al seu aire” i en un espai de quasi quinze anys de l’una a l’altra. Allà pels anys trenta la va estrenar l’Agrupació Teatral de l’Ateneu Republicà. Vint anys després, per sant Isidre, l’Agrupació Teatre i Art la va representar al teatre Victòria amb un Grup que el formaven en Garcia, Tubert, Geli, Olivas, Joan Coll i Tia Comalat, i les noies Dolors Bravo i Assumpció Garriga. I al cap de quinze anys es va tornar a fer als Catòlics per l’Agrupació Amics del Teatre formada per Jaume, Miquel i Josep Figueras, Barceló, Feliu, Aurich, Vila, i les noies Caterina Noguer i Carme Comadevall. Aquesta representació fou per sant Martirià de l’any 1972. Han passat, doncs, deu anys d’aquesta darrera que, per cet, fou molt escassa de públic. Segurament que tu no te’n recordes.

-La vaig veure quan es va representar al Victòria, i si vols que et sigui franc només me’n recordo del salt d’en Serapi com una de les coses més còmiques de la comèdia. Suposo que el tornarem a veure.

- Home, en “Serapi” no és pas molt atleta per fer “el salt”. Però com que no es tracta  de fer el salt d’en Manelic de “Terra baixa”, em sembla que se’n sortirà. Veure’m.

-El que m’estranya és que aquesta “obreta” no la tinguin en repertori les companyies foranes d’aficionats. Si és una obra tan còmica com dieu, a qué és degut que no es representi?

- Com moltes obres d’aquella època que ningú se’n recorda ni es preocupen de desempolsar-la i treure-les dels arxius teatrals amb la mania de dir que han quedat desfasades. No veus que fa llàstima l’actual panorama del teatre català?. Parlant d’aquest teatre de “diversió” que acostumem a fer per aquestes diades, és trist veure com s’estrenen obres d’autors desconeguts que són molt deficients al costat d’aquestes comèdies tan sucoses. Per això, davant de la pobresa teatral del moment, nosaltres solem recòrrer moltes vegades a treure dels arxius, velles comèdies conegudes, per`”injectart-les d’un cert aire vigoritzador, amb un reviscolament que les diferencia de les altres.

- Voleu dir que amb aquest “aire vigoritzador” que dieu, i que moltes vegades solen ser afegitons de la vostra collita, no manipuleu l’obra de l’autor?.

- És evident, però també veièm que les potenciem. Prova d’això és que quan un autor teatral ha assistit a alguna de les nostres representacions ens ha vingut a felicitar, i ha arribat a dir-nos que no trenquem l’esquema de conjunt i el que, en el fons ha volgut dir l’autor.

-Voleu dir que molts autors d’aquestes comèdies intrascendents com la que presenteu, volen dir alguna cosa?

- En el cas de “Com s’enreda la troca” és evident que només s’ha volgut entretenir. I és que nosaltres pretenim fer, àdhuc amb el que tu dius, afegitons, que en aquesta ocasió seran molt més visibles perquè són afegits musicals.

- Alça manela!, també hi posareu música?

- Hi fem unes incrustacions de música coneguda de l´època: sarsuela, cuplé, sardana..., però amb la lletra canviada. I d’acord amb el llibret de l’obra, i adaptada a un context local.

-Apa, apa. Voleu dir que no us passareu?

- Una cosa està clara. Que l’enigmàtic autor d’aquest “enredo” coneixia Banyoles. No seria res d’estrany que hi hagués vingut a passar temporades al balneari de la Puda, i qui sap si no la va escriure allà mateix bevent gots d’aigua i menjant cansalades i carquinyolis. El segon i tercer acte tenen lloc en un establiment de banys d’aigua sulfurosa de Catalunya. I s’hi marquen al.lusions força properes que nosaltres les reblarem.

- Axí dieu que la diversió és assegurada?

-Procurarem que el public es diverteixi de debó. Si ho encertarem o no, està per veure. En tot cas, nosaltres ens contentarem si podem escoltar moltes rialles.

- Doncs, vinga, a riure s’ha dit!

(Publicat a Revista de Banyoles. Octubre 1982)

Terra baixa, any 1982

El Manelic d’en Majó

 

  Un parell de dies abans s’havien venut la major part de les entrades (més de 1100 persones caben en el Victòria) per l’única funció que va tenir lloc l’endemà de la “Mare de Déu d’Agost”.  Aquestes festes solen tenir un “dia assenyalat” per anar al teatre i en aquesta ocasió hom s’hi prestava encara més a anar-hi perquè l’obra era prou coneguda,

  Curiosament, tothom que l’havia vista, la situava en el temps no pas en funció del dia o de l’any en que la va veure sinó que la recordava segons l’actor que feia el Manelic: en Borràs o en Cabré, per exemple.  S’intuïa d’antuvi un éxit de públic, ja que hi havia les condicions prèvies perquè això es produís i per si de cas la publicitat (tant la local a base de cartells com la que suposava el fet que omplien en tots els teatres d’arreu on anaven) se’n cuidaria de la resta.

  Un alt percentatge de la gent (més de la meitat, ben segur) tornava a veure de nou aquest drama tan conegut en el seu temps.

  L’altra meitat es disposava també a deixar-se endur per “un vent de passió”, que li havien dit que era aquest mite del teatre català, personalitzat en la figura d’en Manelic.

    En Guimerà avui i en Majó-Manelic ara.- és a partir de dos tipus de públic i de les seves impressions en acabar l’obra que es podria configurar un “estat d’opinió”.

  Els primers, els que l’havien vista, deixaven anar frases com aquestes: “semblava una “bailarina”, de vegades fent una mica de riure”... es referien sobretot al personatge de Manelic. Sens dubte ben diferent del clàssic pastor sornut i impetuós que havien vist interpretar per aquell actor del seu temps.

  Però l’obra els continuava agradant, coneixien l’argument i la intensitat dramàtica es mantenia principalment en funció d’aquest.

  Si haguèsim de parlar de les impressions dels que la veien per primera vegada se’ns faria més difícil d’explicar-les, potser la impressió comuna fou la d’assistir a un espectacle globalment “ben fet”, en el que l’argument estava però, fora de temps.

  Partint d’aquestes primeres apreciacions podríem veure que el treball dramàtic té a més a més una sèrie de buits que fan que l’espectacle no acabi de convèncer.

  Els tres masovers de l’amo es troben desencaixats de tota l’estructura dramàtica, hi són de més, acompanyen més que no pas actuen i això fa que, sobretot, en el moment que es troben sols en escena juntament amb la resta del poble” l’obra decaigui.

  Hi ha per tant un notable desencert en la direcció que es veu augmentat per la poca consistència teatral del text en aquest aspecte. Guimerà construeix fonamentalment tres personatges, calia potenciar la resta per evitar aquesta discontinuïtat.

  Encara que la Marta (Carme Sansa) i en Sebastià (Joan Miralles) oferien una interpretació sòlida i mesurada, hi ha,d’altra banda dues qüestions interpretatives i de direcció que afecten decisivament el desenvolupament dramàtic.

  De primer la poca soltura del personatge de la nena que adopta un to de veu gairebé únic que l’mpedeix qualsevol tipus de matís, i en segon lloc la discutible construcció gestual de Manelic.

  La gesticulació d’aquest últim obliga al personatge a arrancar de zero cada vegada que “entra” en acció, fent-lo de vegades molt sobtat i notablement diferenciat.

  Certament que pot ser molt teatral (fictici) un ésser (pastor) que viu allunyat (en una situació irreal) de tots i de tot. Això pèrò traduït a nivell dramàtic no ha de suposar cap entravessament i en aquest cas ho era tant pel propi personatge com pels demés.

  No voldríem pensar que aquest personalisme interpretatiu es trobés connectat amb el del “cartipàs” de l’obra. De totes maneres ho comprendríem, ja que tal com hem dit en Manelic ha estat sempre recordat per l’actor que l’ha interpretat.Però tot i això no hem pas comprat la foto-postal que juntament amb “un llibre de tot el que ha fet l’Enric Majó” ens venien a l’entrada-

(Comentari de Josep Pagès a la revista El Bagant, Setembre 1982)..

