"ELS PASTORETS" des del front de guerra

“ELS PASTORETS” des del front de guerra

 

(De la carta de Ventura Pau escrita a la seva esposa la vetlla de Nadal del 1937)

 

  “Estimada Montse: Celebrant avui la “nit bona de Nadal” que en castellà en diuen “Nochebuena”, hem fet un xic de festa, i jo la vull completar procurant donar-te un xic de l’alegria que voldria que aquest vespre ens poguèssim encomanar...(...). Si et trobes lluny de casa i sobretot en festa assenyalada és quan recordes i trobes més a mancar els éssers estimats i més que recordar-vos, us somnio i em veig en una de les vacances de Nadal, quan jo encara estudiant, ens trobàvem d’amagat al “galliner dels Catòlics per a veure-hi “Els Pastorets”. A casa hi teníem un “palco” abonat: era per sis persones, amb unes cadires altes, les del darrera, perquè es pogués veure bè l’espectacle sense destrorbs, però quasi sempre se n’hi entaforaven set o vuit, que hi cabien perfectament perquè tots eren quitxalla... Jo pujava al galliner per a poder estar al teu costat. Tu em deies que aquella música tan inspirada et recordava alguna òpera d’en Verdi. Em deies que era un plagi de “Nabuco”. Quan s’aixecava el teló per començar l’espectacle es veia un decorat que volia ser l’infern i uns dimonis arrenglerats a banda i banda de l’escenari, vestits de vermell. Unes forques a la mà, banyes al front i una cua cargolada al final de l’espinada. La senyoreta Lluisa Genover al piano, donava el to de la cançó i unes veus gruixudes amb so de caverna de molt endins de la terra feien retrunyar les bambolines del decorat mentre cantaven. “Todos acatamos tu recio poder. Tus esclavos somos. Viva Lucifer”” I ballaven una dansa infernal dirigida per Satan que era el lloctinent del dimoni gros. Aleshores, s’obria una trampa al mig de l’escena i en sortien unes flamarades, fetes amb sofre cremat, que pujaven enlaire i omplenaven l’escena d’una boirina groguenca, que per moments no deixava veure res. I enmig d’aquestes flames anava pujant trampa amunt el dimoni gros. La seva aparició era de difícil interpretació, ja que devia sortir mirant a tothom i fent por. Recordo les mirades del vell Tites i d’en Boixó i més tard d’en Colomer i d’en Geli representant el paper d’en Lucifer. I desplegant els braços. Després va passar revista a tots els dimonis.amb veu de tro, els engegava el seu discurs: “las cuarenta semanas predichas por Daniel, a cumplirse estan cercanas---“ Jo et comentava, que de voluntat n’hi havia molta, però, que per començar, el castellà que parlaven era massa català (qüestió d’accent!) i que a mi em feien riure. Després d’haver explicat en Lucifer, que havia nascut un fill de Déu per salvar el món i jurar que li farien la guerra, ballaven i  cantaven fins a l’exasperació final amb el grit de “Guerra atronadora...”

  Continuaven els quadres, interpretats ara pels pastors. Eren uns homes senzills vestits amb samarres de pell de bè (que devien estat curtides a can Franch), i túniques fetes de retalls comprats a can Pons o a can Corominas, i calça curta – que en aquells temps no es devia conèixer- i representaven al poble nòmada, que amb els seus ramats corrien d’un lloc a l’altre en cerca d’herba fresca pels seus xais i cabres, amb l’esperança de poder un dia arribar al lloc on segons les Santes Escriptures havia de nèixer el Messies. Els manava l’alcalde Borrego, ajudat del Bato, que li feia de secretari. Els dos carregats de filosofies de poble i eren els causants d’unes peripècies que ens feien riure molt. Quan ho recordo, veig a en Maurici Garcia i a l’Andreu Malagelada, a en Freixa i a en Baus, l’un a cavall de l’altre i fugint del llop que els persegueix. En el seu personatge, un àngel se’ls apareixia per anunciar-los que el Messíes per ells esperat, havia nascut en una cova de Betlem. Aleshores en Llucifer ajudat d’en Satan (que era en Tarafa) els hi posen tota mena de traves i entrebancs perquè no hi vagin, fins que l’àngel Sant Miquel i l’Arcàngel Sant Gabriel acompanyats d’un exèrcits d’angelets, els ajuden a poder-hi arribar, aconseguint fer tornar els dimonis a l’infern, i ells enmig de càntics de glòria s’entornen cap al cel. A l’arribar a Betlem, precedits per en Baus (vull dir per Soff, hi ha l’alliberació d’un esclau, l’Uriel, que era representat pel noi de cala Serafina i que de content de veure’s en llibertat cantava un magnífic “solo” que començava així: “Cual buscan las flores, del sol, el calor; Dios de mis mayores, yo busco tu amor...” i tots plegats acabaven  adorant al fill de Déu, que estava a la falda d’un home que s’havia disfressat de Mare de Déu.... Fent memòria a tot això, recordo que un any, tu i jo ja festejàvem (em sembla que fou el 1933), amb un amic meu, també universitari, ara combatent en el costat que en diem franquista, vàrem fer de soldats romans, en aquells Pastorets. Sortiem un moment per cuadrar-nos militarment. Carai!, érem soldats-. I diguèrem de cara al públic: “No servimos a un embustero”, i fent mitja volta desapareixíem entre les bambolines. Ara, d’aquells dimonis, àngels i pastors, que tots èrem amics i ens apreciàvem, ens estem matant en els fronts de combat perquè hem devingut enemics.. En les representacions dels “Pastorets”, hi havia catòlics d’idees politiques de dretes que estan combatent en el costat republicà, i soldats d’idees esquerranes que l’aixecament miltar els ha sorprés en la zona nacional on complien el servei militar. Quin desordre més absurd!.

  Al posar punt final a la carta que he transcrit datada el 24 de desembre del 1937, recordo que vaig sortir al defora de la casa on hi teníem l’habitatge els oficials de la Plana Major de la Brigada, vaig fer un xic de passejada pels voltants -camins glaçats entre marges coberts de neu-, mentre feia un repàs mental del que havia escrit. De la llunyania, en direcció sud, arribaven els retrunys de les canonades que explotaven en el front de Terol que l’exèrcit Popular de la República havia conquerit i aquell bom-bom continu del canó i l’explosió dels obusos, em fèu pensar. És la música de Wagner que ofega la tranquil.litat dels cants senzills i suaus del “Nabuco” verdià. En el front també s’hi interpretaven uns “Pastorets” tràgics.

(Publicat per Ventura Pau i Soler, desembre de 1982 a Revista de Banyoles)