Any 1982

TERRA BAIXA

 

  -Vàlga’m Déu, quina gentada!

  Aquestes foren les primeres paraules que vaig sentir pronunciar al gran actor Enric Borràs. Si bé només el coneixia a través de les moltes fotografies publicades en diaris i revistes, les seves característiques fisionòmiques eren prou acusades com per a permetre’m de reconèixer-lo a l’instant.

  Diades de Sant Maririà de no sé quin any, força abans de la guerra civil, llavors que la nodríssima assistencia intra i extracomarcal a les nostres ballades les havien fet mereixedores d’un honrosíssim sobrenom: La festa Major de la sardana”.

  Carrer de l’Abeurador i Porta dels Turers, que és on justament vaig conincidir amb l’admirat artista, constituïen una autèntica riada de gent, però l’espectacle no era allí, sinó al que s’oferia al sorprés esguard en arribar a la cantonada de la desapareguda taberna de ca l’Andreu. Perquè la quasi totalitat de la Plaça s’hi domina com una vista panoràmica, i llavors estava tan abarrotada, hi havia una massa tan compacta de caps, que no ja espai per a ballar:semblava impossible poder-la travessar. Fou en aquell moment on, dirigint-se als altres elements de la companyia que anaven amb ell, llançà aquella admirativa exclamació.

  La importància que en vaig donar davant dels meus companys!.: “Sabeu?. Al carrer he passat pel costat de l’Enric Borràs i li he sentit dir: Vàlga’m Déu, quina gentada!, així. Tal com sona.

  Però, l’Ametller, el nostre rapsoda, em va aixafar la guitarra i se n’endugué tot el protagonisme. Era un bon xicot (i alhora dissortat: a la guerra el varen matar a primeres de canvi), amb una afició boja per recitar poemes de caire èpic. Encara no et distreies una mica, ja t’enviava entre cap i coll la “Canción del pirata” (allò de “Con diez cañones por banda,/ viento en popa y a toda vela...” o el patrioter “Dos de mayo” o el “Bernardo del Carpio” amb la insistent tonada: “Mala la hubisteis, franceses,/en esa de Roncesvalles!”.

  Doncs bé, la Companyia d’en Borràs havia vingut contractada per actuar en el Teatre Principal. Tres dies de festa grossa, tres obres del teatre català de l’època; la màxima creació del senyor Enric, “Terra baixa”, de Guimerà; un drama social, “Els vells” d’Ignasi Iglèsias, i (si no m’equivoco) “El místic” de Santiago Rusiñol, segons es diu, inspirat en la vida de Jacint Verdaguer. Doncs vet aquí que l’Ametller (ho assegurava ell i no tinc motius per a dubtar-ne) pogué introduir-se entre bastidors fent-se passar per ajudant de tramoia, L’endemà botía d’eufòria:

-Mai no ho endevinarieu! En un entreacte li he recitat “El dos de mayo” i ha quedat tan entusiasmat –aquí si que devia enfilar-se a la teulada- que ja em volia contractar de galan jove. Diu que són actors així, com jo, els que fan falta.

 

 La represntació de “Terra baixa” donada darrerament per la companyia d’Enric Majó al cine VICTORIA-BAÑOLAS sobre una versió de Benet i Jornet, diem-ne més moderna, més cinematogràfica, ens ha posat de nou sobre la taula aquest gran drama rural, traduït a una pila d’idiomes i que donà lloc a dues òperes i, si més no, a una pel.licula encara en temps del cinema mut. Una versió i una interpretació molt personals i força lliures tanmateix. Allò que per a en Borràs era contenció, o fúria ensems dominant i reprimida quasi sempre, per a Enric Majó és exuberancia de gest, de mímica escènica, a l’estil de l’escola italiana. Carme Sansa, també generosa d’expressió, ha estat una excel.lent Marta, com (50 o 55 anys enrera) ho fou Empar Ferràndiz amb una manera de fer completament contraposada, plena de silencis i matisos. És clar que en aquella època no hi havia (no hi podia haver) els rebolcaments per terra que ara, en una determinada escena, hi fan els dos protagonistes, suposo amb la sana intenció de donar-li un realisme més actual, més pel.liculer; però si anem progressant d’aquesta manera és possible que d’aquí pocs anys sigui considerada “camp”, passada de moda, l’esmentada rebolcamenta i que la nova actualització de l’obra reclami que la Marta i en Manelic juguin a cuit de debó (és a dir, juguin a “ferse l’amor”, agafant l`expressió dels qui no tenen idea del que la paraula “amor” significa) al mig de l’escenari El Tomàs d’aquells llunyans dies, vell, reposat, ple de seny, el fèu magistralment en Joaquim Montero, i la Nuri, l’excel.lent i bellíssima actriu Pepeta Fornés; quan explica tota espaordida, que ha sentit una veu xiuxiuejant.li el nom: Nuuuuriiiii!...Nuuuuuuriii!...”, ho deia amb una tremolor de veu tan suau, tan tendre, que et feia venir pell de gallina.

  No cal dir que el teatre Pricipal es va omplir sempre, com ho ha fet ara el cinema Victòria, només que aleshores (sense patrocinis de ningú) el text de les entrades o butlletes estava escrit en català.

  Oh, aquells temps! Tot era en català: a més de les entrades a qualsevol mena d’espectacles, també els carnets de soci del F.C. Banyoles, i les plaques dels carrers, i els rètols de les botigues i els impresos de l’Ajuntament, i els de les entitats bancàries o d’estalvi, i les indicacions de l’estany, que, llavors encara no s’havia convertit en un tablao flamenco....

  Que hi farem! Asseguren que els romans de tant en tant exclamaven: “O tèmpora O mores!” (ara: no garanteixo que ho escriguessin així.

(Frederic Corominas. Revista de Banyoles, num. 614. Setembre 1982)