60 anys passejant-me pels escenaris

M’han dit que jo sóc una aproximació molt fidel a alló que se’n diu una institució banyolina. Si aixó és veritat o mentida, no ho sé. El que si puc dir que és cert que he portat cap a seixanta anys passejant-me pels escenaris de Banyoles, i a la meva joventut, per alguns de la que llavors en deiem “província” de Girona. Alguns d’aquells teatres ja no hi son: (el del Catòlics del carrer de l’Abeurador, el del mateix Catolics de la plaça Major, el Modern, el Victoria i el Mercantil. I a Girona, el Centre Cultural. Tots han desaparegut, gairebé tots enderrocats). Si algún reconeixement he rebut per part del Municipi banyolí ha estat el d’haver tingut l’honor d’obrir el teló del nou teatre Municipal quan aquest s’inaugurà l’any 1994, i això ho dec al que aleshores era alcalde de la ciutat de Banyoles, l’amic Joan Solana. I també el d’haver estat homenatjat per sorpresa per uns deu grups teatrals amb motiu dels deu anys del Teatre Municipal de Banyoles.

Enric Tubert

Ha estat una de les persones que més vegades hem actuat junts. Vaig descobrir-lo a la meva joventut, quan ell, més jove que jo, se’m presentà en un teatre d’un poble de la comarca de la Garrotxa dient-me que podria col.laborar amb mi en un monòleg que jo feia en un fi de festa, imitant un personatge andalús. I així vam començar, convertint el monòleg amb diàleg. En un moment donat ell intervenia amb uns quantes imitacions amb accent andalús. Més endavant s’introduí en el nostre grup teatral fent el personatge de Lluiset a l’obra Don Gonzalo o l’orgull del gec, de Llanas, ell fent de pretendent número 1, i jo del taral.lirot Tòful, pretendent número dos. I així vam començar formant una parella molt ben acollida pel públic. Enric Tubert ha estat un dels millors actors del teatre banyolí. Primer fent atzagaiades en els shows muntats per Jaume Farriol i Anton Garcia, i de cop i volta sorprenent al públic de Banyoles i Girona en el personatge del noi enamorat d’Anna Frank en El diario de Ana Frank. El seu major èxit fou en la Rapsòdia en blau, de Jaume Farriol interpretant una diversitat de personatges. S’ha dit que interpretar tants personatges es un xic exagerat. A Banyoles no s’havia fet mai una cosa així. Va ser el primer cop en la història del teatre banyolí que algú s’atreví a fer-ho. Sé que Enric Tubert no ho va fer per demostrar que era millor o pitjor. Ell es divertí molt en fer-los. I ens vam divertir tots, i especialment el públic que amb els personatges de l’Enric Tubert rigué tant com el que jo vaig compondre amb aquell Agustí Banús gamarús que en Jaume Farriol escrigué especialment per a mi. Durant una colla d’anys formàrem un binomi (Tubert-Olivas), en comèdies com les esmentades i a més a més en Dos tipus de pronòstic, Massa temps sense piano, Ronyons de recanvi, El fiscal Requesens, Don Gonzalo i altres. Hi hagué un temps en que quan algú volia saber si la funció del teatre del Cercle de Catòlics seria divertida, solia dir: Si actuen en Tubert i l’Olivas, riure segur!”.

Fer memòria dins un espai nou

La periodista Imma Merino destacà a Punt Diari la importància que tenia pels banyolins la inauguració del nou teatre Municipal que, oficialment es faria el dia 10 d’abril am la presència de la ministra Carme Alborch. “La ministra, però, es perdrà l’espectacle inaugural d’homenatge al teatre popular banyolí, que el nou escenari acollia el 24 de maig de 1995”. Imma Merino escrivi la següent crònica abans de la inauguració oficial del teatre: “Entre uns decorats de paper, com els de les primeres representacions, als anys quaranta, de l’obra a Banyoles, una noia enamorada i un noi ximplet apareixeran a l’escenari en companyia de cotxers i tartaners. D’aquesta manera, amb la representació d’unes escenes de Don Gonzalo o l’orgull del gec,del gairebé oblidat Albert de Sicília Llanas, contemporani d’Àngel Guimerà-, començaran les representacions amb les quals els banyolins estrenaran el Teatre Municipal –un espai polivalent amb capacitat per a 250 espectadors, dissenyat per Lluis Pau – i retran homenatge a una experiència teatral que, a mitjan dels anys 60, també va obrir-se a l’experimentalisme. En tot cas, Don Gonçal o l’orgull del gec – en què un pare tartaner i un fill advocat donen joc al conflicte entre la tradició i el progrés- és una obra ben representativa de la proposta- popular, i malgrat les circumstàncies dels anys 40 i 50, a la vegada fidel a la tradició teatral catalana –dels membres de la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics, que l’any 1951 va reformar-se amb el nom d’Agrupación Teatral Bañolense. Bona part, però, dels membres d’aquesta agrupació van crear el 1957 una nova secció als Catòlics: Teatre i Art. Un any després, van representar una adaptació teatral del Diari d’Anna Frank, unes escenes de la qual completaran la primera part.. L’obra s’ha escollit pel fet que coincideix amb el 50è aniversari de la mort d’Anna Frank i també perquè amb ella el teatre banyolí va obtenir un cert reconeixement al Municipal de Girona dins del Concurs Provincial de teatre. L’escenografia, però, era prou ambiciosa i complicada com perquè aleshores no pogués dur-se de “bolos” per la comarca i ara no es pugui reproduïr fidelment. Tot just estrenada la dècada dels 60, a Banyoles va començar a gestar-se una Passió que es representaria amb notable èxit de públic fins al 1968. Eren els anys d’efervescència de les “Passions” –Olesa, Esparreguera-, però la dificultat de reunir 200 persones va interrompre la continuîtat. La Passió de Banyoles –Ecce Homo- reviurà fugaçment aquests dies amb una escena entre Jesús, Pilat i Caifàs. Mentre la Passió agonitzava, alguna cosa es removia com perquè l’any 1969 el TEI – Teatre Experimental Independent- es presentés amb Morts sense sepultura, de Sartre. El TEI va transcendir el marc de Banyoles, va arriscar-se amb obres de Camus i Genet, va reprendre els tràgics grecs, però com a tal no estarà present avui a l’escenari del Municipal. La seva influència –ja que va obrir nous camins en el teatre banyolí i gironi –perviurà, però, amb les escenes d’El berenar dels generals, que Teatre d’Art, creat i pràcticament dissolt durant els 80- recuperarà a l’ocasió. RECORDAR UNA ALTRA INAUGURACIÓ I ESPERAR UNA REVIFALLA Joan Olivas, que avui tornarà a representar el ximplet Tòful de Don Gonçal o l’orgull del gec, és l’actor còmic banyolí més brillant de la seva generació. Memòria viva del teatre de la ciutat, Olivas recorda que, ara fa 52 anys, va participar en la inauguració d’un altre espai teatral a Banyoles: el teatre del Círculo de Católics, on no van poder actuar amb dones –“per representar el Tenorio havíem d’anar al Mercantil”, comenta- fins que el bisbe Cartañá va aixecar la “veda”. L’aleshores nou teatre va obrir-se amb l’obra El divino impaciente, del dramaturg del règim José Maria Pemán. “De les 25 persones que hi vam participar, 15 ja estan mortes. De les 10 restants, només n’hi ha dues, en Pere Pagès –que també fa un paper a Don Gonçal –i jo, que viurem activament aquesta nova inauguració”, comenta Olivas. L’escenari del Cercle de Catòlics va acollir els grups teatrals banyolins fins que, l’any 1985, va ensorrar-se el sostre del local. Miquel Torrent, vinculat al grup Teatre d’Art, remarca que aquest fet marca una ruptura dins l’experiència teatral banyolina: “Senzillament, abans disposàvem gratuitament d’un lloc on assajar i representar”. Sense un escenari –malgrat que el mateix Teatre d’Art va estrenar obres, com ara El berenar dels generals al desaparegut i finalment reconvertit Teatre-Cinema Victòria-, el teatre banyolí va disminuir la seva activitat o, en tot cas, va sortir al carrer amb un grup com els Babaus, que aportarà algunes accions a l’espectacle inaugural. L’esperança en la revifalla i renovació teatral banyolina es fonamenta en el nou teatre i també en els joves del Grup Teatral de l’Institut Pere Alsius, que dirigit per l’alcalde Joan Solana recrearà la figura llegendària d’El comte Arnau, a partir dels poemes que Joan Maragall li va dedicar. Imma Merino – El Punt. 24 març 1995.