"Terra baixa", any 1982

“TERRA BAIXA”. ANY 1982

 

La versió i l’espectacle de “Terra baixa”

(Fragment del comentari de Francesc Feliu a la revista El Bagant)

                                                                                                            

  La versió actual de Terra baixa ha estat feta per Josep Mª Benet i Jornet, que ja hi havia treballat l’any 1976. En aquella ocasió, va despullar el text, i va poder comprovar que l’estructura dramàtica era perfecta, i seguia sent vàlida i resistent. Guimerà dominava perfectament la tècnica del diàleg, sabia dosificar les rèpliques, i l’entrellat argumental avançava, així, d’una manera que semblava perfectament natural. Guimerà va saber dominar a la pefecció el to col.loquial amb certs  tocs de lirisme.precisament per això el llenguatge es transforma en les escenes que exigeixen una expressió més íntima, o un to més comminatori sense cap mena de violència. Benet i Jornet ha descobert aquest gran encert de Guimerà i per això deixa intacta l’estructura de l’obra, i només actualitza algunes impressions; i si en tot cas s’atreveix a fer alguna aportació, procura fer-ho servint-se de les imatges que procedeixen del mateix Guimerà. A partir d’aquí, d’una respetuosa (?) versió del text clàssic, Montanyés i Sagarra (els directors) i  els actors accepten el repte d’aquest text sense tèmer les esquitxades melodramàtiques, els tocs romàntics i lírics que no connecten de cap manera amb la sensibilitat del públic actual. Per això, més que les passions dels personatges han volgut potenciar la seva teatralitat, i és des d’aquest punt de vista que tant Joan Miralles (Sebastià), Carme Sansa (Marta) com Enric Majó (Manelic) i la resta dels actors trenquen els clixés tradicionals amb una sèrie d’artificis, de gestos i tons de veus, Reprimeixen els seus esclats passionals, i es fan més autèntics (creïbles) pel públic actual, que arriba a creure’s que el que succeeix a dalt de l’escenari passa en present, en aquell mateix instant, i troba naturals, en determinats moments les explosions anímiques en una mescla perfecta de passió i realitat.

  La bona interpretació encaixa perfectament en l’adequada escenografia, el vestuari realista (originals de l’Enric Majó) i la il.luminaciò precisa.

  Terra baixa està servida. Guimerà ha saltat el pas de les generacions i segueix viu entre nosaltres?. O val més oblidar-lo?.

Any 1982

TERRA BAIXA

 

  -Vàlga’m Déu, quina gentada!

  Aquestes foren les primeres paraules que vaig sentir pronunciar al gran actor Enric Borràs. Si bé només el coneixia a través de les moltes fotografies publicades en diaris i revistes, les seves característiques fisionòmiques eren prou acusades com per a permetre’m de reconèixer-lo a l’instant.

  Diades de Sant Maririà de no sé quin any, força abans de la guerra civil, llavors que la nodríssima assistencia intra i extracomarcal a les nostres ballades les havien fet mereixedores d’un honrosíssim sobrenom: La festa Major de la sardana”.

  Carrer de l’Abeurador i Porta dels Turers, que és on justament vaig conincidir amb l’admirat artista, constituïen una autèntica riada de gent, però l’espectacle no era allí, sinó al que s’oferia al sorprés esguard en arribar a la cantonada de la desapareguda taberna de ca l’Andreu. Perquè la quasi totalitat de la Plaça s’hi domina com una vista panoràmica, i llavors estava tan abarrotada, hi havia una massa tan compacta de caps, que no ja espai per a ballar:semblava impossible poder-la travessar. Fou en aquell moment on, dirigint-se als altres elements de la companyia que anaven amb ell, llançà aquella admirativa exclamació.

  La importància que en vaig donar davant dels meus companys!.: “Sabeu?. Al carrer he passat pel costat de l’Enric Borràs i li he sentit dir: Vàlga’m Déu, quina gentada!, així. Tal com sona.

  Però, l’Ametller, el nostre rapsoda, em va aixafar la guitarra i se n’endugué tot el protagonisme. Era un bon xicot (i alhora dissortat: a la guerra el varen matar a primeres de canvi), amb una afició boja per recitar poemes de caire èpic. Encara no et distreies una mica, ja t’enviava entre cap i coll la “Canción del pirata” (allò de “Con diez cañones por banda,/ viento en popa y a toda vela...” o el patrioter “Dos de mayo” o el “Bernardo del Carpio” amb la insistent tonada: “Mala la hubisteis, franceses,/en esa de Roncesvalles!”.

  Doncs bé, la Companyia d’en Borràs havia vingut contractada per actuar en el Teatre Principal. Tres dies de festa grossa, tres obres del teatre català de l’època; la màxima creació del senyor Enric, “Terra baixa”, de Guimerà; un drama social, “Els vells” d’Ignasi Iglèsias, i (si no m’equivoco) “El místic” de Santiago Rusiñol, segons es diu, inspirat en la vida de Jacint Verdaguer. Doncs vet aquí que l’Ametller (ho assegurava ell i no tinc motius per a dubtar-ne) pogué introduir-se entre bastidors fent-se passar per ajudant de tramoia, L’endemà botía d’eufòria:

-Mai no ho endevinarieu! En un entreacte li he recitat “El dos de mayo” i ha quedat tan entusiasmat –aquí si que devia enfilar-se a la teulada- que ja em volia contractar de galan jove. Diu que són actors així, com jo, els que fan falta.

