Apunts: teatre pels pobles de la "província" (I)

Dècada anys 50 del segle XX.- Hem anat a fer teatre a Montagut. Éxit. Ens han tornat a llogar per d’aquí quinze dies. He voltat per el poble amb quatre grosses barretes de pa que he comprat a una fleca i quatre llonganisses ben llargues en una carnisseria. Havíem de berenar una mica. Gairebé cada diumenge anem a fer teatre. Som els “artistes” de la Agrupación Teatral Bañolense”. El dia de Sant Josep vam anar a Santa Pau. El senyor rector de la parròquia es un “fan” de les meves actuacions. Tot el poble parla d’en Llàvia, un dels tipus que havia fet anys enrera en l’obra “El llaç etern”, quan fèiem teatre només homes sols en l’Agrupació del Círculo de Católics”. “El llaç etern” és un drama que feia plorar a tots els públics, però en Llàvia era l’únic personatge còmic. Des d’aleshores, a Santa Pau ja vaig quedar batejat com en Llàvia. “Si hi ha en Llàvia -deia el rector- l’éxit és assegurat”. Per això, en saber que jo actuaria, va fer posar en el programa que hi hauria un gran fi de festa amb en Llàvia “con lo más cómico de su repertorio”. Ens venen contractes d’arreu dels pobles del nostre entorn. A la tarda, a Montagut amb el drama “Cinc fills”, i a la nit a Castellfollit de la Roca amb “Don Gonzalo o l’orgull del gec”. Al final de les representacions, acompanyat de la Maria Rosa Cuevas fem un diàleg original de Irene López Heredia que he traduît al català: “Totes les dones són iguals”. (14 març 1953).