Any 1982

MASSA TEMPS SENSE PIANO

 

Una fita important del Grup de Teatre del Cercle (Article de Jaume Farriol a Revista de Banyoles)

  Heus ací un títol que suggereix, que mou a comparacions més o menys ben intencionades. El Grup de teatre havia viscut “massa temps sense piano”, Havia fet un teatre amable, divertit, sense cap mena de complicació ideològica, Anar a veure el grup era anar a passar una bona estona. I cal dir-ho, sense cap mena de segones intencions. Perquè els resultats obtinguts fins avui han estat notables: teatres plens de gom a gom, cua per agafar entrades, disgustos a plerets per manca d’ubicació. Probablement un fet d’aquesta categoria solament ha estat assolit, a un altre nivell, per la famosa Trinca. O sigui que el fenòmen “Grup de Teatre”, mereix un estudi molt seriós de com es pot arribar a tota mena de públics i de com es pot recuperar per al teatre, els nivells populars que semblaven definitivament perduts.

  Hi havia però un retret, i si m’apureu un dubte. Un dubte –que n’estic segur- havia preocupat els mateixos comediants. Calia continuar sempre en la mateixa línia?, calia, per assegurar la satisfacció del respectable, repetir “Els sis corders de Blanes” o “’L’orgull del gec” fins a l’infinit?, Jo suposo que més d’una vegada havien sentit el retret de no haver-se embrancat en aventures de més volada. Sense cap menyspreu per les obres esmentades, era necessari un cop de timó –“paraula de Tarradellas!” per assolir altres cotes teatrals de més envergadura.

  I el cop – de timó, s’entén- s’ha donat- “Massa temps sense piano” és una obra difícil. No sols per l’obscuritat aparent d’un text escrit en temps de censures rigoroses, sinó per la complicació del muntatge i la gens fàcil simbiosi entre la profunditat del text i l’esperpèntica acció que l’embolcalla. Era una escomesa difícil i, val a dir-ho, segons com hagués anat la cosa, no escriuria aquestes línies. A vegades, més val la paraula que es calla que la que es diu.

  El Grup de Teatre ha assolit, amb aquesta obra, una de les fites més importants de la seva important trajectòria. Ha desenvolupat l’obra amb molta sensibilitat i amb un desplegament de mitjans realment meritori. L’acció, que era perillosament carregada de simbolismes, s’ha humanitzat. El públic ha viscut les aventures  i desventures de donya Victòria i tot el seu entorn amb la mateixa naturalitat amb què hagués viscut un drama rural. Vull dir que tant l’obra com la interpretació, com el muntatge teatral, han assolit tots els objectius imaginables: han comunicat l’idea al públic, li han tramés un missatge, l’han captivat, I l’han divertit. No es pot demanar més.

  Maria Colomer ha fet una Victòria, esplèndida. Sòbria en el gest, ha incorporat un personatge d’opereta i l’ha passejat per l’escenari amb la lleugeresa d’una ploma. Em sembla que es pot apuntar aquest paper a la llista dels que porta interpretats, com un dels més aconseguits. L’Enric Tubert ho tenia fàcil. El mariscal de les medalles és un personatge retallat, precís: enravenat, presumptuós, patètic. L’Enric l’ha brodat, l’ha “vestit” divinament. Molt bé. Mereix un elogi especial en Jaume Oller. Els narradors no solen ser personatges ni massa fàcils, ni massa difícils: solen ser, més aviat, impersonals. Ell ha conduït el fil narratiu amb un monòleg amable. Ha participat al públic les seves confidencies. Se l’ha fet seu.

  La diguem-ne segona generació d’actors, Enric Tubert junior, la Glòria Cunill i en Ferran Barba, no han pas quedat endarrera. Seria difícil destacar-ne algun. Han lluit el paper amb una naturalitat absoluta. El paper de la Glòria Cunill, el més dramàtic de l’obra, ha estat portat amb elegància. Sense estridències. En Ferran Barba ha estat a l’altura de la seva parella sense caure en fàcils afectacions. L’Enric Tubert jr. ha construït un personatge que, en l’obra, sortí una mica desdibuixat. Ha fet un Perico de pel.licula espanyola dels anys seixanta, que ja és dir.

  L’Elionor Puig ha fet de minyona. Molt bé, també. De tot el que podia donar el text, ella n’ha tret el suc. Josep A. Tudela ha dit –no podia fer pas més- el seu paper amb força, amb contundència.

  I deixo per al final en Joan Olivas. A l’hora de fer la crítica de la seva actuació, hom sent una certa perplexitat. Olivas ha convertit en Joan Mut en l’Harpo dels germans Marx, en una interpretacio que es pot qualificar d’absolutament magistral. Voleu que escrigui la paraiula?. Doncs, l’escriuré: genial. Mès que provocar la rialla del públic, l’ha arrencat. L’ha sacsejat amb els seus “gags”, l’ha dominat amb una soltura i “savoir faire” excepcionals. I, malgrat tot, un es pregunta si era ben bé això el que l’obra demanava. En Joan Mut era un dels personatges que podien provocar més al públic: fer-lo riure i fer-lo pensar. Possiblement, en la versió de Joan Olivas, tot es queda en el riure. De totes formes, repeteixo, la interpretació ha estat excepcional.

  En fi, felicitacions al grup de teatre. Ells que són capaços de repetir el miracle dels pans i els peixos i omplen els locals, ho han fet ara, en bona llei: fent riure i fent pensar. Bona feina.

  I no cal dir que, el muntatge, ha estat impecable. Professional. S’endevina, darrera les cortines i focus, una quantitat indeterminada de Tuberts. La “saga” dels Tuberts comença a ser un fet a tenir en compte al panorama teatral de Banyoles.

  He fet servir una paraula:professional. Em sembla que aquest és el millor elogi que es pot fer del Grup de Teatre. Són a la línia divisòria exacte entre l’amateur i el professional. Comença a ser difícil distingir per on es mouen. En tot cas, per considerar-los “professionals”, han de polir algunes falles de llenguatge –alguns “menos” i semblants- que, si bé a “casa” passen, a fora el podrien deslluir tota la resta del seu brillantíssim treball.

(Revista de Banyoles, 15 maig 1982, num. 61o. Hi ha quatre fotografies)