 

 La represntació de “Terra baixa” donada darrerament per la companyia d’Enric Majó al cine VICTORIA-BAÑOLAS sobre una versió de Benet i Jornet, diem-ne més moderna, més cinematogràfica, ens ha posat de nou sobre la taula aquest gran drama rural, traduït a una pila d’idiomes i que donà lloc a dues òperes i, si més no, a una pel.licula encara en temps del cinema mut. Una versió i una interpretació molt personals i força lliures tanmateix. Allò que per a en Borràs era contenció, o fúria ensems dominant i reprimida quasi sempre, per a Enric Majó és exuberancia de gest, de mímica escènica, a l’estil de l’escola italiana. Carme Sansa, també generosa d’expressió, ha estat una excel.lent Marta, com (50 o 55 anys enrera) ho fou Empar Ferràndiz amb una manera de fer completament contraposada, plena de silencis i matisos. És clar que en aquella època no hi havia (no hi podia haver) els rebolcaments per terra que ara, en una determinada escena, hi fan els dos protagonistes, suposo amb la sana intenció de donar-li un realisme més actual, més pel.liculer; però si anem progressant d’aquesta manera és possible que d’aquí pocs anys sigui considerada “camp”, passada de moda, l’esmentada rebolcamenta i que la nova actualització de l’obra reclami que la Marta i en Manelic juguin a cuit de debó (és a dir, juguin a “ferse l’amor”, agafant l`expressió dels qui no tenen idea del que la paraula “amor” significa) al mig de l’escenari El Tomàs d’aquells llunyans dies, vell, reposat, ple de seny, el fèu magistralment en Joaquim Montero, i la Nuri, l’excel.lent i bellíssima actriu Pepeta Fornés; quan explica tota espaordida, que ha sentit una veu xiuxiuejant.li el nom: Nuuuuriiiii!...Nuuuuuuriii!...”, ho deia amb una tremolor de veu tan suau, tan tendre, que et feia venir pell de gallina.

  No cal dir que el teatre Pricipal es va omplir sempre, com ho ha fet ara el cinema Victòria, només que aleshores (sense patrocinis de ningú) el text de les entrades o butlletes estava escrit en català.

  Oh, aquells temps! Tot era en català: a més de les entrades a qualsevol mena d’espectacles, també els carnets de soci del F.C. Banyoles, i les plaques dels carrers, i els rètols de les botigues i els impresos de l’Ajuntament, i els de les entitats bancàries o d’estalvi, i les indicacions de l’estany, que, llavors encara no s’havia convertit en un tablao flamenco....

  Que hi farem! Asseguren que els romans de tant en tant exclamaven: “O tèmpora O mores!” (ara: no garanteixo que ho escriguessin així.

(Frederic Corominas. Revista de Banyoles, num. 614. Setembre 1982)

Any 1982

La finestreta: un espectacle fallit

  Les opinions del públic a la sortida de l’estrena a Banyoles de La Finestreta (15-V-82) coincidien: del que havien vist només se’n podia salvar l’esforç interpretatiu d’en Josep Pagés i d’en Francesc Feliu. El muntatge no havia convençut ningú i el text no havia agradat.

  Ens n’hem de lamentar, perquè esperàvem molt de Teatre i Art, després de L’última cinta de Krapp –impecable-, perquè en el muntatge s’hi introduïen elements d’unes possibilitats extraordinàries –el vídeo i l’ordinador-, i perquè el text de Jean Tardieu és interessant i suggestiu. De tot això no en va sortir un bon espectacle. Per quines raons?

  A una obra de teatre se li han d’exigir dues coses: una, específica, que és la fidelitat al text que li serveix de base; l’altra, comuna a totes les arts, que és la coherència interna: coherència en la selecció dels elements, coheréncia en llur combinació, i fins i tot podríem parlar de coherència de tot l’espectacle amb l’experiència del que podríem anomenar espectador-Model.

  L’espectacle que vàrem veure desvirtua l’obra de Tardieu i no és coherent. Justificarem aquestes afirmacions analitzant tres retrets que es poden fer al muntatge: a) allarga l’obra gratuïtament, b) l’actualitza defectuosament, i c) la dramatúrgia ofega el text.(...)

