Any 1982

FREDERIC COROMINAS I EL TEATRE

(Fragments sobre teatre de l’article Les passions del sr. Frederic Corominas, per Joan Solana. Revista El Bagant)

 

“Quan jo era estudiant, vaig anar a can Catòlics. Disfrutava veient-hi els assaigs. Una vegada, en Pepet Freixa em va dir: “T’agradaria fer teatre?”. Si!. I em va fer una prova, em va donar un llibre perquè me’n llegís una pàgina i ho digués després, més o menys de memòria. Li va agradar: “Va bé, va bé”.Vàrem fer una secció de joves on hi havia en Francisquet Figueres, en Siset carnisser –que era el que ens dirigia-, en Miquel Buixó, en Josep Tremoleda, en Jofre i d’altres. Feiem teatre tots els diumenges, una obra nova cada setmana. Un any vàrem fer dues sessions durant tot un hivern. Una a Rabós a la tarda i una altra aquí, a la nit. Fèiem servir un taxi per anar i venir. Al final de la “temporada” vàrem tenir quatre pessetes de benefici i això que vàrem omplir sempre. El programa solia consistir en una obra i una improvisació.

  Érem nois, aixó sí. Aleshores era un pecat estar nois i noies dalt d’un escenari. Una vegada, aquí, als Catòlics, en Buixó va dir en una de les improvisacions: “Ai, les costelles de la Costello!” –estava de moda l’actriu Dolores Costello-  i es va sentir la veu d’en Siset carnisser cridant: “Això és immoral!, Teló, teló!”

  Assajàvem tots els dies de la setmana. No ens apreníem pas els papers al peu de la lletra, ens refiàvem molt de l’apuntador i de la improvisació. De vegades ens entusiasmàvem i xerràvem sense parar. El problema era pel que havia d’entrar tot darrera.

 Segurament que en l’ambient acollidor i íntim de les converses d’abans d’anar a dormir, la família s’alegrava de les capacitats teatrals d’en Frederic, però continuava preguntant-se: que farà quan serà gran.

  A Banyoles, les diversions dels vailets de la segona dècada del segle tenien tres àmbits; qualsevol camp on es pogués jugar a pilota ,l‘estany –per a passejar-s’hi o per a barquejar-hi, i el cinema. Només en feien els diumenges i els petits tenien sempre el dilema de si anar al teatre Principal, can Vasallo, o bé al cinema Modern –ca l’Enriquet-. Als grans no se’ls presentava aquesta disjuntiva: a la tarda anaven a un i a la nit a l’altre.

(...) Quan va començar la dècada dels trenta en Frederic Corominas era un mestre jove. Quan va començar la dels vuitanta es va retirar. Cinquanta anys.Segurament que el senyor Frederic, quan es va casar, va pensar que una de les afeccions a la qual hauria de renunciar seria el teatre: a la seva senyora no li agradava. I, efectivament durant gairebé trenta anys es va limitar a anar a veure alguna obra i poca cosa més.

A la dècada dels anys 50 es va trobar amb tot el fervor banyolí per la Passió.:”Quan m’ho varen dir, jo no n’havia vist mai cap i els deia: Carai! Com voleu que us ho escrigui si no sé com va.  Em varen portar a veure les d’Olesa i Esparraguera. A partir d’allò vaig fer una cosa completament diferent però seguint els cànons del gènere. Aquelles eren completament en vers, a mi em varen semblar massa feixugues. Jo vaig combinar el vers i la prosa i les escenes que allà em van semblar pesades, aquí les vaig fer mudes. Per exemple, la desesperació de Judes. Ells feien un monòleg inacabable. Aquí la vàrem fer muda amb un subratllament musical.

  Vaig quedar sorprés de la quantitat de gent que s’hi apuntava. Jo els deia: Mireu, me’n surten almenys seixanta que parlen; i em responien: “per això no es preocupi”. Jo no sé d’on sortien.

  De tot el que vaig escriure, hi ha dues escenes que m’agraden molt. Una, entre Magdalena i Barrabàs:

BARRABAS. (...) Perquè aquesta pruïja de seguir-lo a tot arreu com una noia tímida i vergonyosa fins a l’absurd?

MAGDALENA. Ja sé que aquest sentiment no m’escau i que tothom en faria mofa. Però tu no ho faràs. Ets un bon amic i saps la meva lluita constant contra mi mateixa. La gent diu que porto set diables dintre meu, i deu ésser veritat, perquè si bé no puc deixar d’anar onsevulga que vagi aquest home, també l’odio fins a la mortI, vull i no puc desprendre`’m de les joies –les meves i les dels altres- que avui i cada dia són producte d’una venda que sento inflamant i que alhora és tot el meu orgull. I voldria que tothom fos feliç, i esclafaria si pogués tots aquells que en són més que jo.

BARRABÀS. Quan més t’esforces en riure, quan més sembles una deliciosa esbojarrada, és quan acabes amb un plor. Si, tot això he vist i tot això em diu que has tornat al poc seny d’una nena de quinze anys.

MAGDALENA. No; no es ben bé com dius. És...una cosa diferent

BARRABAS.- Magdalena; la més cobejada i la menys escrupulosa de les dones; la més noble i la més invilida; que saps compartir plaers i sentiments i oferir la casa a un centurió, quan acabaves d’oferir-me-la a mi, el que més odia els romans i el que més és odiat per ells.

MAGDALENA. Aquesta sóc jo (...)

  L’altra. Una escena de Maria i alguns deixebles on hi vaig col.locar un fragment d’un poema que m’havien premiat als Jocs Florals de Girona. Es feia en off; la Maria Colomer el recitava molt bé:

“Flaire inconsútil de les flors boscanes, /emmallada del bleix de tantes nits,/ que perfumes la veu de les fontanes/ i amoixes, empresones els sentits,/ quin auri serafí, quina donzella/ de riure lluminós i esguard serè/ oblida al fons de qualsevol poncella/ la gràcia palpitant del seu alè/

Sospirava un brot humil de floravia: / Maria

  (...)

FREDERIC COROMINAS. Amable, nerviós, visceral, gesticulador, emfàtic. Senzill, eclèctic, irònic, apassionat.

 

(La casualitat  m’ha portat a transcriure aquestes ratlles pocs dies després de que Frederic Corominas ens hagués deixat. Ha mort a Banyoles a l’edat de 104 anys. Érem bons amics. En pau reposi)