Acabada la
guerra vaig aprendre molt amb les lectures dels llibres que vaig emportar-me de
casa dels meus oncles de can Coll del carrer Nou on hi vaig trobar un
munt d’obres de teatre català, entre les que n’hi havia algunes que foren
representades pel grup de teatre de l’Ateneu Republicà, però aquestes
les havia de llegir d’amagat. Acabada la guerra vaig anar a conferència amb el senyor
Miquel Parnau. Va durar poc perquè havia d’anar a treballar. Les meves
llibretes quedaren abandonades a
l’escola del sr. Parnau i segons m’han dit alguns antics alumnes, aquestes
llibretes passaven de mà en mà com a exemple de bona resolució. Els problemes –resolts o no- almenys tenien
una bona cal.ligrafia.
En aquells anys de la meva adolescència, jo era un
noi tímid i molt tancat per dintre –encara ho soc- una mica solitari i lector empedreït,
interessat pel descobriment dels grans escriptors de totes les èpoques. No
llegia, devorava! tot el que queia a les meves mans. Llegia per tot arreu. Hi
ha una foto en la que em veig llegint assegut en una cadira davant de la façana
de casa. Als hiverns llegia vora del foc o eixancallat al braser. Els diumenges anava al cinema. Era molt
aficionat al cinema i gràcies a la meva voluntat vaig poder penetrar en el món
del teatre d’aficionats. Qüestió d’esforç íntim, del que em sentia molt
capaç. En sortir a escena desapareixia la meva timidesa per lliurar-me a donar
vida als personatges creats pels autors: el catacúmen negre de El
divino impaciente, el vell Soff dels Pastorets i d’altres ancians en
papers dramàtics en drames llagrimejadors. Fins que un dia en Pepet Freixa
descobrí –en la meva veu i en la dicció- una vena còmica que ja mai
m’abandonaria. I a partir d’aquí ja
aconseguiria a ser l’actor aficionat en que tothom em diria que tenia una personal
vis cómica.
El divino impaciente era una obra original de José Maria Pemán,
autor de la lletra “Cara al sol”. En els programes dels primers anys quaranta
s’anunciaven els títols de les obres en castellà però les representacions es
feien en català.
En el temps de la imposició de la lengua del
Imperio s’arribà a extrems de ridiculesa, i fins i tot havia vist i
escoltat una dona castellana al mig de la plaza de España que escridassava
a un banyolí dient-li que parlés “en cristiano”. En les oficines
d’administració pública –especialment a Girona- es col.locaren cartells que
deien “En esta dependencia no se hablará otra lengua que la oficial
de España”. Però els oficials, que
eren catalans seguien parlant entre ells en català, i també amb el públic
mentre no es presentés algú que pogués semblar comprometedor. Recordo que es
van castellanitzar tots els rètols, no només de centres oficials, sinó també de
tots els establiments. Uns anys més
tard, quan ja treballava en el Banc, si un els meus directors o apoderats em
manava que posés un rètol amb els horaris d’oficina, jo tenia ben clar que
l’havia d’escriure en català. Mai ningú m’ho va retreure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada