Any 1981

NO ÉS MAI TARD...SI S’ARRIBA D’HORA

 

  Els dies 24 i 25 d’octubre tingueren lloc en el teatre del Cercle de Catòlics en funcions de nit, les tradicionals representacions teatrals de les festes de sant Martirià a càrrec de l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics, la qual en aquesta ocasió escollí una altra comèdia d’un autor ja conegut com en Jaume Vilanova de qui l’Agrupació ja va representar “Jo seré el seu gendre”.

  L’obra triada aquest any fou “No és mai tard...si s’arriba d’hora”, comèdia d’ambició moderada, però de bon gust, àgil i intel.ligent. Una obra que forma part encara avui, ben dignament, d’un bon repertori de teatre català de comèdia.

  Vilanova posseïa un sentit teatral del diàleg i amb les seves modestes gràcies de joc escènic aconseguia arribar amb èxit fins el públic, sempre que la comèdia anés acompanyada d’un bon conjunt d’intèrprets. Recordem que la Companyia Maragall n’havia ofert una excel.lent representació recolzada amb un repartiment de categoria – i que fa anys es pogué veure a Banyoles- amb Empar Baró (molt abans de que aquesta bona actriu fos coneguda per les seves intervencions televisives), Rafel Anglada, Carles Lloret, Teresa Cunillé,¡ i Lluis Nonell entre d’altres.

  Podem dir que l’Agrupació Teatral del C, de C. l’ha servit amb molta eicàcia i generositat de recursos, especialment per l’Enric Tubert, en Joan Geli i la Maria Colomer. L’’ENRIC TUBERT, en un aparentment senzill paper de majordom, de subordinat rígid que aguanta els capricis del seu patró, assolí, amb la seva veterania aixecar l’escena en moments dificultosos, amb retinguda mímica i expressiva dicció. JOAN GELI fou aquest personatge sempre incòmode en que no es mou gairebé mai d’escena i que requereix molta movilitat.Sapigué ésser aquest home dinàmic que no escolta mai al seu interlecutor i que sempre va a la seva, brusc i falaguer ensems cridaner quan s’enfada, però, que li passa seguidament. Amb molta naturalitat canvia d’aspecte en el segon acte convertint-se en un “jove” sense caure mai en ridícol. . MARIA COLOMER ens sorprengué en una de les seves millors interpretacions: una secretaria vulgar, vestida sense coqueteria, per la qual no no existeix res més que la seva feina, però que es transforma completament en el tercer acte, quan per conquistar al financer s’esforça en aconseguir que aquest es quedi extasiat davant la seva figura, plena de discreció i de bon gust. És precisament, a partir d’aquest canvi quan l’obra té més transcendencia i es veu l’encert de l’autor en fer una critica suau als poderosos,als homes immersos al món del  negoci, oblidats de tot el que no sigui diner, descuidats de tot el que els volta, sense pensar que a la vida hi ha coses molt més importants, i que ells ignoren, malgrat ésser-ne constantment contornejats en llurs vides quotidianes.

  Per no allargar-nos citarem la resta dels actors i actrius que deixaren una bona empremta del conjunt artístic: JOSEFINA JULBE sapigué ésser una criada “despistada” tal com requeria el personatge. ASSUMCIÓ GELI fou la sorpresa de la vetllada, una noia que gairebé es pot dir que n’era el seu debut a l’escena. Imprimí un gran caràcter en un paper de noia moderna, i es mostrà superior en una escena com la del primer acte en què, nerviosa, escrivint al dictat del seu cap, se li trenca el llapis i restà esverada sense saber que fer, gesticulant i mirant qul seu amo, cercant la punta del llapis, sense gosar dir res, mentre el financer dicta a carrera feta. Fou una escena meravellosa en la que la Geli en esclatar a plorar es revelà com una bona actriu. JOAN OLIVAS fou l’empleat espantadís davant l’amo, a qui no s’atreveix a parlar; JOAN ANTONI TUDELA, un home dinàmic i nerviós. JAUME OLLER interpretà a un home casat de nou, víctima de la frenesia de la pressa que domina a l’home de negocis que viatja continuament. ELIONOR PUIG complí el seu breu  paper de professora de piano. A CARME LLACH li van bé aquests papers de noia dinàmica; fou també breu la seva intervenció de periodista a l’americana parlant com si li donessin corda..XAVIER VILANOVA encertà un personatge diferent al que ens tenia acostumats: en aquesta ocasió fou un jove atleta gelós, disposat a passar comptes amb el qui li prenia el seu amor, per més “patró” que fos. Un cop de puny ben donat arranja la situació a fi de que el poderós financer vegi la veritat i s’adoni que el món, el seu món, el que el volta, és diferent. I que aquell mirall que aparta sovint del seu davant li dòna la imatge de la seva realitat, com el senyal evident de que el temps passa i que moltes coses s’han d’arraconar, d’oblidar o de llençar, i sobretot s’ha de tocar de peus a terra i comprovar que quan hom es treu la vena dels ulls “mai és tard” perquè és aleshores quan “s’arriba d’hora”.

(En aquest comentari de la Revista de Banyoles, num. 600, novembre 1981 s’inclou una foto del final de la represenatació en la que Joan Olivas, en nom de tota l’Agrupació, demana al públic que els aplaudiments es dediquessin a la persona que havia d´ésser amb ells interpretant un paper en l’obra:. Fou un emotiu homenatge a la CARME QUER que el públic, dempeus, correspongué amb sentiment en memòria de l’actriu recentment desapareguda).