  La Finestreta és un especacle fallit, que tot just acaba de ser estrenat, per tant encara és susceptible de canvis. Seria una llàstima que havent-hi els ingredients necessaris (grup seriós i madur, elements suggestius i text sòlid) no n’acabés sortint un producte de qualitat).

(Joan Solana. Fragment. Es pot llegir tot el text a la revista El Bagant, num. 15. Juny 1982. Hi ha dues fotos de Jaume Ribera).

 

Estrena de La Pau

  El grup Atel.lana va estrenar per fi, - portava molt temps d’assaig i de peripècies- la versió que de l’obra d’Aristòfenes La Pau, en va fer Rodolf Sirera. L’espectacle va resultar irregular. Al text se li noten els anys que té, l’espai escènic a vegades resultava útil i efectiu i d’altres no, i alguns fragments de l’obra varen divertir molt al públic mentre que d’altres no tenien interés. Si tenim en compte que era la primera vegada que la majoria d’actors feia teatre ens hem de sentir esperançats. Es mereixen un marge de confiança.

Any 1982

FREDERIC COROMINAS I EL TEATRE

(Fragments sobre teatre de l’article Les passions del sr. Frederic Corominas, per Joan Solana. Revista El Bagant)

 

“Quan jo era estudiant, vaig anar a can Catòlics. Disfrutava veient-hi els assaigs. Una vegada, en Pepet Freixa em va dir: “T’agradaria fer teatre?”. Si!. I em va fer una prova, em va donar un llibre perquè me’n llegís una pàgina i ho digués després, més o menys de memòria. Li va agradar: “Va bé, va bé”.Vàrem fer una secció de joves on hi havia en Francisquet Figueres, en Siset carnisser –que era el que ens dirigia-, en Miquel Buixó, en Josep Tremoleda, en Jofre i d’altres. Feiem teatre tots els diumenges, una obra nova cada setmana. Un any vàrem fer dues sessions durant tot un hivern. Una a Rabós a la tarda i una altra aquí, a la nit. Fèiem servir un taxi per anar i venir. Al final de la “temporada” vàrem tenir quatre pessetes de benefici i això que vàrem omplir sempre. El programa solia consistir en una obra i una improvisació.

  Érem nois, aixó sí. Aleshores era un pecat estar nois i noies dalt d’un escenari. Una vegada, aquí, als Catòlics, en Buixó va dir en una de les improvisacions: “Ai, les costelles de la Costello!” –estava de moda l’actriu Dolores Costello-  i es va sentir la veu d’en Siset carnisser cridant: “Això és immoral!, Teló, teló!”

  Assajàvem tots els dies de la setmana. No ens apreníem pas els papers al peu de la lletra, ens refiàvem molt de l’apuntador i de la improvisació. De vegades ens entusiasmàvem i xerràvem sense parar. El problema era pel que havia d’entrar tot darrera.

 Segurament que en l’ambient acollidor i íntim de les converses d’abans d’anar a dormir, la família s’alegrava de les capacitats teatrals d’en Frederic, però continuava preguntant-se: que farà quan serà gran.

  A Banyoles, les diversions dels vailets de la segona dècada del segle tenien tres àmbits; qualsevol camp on es pogués jugar a pilota ,l‘estany –per a passejar-s’hi o per a barquejar-hi, i el cinema. Només en feien els diumenges i els petits tenien sempre el dilema de si anar al teatre Principal, can Vasallo, o bé al cinema Modern –ca l’Enriquet-. Als grans no se’ls presentava aquesta disjuntiva: a la tarda anaven a un i a la nit a l’altre.

(...) Quan va començar la dècada dels trenta en Frederic Corominas era un mestre jove. Quan va començar la dels vuitanta es va retirar. Cinquanta anys.Segurament que el senyor Frederic, quan es va casar, va pensar que una de les afeccions a la qual hauria de renunciar seria el teatre: a la seva senyora no li agradava. I, efectivament durant gairebé trenta anys es va limitar a anar a veure alguna obra i poca cosa més.

A la dècada dels anys 50 es va trobar amb tot el fervor banyolí per la Passió.:”Quan m’ho varen dir, jo no n’havia vist mai cap i els deia: Carai! Com voleu que us ho escrigui si no sé com va.  Em varen portar a veure les d’Olesa i Esparraguera. A partir d’allò vaig fer una cosa completament diferent però seguint els cànons del gènere. Aquelles eren completament en vers, a mi em varen semblar massa feixugues. Jo vaig combinar el vers i la prosa i les escenes que allà em van semblar pesades, aquí les vaig fer mudes. Per exemple, la desesperació de Judes. Ells feien un monòleg inacabable. Aquí la vàrem fer muda amb un subratllament musical.

  Vaig quedar sorprés de la quantitat de gent que s’hi apuntava. Jo els deia: Mireu, me’n surten almenys seixanta que parlen; i em responien: “per això no es preocupi”. Jo no sé d’on sortien.

  De tot el que vaig escriure, hi ha dues escenes que m’agraden molt. Una, entre Magdalena i Barrabàs:

BARRABAS. (...) Perquè aquesta pruïja de seguir-lo a tot arreu com una noia tímida i vergonyosa fins a l’absurd?

MAGDALENA. Ja sé que aquest sentiment no m’escau i que tothom en faria mofa. Però tu no ho faràs. Ets un bon amic i saps la meva lluita constant contra mi mateixa. La gent diu que porto set diables dintre meu, i deu ésser veritat, perquè si bé no puc deixar d’anar onsevulga que vagi aquest home, també l’odio fins a la mortI, vull i no puc desprendre`’m de les joies –les meves i les dels altres- que avui i cada dia són producte d’una venda que sento inflamant i que alhora és tot el meu orgull. I voldria que tothom fos feliç, i esclafaria si pogués tots aquells que en són més que jo.

BARRABÀS. Quan més t’esforces en riure, quan més sembles una deliciosa esbojarrada, és quan acabes amb un plor. Si, tot això he vist i tot això em diu que has tornat al poc seny d’una nena de quinze anys.

MAGDALENA. No; no es ben bé com dius. És...una cosa diferent

BARRABAS.- Magdalena; la més cobejada i la menys escrupulosa de les dones; la més noble i la més invilida; que saps compartir plaers i sentiments i oferir la casa a un centurió, quan acabaves d’oferir-me-la a mi, el que més odia els romans i el que més és odiat per ells.

MAGDALENA. Aquesta sóc jo (...)

  L’altra. Una escena de Maria i alguns deixebles on hi vaig col.locar un fragment d’un poema que m’havien premiat als Jocs Florals de Girona. Es feia en off; la Maria Colomer el recitava molt bé:

“Flaire inconsútil de les flors boscanes, /emmallada del bleix de tantes nits,/ que perfumes la veu de les fontanes/ i amoixes, empresones els sentits,/ quin auri serafí, quina donzella/ de riure lluminós i esguard serè/ oblida al fons de qualsevol poncella/ la gràcia palpitant del seu alè/

Sospirava un brot humil de floravia: / Maria

  (...)

FREDERIC COROMINAS. Amable, nerviós, visceral, gesticulador, emfàtic. Senzill, eclèctic, irònic, apassionat.

 

(La casualitat  m’ha portat a transcriure aquestes ratlles pocs dies després de que Frederic Corominas ens hagués deixat. Ha mort a Banyoles a l’edat de 104 anys. Érem bons amics. En pau reposi)

Any 1982

MASSA TEMPS SENSE PIANO

 

Una fita important del Grup de Teatre del Cercle (Article de Jaume Farriol a Revista de Banyoles)

  Heus ací un títol que suggereix, que mou a comparacions més o menys ben intencionades. El Grup de teatre havia viscut “massa temps sense piano”, Havia fet un teatre amable, divertit, sense cap mena de complicació ideològica, Anar a veure el grup era anar a passar una bona estona. I cal dir-ho, sense cap mena de segones intencions. Perquè els resultats obtinguts fins avui han estat notables: teatres plens de gom a gom, cua per agafar entrades, disgustos a plerets per manca d’ubicació. Probablement un fet d’aquesta categoria solament ha estat assolit, a un altre nivell, per la famosa Trinca. O sigui que el fenòmen “Grup de Teatre”, mereix un estudi molt seriós de com es pot arribar a tota mena de públics i de com es pot recuperar per al teatre, els nivells populars que semblaven definitivament perduts.

  Hi havia però un retret, i si m’apureu un dubte. Un dubte –que n’estic segur- havia preocupat els mateixos comediants. Calia continuar sempre en la mateixa línia?, calia, per assegurar la satisfacció del respectable, repetir “Els sis corders de Blanes” o “’L’orgull del gec” fins a l’infinit?, Jo suposo que més d’una vegada havien sentit el retret de no haver-se embrancat en aventures de més volada. Sense cap menyspreu per les obres esmentades, era necessari un cop de timó –“paraula de Tarradellas!” per assolir altres cotes teatrals de més envergadura.

  I el cop – de timó, s’entén- s’ha donat- “Massa temps sense piano” és una obra difícil. No sols per l’obscuritat aparent d’un text escrit en temps de censures rigoroses, sinó per la complicació del muntatge i la gens fàcil simbiosi entre la profunditat del text i l’esperpèntica acció que l’embolcalla. Era una escomesa difícil i, val a dir-ho, segons com hagués anat la cosa, no escriuria aquestes línies. A vegades, més val la paraula que es calla que la que es diu.

  El Grup de Teatre ha assolit, amb aquesta obra, una de les fites més importants de la seva important trajectòria. Ha desenvolupat l’obra amb molta sensibilitat i amb un desplegament de mitjans realment meritori. L’acció, que era perillosament carregada de simbolismes, s’ha humanitzat. El públic ha viscut les aventures  i desventures de donya Victòria i tot el seu entorn amb la mateixa naturalitat amb què hagués viscut un drama rural. Vull dir que tant l’obra com la interpretació, com el muntatge teatral, han assolit tots els objectius imaginables: han comunicat l’idea al públic, li han tramés un missatge, l’han captivat, I l’han divertit. No es pot demanar més.

  Maria Colomer ha fet una Victòria, esplèndida. Sòbria en el gest, ha incorporat un personatge d’opereta i l’ha passejat per l’escenari amb la lleugeresa d’una ploma. Em sembla que es pot apuntar aquest paper a la llista dels que porta interpretats, com un dels més aconseguits. L’Enric Tubert ho tenia fàcil. El mariscal de les medalles és un personatge retallat, precís: enravenat, presumptuós, patètic. L’Enric l’ha brodat, l’ha “vestit” divinament. Molt bé. Mereix un elogi especial en Jaume Oller. Els narradors no solen ser personatges ni massa fàcils, ni massa difícils: solen ser, més aviat, impersonals. Ell ha conduït el fil narratiu amb un monòleg amable. Ha participat al públic les seves confidencies. Se l’ha fet seu.

  La diguem-ne segona generació d’actors, Enric Tubert junior, la Glòria Cunill i en Ferran Barba, no han pas quedat endarrera. Seria difícil destacar-ne algun. Han lluit el paper amb una naturalitat absoluta. El paper de la Glòria Cunill, el més dramàtic de l’obra, ha estat portat amb elegància. Sense estridències. En Ferran Barba ha estat a l’altura de la seva parella sense caure en fàcils afectacions. L’Enric Tubert jr. ha construït un personatge que, en l’obra, sortí una mica desdibuixat. Ha fet un Perico de pel.licula espanyola dels anys seixanta, que ja és dir.

  L’Elionor Puig ha fet de minyona. Molt bé, també. De tot el que podia donar el text, ella n’ha tret el suc. Josep A. Tudela ha dit –no podia fer pas més- el seu paper amb força, amb contundència.

  I deixo per al final en Joan Olivas. A l’hora de fer la crítica de la seva actuació, hom sent una certa perplexitat. Olivas ha convertit en Joan Mut en l’Harpo dels germans Marx, en una interpretacio que es pot qualificar d’absolutament magistral. Voleu que escrigui la paraiula?. Doncs, l’escriuré: genial. Mès que provocar la rialla del públic, l’ha arrencat. L’ha sacsejat amb els seus “gags”, l’ha dominat amb una soltura i “savoir faire” excepcionals. I, malgrat tot, un es pregunta si era ben bé això el que l’obra demanava. En Joan Mut era un dels personatges que podien provocar més al públic: fer-lo riure i fer-lo pensar. Possiblement, en la versió de Joan Olivas, tot es queda en el riure. De totes formes, repeteixo, la interpretació ha estat excepcional.

  En fi, felicitacions al grup de teatre. Ells que són capaços de repetir el miracle dels pans i els peixos i omplen els locals, ho han fet ara, en bona llei: fent riure i fent pensar. Bona feina.

  I no cal dir que, el muntatge, ha estat impecable. Professional. S’endevina, darrera les cortines i focus, una quantitat indeterminada de Tuberts. La “saga” dels Tuberts comença a ser un fet a tenir en compte al panorama teatral de Banyoles.

  He fet servir una paraula:professional. Em sembla que aquest és el millor elogi que es pot fer del Grup de Teatre. Són a la línia divisòria exacte entre l’amateur i el professional. Comença a ser difícil distingir per on es mouen. En tot cas, per considerar-los “professionals”, han de polir algunes falles de llenguatge –alguns “menos” i semblants- que, si bé a “casa” passen, a fora el podrien deslluir tota la resta del seu brillantíssim treball.

(Revista de Banyoles, 15 maig 1982, num. 61o. Hi ha quatre fotografies)

Any 1982

UN PAS ENDAVANT

“Massa temps sense piano”. Comentari crític de Francesc Feliu a la revista El Bagant- Maig 1982)

 

  Feia temps que esperava que l’Agrupació Teatral del Cercle donés un pas endavant en la seva producció teatral. Pensava, penso encara, que al grup hi ha persones prou capacitades per representar una obra de més qualitat que no pas els sainets amb els quals s’havia presentat fins ara, i que comencen a resultar-me repetitius i avorrits. Han calgut cinc anys i onze obres perquè l’Agrupació es decidís -encara que timidament- ha sortir del cercle on s’havia tancat. Per això sol i ja de bon principi em caigué simpàtica la proposta de portar a l’escena Massa temps sense piano d’Alexandre Ballester. Perquè, d’entrada és una obra còmica i molt divertida – això ja era un punt a favor- i perquè malgrat ser vestida sobre unes idees molt simples porta implícita una càrrega de crítca social, ben actual encara que dòna una altra –una més- dimensió a la proposta.

  Una idea argumental senzilla i mancada de complicacions dramàtiques componen el nucli de l’obra: Donya Victòria, una dama amb fums aristocràtics, viu en una casa d’aire senyorial, vinguda a menys, amb els seus nebots Anna i Perico, i un criat, Joan Mut, i Maria, la minyona, i permanentment és visitada pel mariscal Valentí Valent i Brau, que li fa l’aleta. Viuen gràcies a les rendes que els produeix el lloguer del pis de dalt de la casa a alguna personalitat estrangera. A partir d’aquesta idea, Ballester ho vesteix tot de connotacions satíriques per subratllar la falsetat que s’amaga darrera la imatge que venen als països que posseixen el poder econòmic i la hipocresia d’aquells països que s’hi sotmeten per raons econòmiques.

  En el muntatge que va presentar l’Agrupació però, això quedava una mica diluït i l’espectacle representava sovint fred malgrat la correcta interpretació en general i l’adequada escenografia, que aconseguia amb una combinada il.luminació de colors delimitar els espais, ben concrets i prou suggerents (el submarí, l’estació de tren). Hi mancà ritme, linealitat de l’acció. Tal vegada aquest problema venia provocat per l’opinió equivocada –crec-  de no volguer manipular el text tot actualitzant-lo. I em sembla que és el que s’havia de fer per potenciar el contrapunt que s’estableix entre les situacions que viu la família i les informacions sobre els esdeveniments exteriors que llegeix un personatge-cronista. O en tot cas, si es volia ser fidel a la idea inicial,  s’havia d’eliminar aquest personatge perquè amb el seu reguitzell de notícies superades i sense interés es fa pesat i avorrit, i el que és pitjor trenca l’acció en una sèrie d’escenes breus que han de ser salvades en fred pels actors en una tasca ingrata i dificíl al plantejar la seva interpretació des d’un punt de vista tradicional sense volguer destorsionar el personatge. I això és prou difícil si a més no hi ha una visió unitària de direcció que ajudi a potenciar els recursos còmics que hi ha (una mesurada intervenció a l’acció d’en Joan Mut a l’estil de Harpo Marx), a superar les escenes ja tòpiques i carrinclones (la trobada a l’estació de Perico Anna) o a acabar d’arrodonir els personatges. (Perico podia haver estat una bona paròdia de Hamlet en el ho faré o no ho faré, aquesta és la qúestió).

  No ha estat fàcil aquest pas. L’Agrupació va volguer agafar el toro per les banyes però no va decidir-se del tot, i s’ha quedat a mig camí. A mig camí del seu públic habitual que quedà una mica confós, i de l’altre públic que confia i espera una mica més. L’obra està bé. Es prou còmica per divertr a qualsevol, i és prou interessant per aquells qui es volen complicar una mica més la vida. Manca un pas però, calia ser més decidits.