Any 1982

FRANCESC MIR, “EN FRANCESC DEL CAFÈ” (i III)

 

Un gran aficionat a la poesia.-

-Quina és o ha estat la vostra afició?

- A mi sempre m’ha agradat la poesia i la naturalesa.

- Però, a més d’aquell “timbaler del Bruc” de la vostra infància, no havíeu fet més teatre?

- Vaig fer d’”esclavo Uriel” als Pastorets. I quan vaig dir allò de...” Con el puñal en el cinto/me voy lleno de despecho/ con las bandas de hombres libres/ a hacer guerra al extranjero./ Ya que en el mundo malvado/ solo se acata el dinero,/ tengo valor: o a la muerte/ o a ser rico pronto espero”/, en Mateu em va dir, molt bé, noi!, però...ah, fill!...quan va arribar l’hora de cantar...desafinava com una regadora!...Una vegada i prou!.

-Però jo recordo haver-vos vist recitar un fragment de “El ferrer de tall” en un dels festivals que es feien a benefici dels Reis dels Pobres...

- Si, efectivament. I a mes vaig fer la sarsuela “La alegria de la huerta”, al Mercantil. Amb en Friselda, en Nenes, en Celso Mas i en Ventosas fèiem una orquestra d’esguerrats. Jo era el coix.

-Sempre heu tingut aquesta veu rogallosa?

-No, que va!. Vaig quedar afònic degut a una intervenció quirurgica en la que em van seccionar les cordes vocals. A la meva joventut tenia una bona veu. M’haguessis vist quan entrava en els tallers de modistes i els hi deia: “Noies, ja sóc aquí!. Les poesies romàntiques que havia recitat!. Com aquella que deia a aquelles noies andalusses: Si no et dic que venir al món/ vas ser el pasme de Granada/ si no et dic cel, glòria, tot/ i salada, i ressalada/ et diré ple de bon seny/ i amb un to que arriba a l’ànima! /aquestes quatre paraules:/ Senyora, el meu cor és vostre,/vostra ma casa i la taula/ que us prometo per entrada/ fer rica amb les meves suades. / I allavors si el cap i el cos/viuen en tu completant-se/ potser et plauran molt més/ aquestes quatre paraules/ que tots els cants i requiebros/ que s’estilen en ta pàtria.

-De les arts, quina preferiu?

- Soc aimant de tot el que artístic i sobretot de tot el que hi ha sentiments...la poesia és potser l’art que sento mes. Una any me’n van publicar una en el progama de les festes de Gràcia. Fins i tot et diré que als meus 88 anys, no hi ha dia que no senti en la meva intimitat la força poètica que vibra dintre meu. Hi ha nits que per  adormir-me haig de recitar poesies.

-I per últim, digueu-me un personatge històric que us interessi.

- El gran inventor que fou Edison, el gran pintor i home de lletres que fou Santiago Rusiñol, i el tràgic de les lletres catalanes, el nostre gran Guimerà...i Francesc Soler, Pitarra, que digué...Esmola que esmola/ les dagues, daguer/ les dagues que passin/ les malles d’acer!.

La veu afònica d’en Francesc Mir la segueixo escoltant quan escric aquesta entrevista, puix ha quedat gravada a l’aparell magnetofònic. Es una veu que porta el sentiment dintre seu, i que no el pot expressar només que en la intimitat de la seva llar davant dels seus familiars. Potser ara, en aquesta hora dolça plena de silenci de la nit, en què estic escrivint, en Francesc Mir, recollit a la seva cambra estarà recitant aquestes poesies apreses en els seus millors anys de joventut.

-És que per dormir necessito recitar poesies – diu ell.

Tot un temperament dramàtic...sentimental...romàntic...jovenívol, quan acaba de complir 88 anys.

(Entrevista publicada i signada per Xalió a Revista de Banyoles. Febrer 1982. Hi ha 10 fotografies. Els interessats en fotocopiar-les poden dirigir-se a l’Arxiu de la Ciutat, al Centre d’Estudis Comarcals o bé a la Biblioteca de Banyoles).