Fer memòria dins un espai nou

La periodista Imma Merino destacà a Punt Diari la importància que tenia pels banyolins la inauguració del nou teatre Municipal que, oficialment es faria el dia 10 d’abril am la presència de la ministra Carme Alborch. “La ministra, però, es perdrà l’espectacle inaugural d’homenatge al teatre popular banyolí, que el nou escenari acollia el 24 de maig de 1995”. Imma Merino escrivi la següent crònica abans de la inauguració oficial del teatre: “Entre uns decorats de paper, com els de les primeres representacions, als anys quaranta, de l’obra a Banyoles, una noia enamorada i un noi ximplet apareixeran a l’escenari en companyia de cotxers i tartaners. D’aquesta manera, amb la representació d’unes escenes de Don Gonzalo o l’orgull del gec,del gairebé oblidat Albert de Sicília Llanas, contemporani d’Àngel Guimerà-, començaran les representacions amb les quals els banyolins estrenaran el Teatre Municipal –un espai polivalent amb capacitat per a 250 espectadors, dissenyat per Lluis Pau – i retran homenatge a una experiència teatral que, a mitjan dels anys 60, també va obrir-se a l’experimentalisme. En tot cas, Don Gonçal o l’orgull del gec – en què un pare tartaner i un fill advocat donen joc al conflicte entre la tradició i el progrés- és una obra ben representativa de la proposta- popular, i malgrat les circumstàncies dels anys 40 i 50, a la vegada fidel a la tradició teatral catalana –dels membres de la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics, que l’any 1951 va reformar-se amb el nom d’Agrupación Teatral Bañolense. Bona part, però, dels membres d’aquesta agrupació van crear el 1957 una nova secció als Catòlics: Teatre i Art. Un any després, van representar una adaptació teatral del Diari d’Anna Frank, unes escenes de la qual completaran la primera part.. L’obra s’ha escollit pel fet que coincideix amb el 50è aniversari de la mort d’Anna Frank i també perquè amb ella el teatre banyolí va obtenir un cert reconeixement al Municipal de Girona dins del Concurs Provincial de teatre. L’escenografia, però, era prou ambiciosa i complicada com perquè aleshores no pogués dur-se de “bolos” per la comarca i ara no es pugui reproduïr fidelment. Tot just estrenada la dècada dels 60, a Banyoles va començar a gestar-se una Passió que es representaria amb notable èxit de públic fins al 1968. Eren els anys d’efervescència de les “Passions” –Olesa, Esparreguera-, però la dificultat de reunir 200 persones va interrompre la continuîtat. La Passió de Banyoles –Ecce Homo- reviurà fugaçment aquests dies amb una escena entre Jesús, Pilat i Caifàs. Mentre la Passió agonitzava, alguna cosa es removia com perquè l’any 1969 el TEI – Teatre Experimental Independent- es presentés amb Morts sense sepultura, de Sartre. El TEI va transcendir el marc de Banyoles, va arriscar-se amb obres de Camus i Genet, va reprendre els tràgics grecs, però com a tal no estarà present avui a l’escenari del Municipal. La seva influència –ja que va obrir nous camins en el teatre banyolí i gironi –perviurà, però, amb les escenes d’El berenar dels generals, que Teatre d’Art, creat i pràcticament dissolt durant els 80- recuperarà a l’ocasió. RECORDAR UNA ALTRA INAUGURACIÓ I ESPERAR UNA REVIFALLA Joan Olivas, que avui tornarà a representar el ximplet Tòful de Don Gonçal o l’orgull del gec, és l’actor còmic banyolí més brillant de la seva generació. Memòria viva del teatre de la ciutat, Olivas recorda que, ara fa 52 anys, va participar en la inauguració d’un altre espai teatral a Banyoles: el teatre del Círculo de Católics, on no van poder actuar amb dones –“per representar el Tenorio havíem d’anar al Mercantil”, comenta- fins que el bisbe Cartañá va aixecar la “veda”. L’aleshores nou teatre va obrir-se amb l’obra El divino impaciente, del dramaturg del règim José Maria Pemán. “De les 25 persones que hi vam participar, 15 ja estan mortes. De les 10 restants, només n’hi ha dues, en Pere Pagès –que també fa un paper a Don Gonçal –i jo, que viurem activament aquesta nova inauguració”, comenta Olivas. L’escenari del Cercle de Catòlics va acollir els grups teatrals banyolins fins que, l’any 1985, va ensorrar-se el sostre del local. Miquel Torrent, vinculat al grup Teatre d’Art, remarca que aquest fet marca una ruptura dins l’experiència teatral banyolina: “Senzillament, abans disposàvem gratuitament d’un lloc on assajar i representar”. Sense un escenari –malgrat que el mateix Teatre d’Art va estrenar obres, com ara El berenar dels generals al desaparegut i finalment reconvertit Teatre-Cinema Victòria-, el teatre banyolí va disminuir la seva activitat o, en tot cas, va sortir al carrer amb un grup com els Babaus, que aportarà algunes accions a l’espectacle inaugural. L’esperança en la revifalla i renovació teatral banyolina es fonamenta en el nou teatre i també en els joves del Grup Teatral de l’Institut Pere Alsius, que dirigit per l’alcalde Joan Solana recrearà la figura llegendària d’El comte Arnau, a partir dels poemes que Joan Maragall li va dedicar. Imma Merino – El Punt. 24 març 1995.