El Manelic d’en Majó
Un parell de dies abans s’havien venut la
major part de les entrades (més de 1100 persones caben en el Victòria) per
l’única funció que va tenir lloc l’endemà de la “Mare de Déu d’Agost”. Aquestes festes solen tenir un “dia assenyalat”
per anar al teatre i en aquesta ocasió hom s’hi prestava encara més a anar-hi
perquè l’obra era prou coneguda,
Curiosament, tothom que l’havia vista, la
situava en el temps no pas en funció del dia o de l’any en que la va veure sinó
que la recordava segons l’actor que feia el Manelic: en Borràs o en Cabré, per
exemple. S’intuïa d’antuvi un éxit de
públic, ja que hi havia les condicions prèvies perquè això es produís i per si
de cas la publicitat (tant la local a base de cartells com la que suposava el
fet que omplien en tots els teatres d’arreu on anaven) se’n cuidaria de la
resta.
Un alt percentatge de la gent (més de la
meitat, ben segur) tornava a veure de nou aquest drama tan conegut en el seu
temps.
L’altra meitat es disposava també a deixar-se
endur per “un vent de passió”, que li havien dit que era aquest mite del teatre
català, personalitzat en la figura d’en Manelic.
En Guimerà avui i en Majó-Manelic ara.- és
a partir de dos tipus de públic i de les seves impressions en acabar l’obra que
es podria configurar un “estat d’opinió”.
Els primers, els que l’havien vista, deixaven
anar frases com aquestes: “semblava una “bailarina”, de vegades fent una mica
de riure”... es referien sobretot al personatge de Manelic. Sens dubte ben
diferent del clàssic pastor sornut i impetuós que havien vist interpretar per
aquell actor del seu temps.
Però l’obra els continuava agradant,
coneixien l’argument i la intensitat dramàtica es mantenia principalment en
funció d’aquest.
Si haguèsim de parlar de les impressions dels
que la veien per primera vegada se’ns faria més difícil d’explicar-les, potser
la impressió comuna fou la d’assistir a un espectacle globalment “ben fet”, en
el que l’argument estava però, fora de temps.
Partint d’aquestes primeres apreciacions
podríem veure que el treball dramàtic té a més a més una sèrie de buits que fan
que l’espectacle no acabi de convèncer.
Els tres masovers de l’amo es troben
desencaixats de tota l’estructura dramàtica, hi són de més, acompanyen més que
no pas actuen i això fa que, sobretot, en el moment que es troben sols en
escena juntament amb la resta del poble” l’obra decaigui.
Hi ha per tant un notable desencert en la
direcció que es veu augmentat per la poca consistència teatral del text en
aquest aspecte. Guimerà construeix fonamentalment tres personatges, calia
potenciar la resta per evitar aquesta discontinuïtat.
Encara que la Marta (Carme Sansa) i en
Sebastià (Joan Miralles) oferien una interpretació sòlida i mesurada, hi
ha,d’altra banda dues qüestions interpretatives i de direcció que afecten
decisivament el desenvolupament dramàtic.
De primer la poca soltura del personatge de
la nena que adopta un to de veu gairebé únic que l’mpedeix qualsevol tipus de
matís, i en segon lloc la discutible construcció gestual de Manelic.
La gesticulació d’aquest últim obliga al
personatge a arrancar de zero cada vegada que “entra” en acció, fent-lo de
vegades molt sobtat i notablement diferenciat.
Certament que pot ser molt teatral (fictici)
un ésser (pastor) que viu allunyat (en una situació irreal) de tots i de tot.
Això pèrò traduït a nivell dramàtic no ha de suposar cap entravessament i en
aquest cas ho era tant pel propi personatge com pels demés.
No voldríem pensar que aquest personalisme
interpretatiu es trobés connectat amb el del “cartipàs” de l’obra. De totes
maneres ho comprendríem, ja que tal com hem dit en Manelic ha estat sempre
recordat per l’actor que l’ha interpretat.Però tot i això no hem pas comprat la
foto-postal que juntament amb “un llibre de tot el que ha fet l’Enric Majó” ens
venien a l’entrada-
(Comentari de
Josep Pagès a la revista El Bagant, Setembre 1982)..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada