El teatre de joventut. Anecdotari teatrel

Érem petits. A l’església parroquial de Santa Maria ens donaven una cartolina de color rosat a tots els que havíem assistit a la classe de Doctrina Cristiana. Amb aquella petita cartolina –en dèiem l’assistència- podíem anar al cinema del Círcol de Catòlics al carrer de l’Abeurador pagant només deu cèntims. M’agradava anar al cinema del Catòlics que feien pel.licules mudes d’en Xarlot i de La Pandilla. I westerns d’en Bob Steele, Buck Jones i Ken Maynard y su caballo Tarzan. Els altres cinemes de Banyoles feien pel.licules sonores, però al Catòlics només tenien una màquina per projectar pel.licules mudes que eran acompanyades al piano que tocava en Cintet Tarafa de can Pandai del carrer de Girona. Eren els anys trenta del segle passat, i els dissabtes quan sortiem de l’escola dels Hermanos Gabrielistas el primer que fèiem era anar a veure els aparadors de la mercería Butinyà de la plaça Major i a la de can Corominas al carrer del Mercadal. Allí hi contemplàvem els cartells –els quadres- amb fotografíes de les pel.licules que farien l’endemà en el cine del Catòlics.  En aquella sala del carrer de l’Abeurador hi vaig veure pel.licules de llarg metratge com El fantasma del Louvre, amb Lon Chaney, un actor especialista en cinema de terror, El caballo de hierro, un dels primers westerns de John Ford, i les còmiques de Max Linder, cintes que em quedarien gravades en el meu record per tota una vida de cinèfil empedreït.

 

Però en el Catòlics també hi feien teatre, i un dia el meu pare em va acompanyar fins al vestuari perquè veiés com maquillaven els dimonis, pastors i àngels. En el Catòlics no hi actuaven dones, i els àngels eren nois jovenets com en Josep Masgrau de qui recordo que va fer un angelet Sant Miquel amb els cabells ben arrissats.

A l’escenari es feien Els Pastorets i nosaltres assistíem gairebé a totes les representacions nadalenques per contemplar les trifulgues de Bato i Borrego barallant-se a cops de pals. Aquella parella de pastors eren en Jaume Baus i en Pepet Freixa , i el dimoni –l’home que feia més por- eren en Joaquim Colomer, en Jaume Geli, en Miquel Vilanova i en Joan Constans. Potser fou en aquell temps que se m’infiltrà el cuc del teatre. O qui sap si fou en temps més endarrerits de la meva infància que transcorregué en una casa del carrer Major on vam habitar-la durant alguns anys –la casa número 16, propietat dels barons d’Esponellà -, on jo de ben petit dormía en una habitació en la que a les parets s’hi podien veure unes sanefes pintades del més antic teatre de la Joventut Católica. Qui sap si en aquells temps ja se’m van infiltrar fantasmagòriques veus pastorils!.

 

Un cop acabada la guerra civil vaig acostar-me en aquell teatre del Catòlics del carrer de l’Abeurador. A la pantalla ja s’hi projectaven pel.licules de cinema sonor programades per l’empresa del cine Moderno, i dintre la cabina s’havien vist embolicats  en cintes de cel.luloide els projeccionistes Jaume Geli i Josep Tallada. Nosaltres érem joves d’Acció Católica que vam pujar a l’escenari per actuar en una obra castellana en la que se’m donà un paper d’un sastre català que anava a cobrar una factura d’un client que no pagava. En la comèdia tots els personatges parlaven en llengua castellana, però de cop i volta el meu personatge pronuncià aquesta frase: “Donde está el dependiente?, Díga-li que vinguí!”. Aquell “díga-li que vinguí!” dit amb veu ben estudiada fou el primer toc humorístic del que aleshores en deien “vis cómica”. A l’endemà, pel carrer trobava gent que en veure’m em deien: Díga-li que vingui!”. Un d’aquests fou en Pere Quer, actor afeccionat que em recomanà al director escènic de la Secció Recreativa del Círcol de Católics. I ja de seguida vaig passar a actuar amb els actors veterans de la Secció Recreativa del Centre. Vaig representar moltes obres de teatre i, evidentment, Els Pastorets, fent els papers de Soff i Bato en aquell vell teatre del carrer de l’Abeurador, i a partir de l’any 1943 a l’escenari del nou teatre del Centre a la plaça Major. Cada any, en Els Pastorets cantava l’”Arre borriquito mio” a una burra de fusta molt ben pintada. En tinc records entranyables. L’havíem fet seguir arrossegant-la amb tots els pastors fins que vam arraconar-la per sortir amb una burra autèntica que algunes vegades s’espantava obsequiant-nos amb riuades que ens esquitxaven i amb flaones de mala bravada. La burra de fusta era molt més polida i pacienta.

Eren els temps en que en el Bisbat tenien prohibit que en els Centres Catòlics actuessin barrejats nois amb noies. I vam haver de fer-nos un tip de representar sainets i joguets còmics fins que tanmateix es va poder obrir la veda i el teatre ja es fèu mixte. Amb la inauguració del teatre a la plaça Major –aleshores plaza de España- les coses cambiaren. Per la festa major de Sant Martirià el local del Catòlics era ple a vessar, així com també a les tardes en  els concerts amb La Principal de La Bisbal que també amenitzà els entreactes en les llargues vetllades teatrals.

 

D’aquells primers anys de teatre em revenen alguns records nostàlgics de la meva joventut en el teatre del Cercle de Catòlics. Son quatre apunts, quatre anècdotes ja un poc emmarcides i que exposo com a bells records viscuts en la ja meva llunyana singladura teatral de joventut.

 

1.- En l’obra de José Maria Pemán, El divino impaciente s’em va assignar el paper d’un catecúmeno negro que s’espantava en contemplar un miracle de Sant Francesc Xavier. Aquell negret havia de sortir enfilat a un arbre menjant un plàtan. Em van dir que anés a buscar un plàtan a la consergeria del local de l’Abeurador – aleshores regentada per l’impressor Felip Granés-. L’esposa del conserge, -que tenia cura del taulell del petit  café bar del teatre- no tenia cap plàtan i em va donar un tros molt gruixut de membrillo. A escena me’l vaig menjar tot. Va ser el meu primer mal de ventre teatral.

2.- En la persecució del dimoni al pastor Bato pel passadís del teatre de la plaça, vaig  travessar els passadisos per pujar fina a dalt a la llotja, i en  veure que Lucifer m’atrapava vaig atrevir-me a saltar del palco a l’escenari, un salt d’atleta de circ que encara no sé com no em vaig trancar coll i barres. Vaig acabar l’actuació ben coix. A l’endemà, visita al metge. Vuit dies embenat. Fou el meu primer accident teatral. Ja em va estar bé!. Per burro!. Arre, arre, borriquito mio!”.

 

3.- En la interpretació d’un monòleg, en un moment donat, en posar-me la mà a la butxaca de l’americana  vaig notar que tocava una cosa llefiscosa. Vaig treure  la mà de la butxaca i el públic va poder veure la meva cara de fàstic aguantant unes dents postisses. Per equivocació m’havia posat l’americana del company de teatre Maurici Garcia, més conegut com en Maurici Lei, amb el que una estona abans havíem actuat en l’obra Don Gonzalo o l’orgull del gec.

 

4.- Em revenen també records de les actuacions en Els Pastorets amb les parelles que havíem format els Batos i Borregos. El primer alcalde Borrego fou Pere Pagés, jove com jo. Érem entusiastes, valents i animadors. Tot seguit, i durant molts anys m’aparellaren amb Borregos veterans i així vaig tenir la sort d’actuar amb Josep Freixa, Miquel Vilanova, Salvador Comerma, Francisquet Figueras  i altres. Dels Lucifers que ens van atonyinar, en Joaquim Colomer era el més forçut. Un dia em vaig atrevir a fer per primera vegada i única el paper d’alcalde Borrego. El Bato era l’Enric Tubert. Amb el bon amic que fou l’Enric sempre vam recordar que aquell dia vam rebre de valent. Potser perquè amb ell allargàvem l’escena fins a deixar el Lucifer-Colomer ben esgotat.

 Era costum en l’escena en que Lucifer ens deixava lligats, que els dos pastors en aixecar-nos en dificultats fèssim el mutis amb el Bato carregant el Borrego a l’esquena. Hi hagué suspense en el públic per veure com s’ho faria l’esquifit, prim i denerit Joan Olivas per carregar-se a l’esquena el voluminós Borrego Salvador  Comerma. Vaig aconseguir-ho per sortir-ne esgalabrat i esgaiat per tot el dia.

 

5.- Un dia se m’acudí de polsar-me els narius amb el tabac que em donà el mestre director musical Joaquim Mateu (especialista en polsar tabac pel nas). La meva idea era la de posar-me a estornudar en el moment del cant de l’Arre borriquito mio. La introducció excesiva de tabac al meu finestrell del nas em produí instantàniament un mareig que vaig haver de sortir corrents cap al lavabo dels vestidors per vomitar. A escena, sense en Bato, ningú va cantar l’Arre borriquito mio i només s’escoltà la melodía executada pels intrumentistes de corda dirigits pel mestre Mateu. Vaig tornar a sortir a escena quan el cor de pastors acabaven de cantar el seremos los primeros de los que al Niño adoren, i pàl.lid  i marejat vaig enganxar-me a la cua del borriquet. Aquell dia, en Bato no va poder arribar a Betlem. Estava mig drogat.

 

 

                                         .-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

 

Quan a l’any 1985 vaig tornar a entrar a l’escenari del teatre enderrocat del Cercle de Catòlics, des del damunt de la runa vaig veure en un racó, recolzada a la paret, la burra de fusta, polsosa i desfigurada, amb la negror d’uns ulls descolorits. La seva mirada trista semblava que volia dir: Veieu?,  jo encara segueixo viva!. Aquella burra de fusta que havíem deixat abandonada en un racó de l’escenari, va poder abastar-la en Joan Geli, i repintada de nou, segueix encara viva per a fer-nos reviure els records inesborrables del nostre teatre de joventut.