Any 1982

UN PAS ENDAVANT

“Massa temps sense piano”. Comentari crític de Francesc Feliu a la revista El Bagant- Maig 1982)

 

  Feia temps que esperava que l’Agrupació Teatral del Cercle donés un pas endavant en la seva producció teatral. Pensava, penso encara, que al grup hi ha persones prou capacitades per representar una obra de més qualitat que no pas els sainets amb els quals s’havia presentat fins ara, i que comencen a resultar-me repetitius i avorrits. Han calgut cinc anys i onze obres perquè l’Agrupació es decidís -encara que timidament- ha sortir del cercle on s’havia tancat. Per això sol i ja de bon principi em caigué simpàtica la proposta de portar a l’escena Massa temps sense piano d’Alexandre Ballester. Perquè, d’entrada és una obra còmica i molt divertida – això ja era un punt a favor- i perquè malgrat ser vestida sobre unes idees molt simples porta implícita una càrrega de crítca social, ben actual encara que dòna una altra –una més- dimensió a la proposta.

  Una idea argumental senzilla i mancada de complicacions dramàtiques componen el nucli de l’obra: Donya Victòria, una dama amb fums aristocràtics, viu en una casa d’aire senyorial, vinguda a menys, amb els seus nebots Anna i Perico, i un criat, Joan Mut, i Maria, la minyona, i permanentment és visitada pel mariscal Valentí Valent i Brau, que li fa l’aleta. Viuen gràcies a les rendes que els produeix el lloguer del pis de dalt de la casa a alguna personalitat estrangera. A partir d’aquesta idea, Ballester ho vesteix tot de connotacions satíriques per subratllar la falsetat que s’amaga darrera la imatge que venen als països que posseixen el poder econòmic i la hipocresia d’aquells països que s’hi sotmeten per raons econòmiques.

  En el muntatge que va presentar l’Agrupació però, això quedava una mica diluït i l’espectacle representava sovint fred malgrat la correcta interpretació en general i l’adequada escenografia, que aconseguia amb una combinada il.luminació de colors delimitar els espais, ben concrets i prou suggerents (el submarí, l’estació de tren). Hi mancà ritme, linealitat de l’acció. Tal vegada aquest problema venia provocat per l’opinió equivocada –crec-  de no volguer manipular el text tot actualitzant-lo. I em sembla que és el que s’havia de fer per potenciar el contrapunt que s’estableix entre les situacions que viu la família i les informacions sobre els esdeveniments exteriors que llegeix un personatge-cronista. O en tot cas, si es volia ser fidel a la idea inicial,  s’havia d’eliminar aquest personatge perquè amb el seu reguitzell de notícies superades i sense interés es fa pesat i avorrit, i el que és pitjor trenca l’acció en una sèrie d’escenes breus que han de ser salvades en fred pels actors en una tasca ingrata i dificíl al plantejar la seva interpretació des d’un punt de vista tradicional sense volguer destorsionar el personatge. I això és prou difícil si a més no hi ha una visió unitària de direcció que ajudi a potenciar els recursos còmics que hi ha (una mesurada intervenció a l’acció d’en Joan Mut a l’estil de Harpo Marx), a superar les escenes ja tòpiques i carrinclones (la trobada a l’estació de Perico Anna) o a acabar d’arrodonir els personatges. (Perico podia haver estat una bona paròdia de Hamlet en el ho faré o no ho faré, aquesta és la qúestió).

  No ha estat fàcil aquest pas. L’Agrupació va volguer agafar el toro per les banyes però no va decidir-se del tot, i s’ha quedat a mig camí. A mig camí del seu públic habitual que quedà una mica confós, i de l’altre públic que confia i espera una mica més. L’obra està bé. Es prou còmica per divertr a qualsevol, i és prou interessant per aquells qui es volen complicar una mica més la vida. Manca un pas però, calia ser més decidits.