FRANCESC MIR, “EN FRANCESC DEL CAFÈ”
(II)
Passejant per Barcelona amb Guimerà i
Rusiñol.
-Vareu treballar
a Barcelona. En devieu passar de seques i de verdes...
- Treballant
al The American Bar, al Real Granja Holanda i al Terminus del carrer d’Aragó. Allà
vaig aprendre reposteria i a fer gelats.
- I
mentrestant, anàveu visitant modistes...
- Això no ho
deixava mai. Només una vegada vaig abandonar un taller de modistes del carrer
Petritxol quan veig veure que baixava de l’escala el senyor Àngel Guimerà. Vaig
deixar el mostrari a la clientela i vaig anar a acompanyar el senyor Àngel fins
a la plaça Real. Era en temps de la guerra europea i sota els porxos de la
plaça sempre hi havia gent discutint. Es formaven penyes de germanòfils i
francòfils, i en Guimerà hi anava sovint perquè li agradava escoltar les
converses i discussions que alli es feien. Com que el senyor Guimerà vivia al
mateix replà del taller de modistes, tot sovint l’acompanyava i fèiem petar la
xerrada. A vegades la gent es girava en veure el famós dramaturg, que era molt
alt al costat d’un homenet com jo.
- Ja devieu
recitar alguna poesia al senyor Guimerà.
- No m’hagués
pas sentit. Ell era molt alt. Però de poesies d’en Guimerà ja n’he recitat. I d’obres
d’ell n’he vist moltes. Una vegada vam organitzar una vetllada benèfica al Pompeia
on es va representar “Mar i cel” en homenatge a l’actor Miquel Rogés.
-Així devíeu freqüentar
centres culturals...
- Al cafè de
La Punyalada hi vaig coneixer Santiago Rusiñol, que n’era un bon client, i com
que jo formava part del grup que vam organitzar l’homenatge a l’actor i
director Rogés, del teatre Apolo, se’m va considerar per anar a buscar en
Rusiñol que l’havíem convidat. Vam anar junts fins a l’Apolo i allí el vaig
portar al camerino i a la llotja on vam veure la representació junts.
- Ja devieu disfrutar, doncs,
en aquells temps...
-Oh, i tant! Figura’t que
també, de comissionista, havia voltat molts pobles de Catalunya. Me’n recordo que
un dia a Manlleu vaig anar a ballar i vaig veure una noia molt eixerida
asseguda al “palco”. Jo la veia només de mig cos amunt, i quan li vaig demanar
per ballar, se’m va aixecar i era més alta que un penjador. Quan ballàvem vaig
sentir la veu d’algú que li cridava “Pepita, que balles tota sola?”
- Tot i això, i visitant
tantes modistes i rondant tants de saraus, heu estat sempre un home solter.
- Cap noia em volia. Era massa
baixet..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada