Figuretes de vidre

Noves ofertes teatrals

 

El gran repte de representar un Tennessee Williams.- Mes d’abril. El Grup del Cercle i “Tres i Un”  van presentar l’obra de Tennessee Williams FIGURETES  DE VIDRE. Amb una entrada aproximadament d’un centenar de persones que van pagar 400 pessetes per veure el muntatge, la gent del Cercle va oferir una cosa, que sigui dit per endavant, representa una novetat  dins de la línia teatral que, com és conegut de tothom, fa temps que va adoptar aquesta entitat. Deixant a part qualsevol altra valoració, em sembla positiva la voluntat que s’endevina darrera d’aquest T. Williams d’oferir una altra proposta teatral que representi una alternativa enfront  l’acostumat teatre de “sant martirià·” i que justament aquesta voluntat és produeixi dintre mateix dels Catòlics. Això vol dir que comença a haver-hi als Catòlics algunes persones que es plantegen d’una manera diferent a la fins ara coneguda el teatre i tot el que l’envolta. Tamateix, ja començava a ser hora!. Però atenció: el fet que els Catòlics ens ofereixin un Williams no vol dir que hagin canviat els resclosits esquemes d’una entitat tancada en ella mateixa. Ja ho diuen: una flor no fa estiu.

  De les “Figuretes de vidre” que ens van mostrar als Catòlics només unes quantes estaven descantonades.

  Per exemple: van agradar la Carme Llach i la Lali M. Rovira. O almenys jo els posaria un bé. I això, com tot el que estic dient, és evidentment subjectiu. Em va sorprendre el treball de la Lali. Fou una interpretació ben conduïda. De la Carme en dic el mateix, per bé que estem més acostumatsaa veure la naturalitat característica de l’actriu a l’escenari. Ferran Barba va fer una actuació més discreta. La gran talla de Tom com a a personatge de ficció anava una mica gran a Pep Gómez, que no va saber aprofitar, en alguns moments, les possibilitats que li oferia el protagonisme d’aquest personatge central en la narració dels fets. I a Josep A. Tudela li sobra una mica de teatralitat.

  En l’espai escènic s’íntuïa una bona idea, però no es veia realitzada plenament donat que hi havia un hiatus entre el que es deia (que l’acció transcorria els anys trenta) i el que es veia al damunt de l’escenari (un mobiliari i un vestuari que corresponien a l’´època actual). Hi havia, per tant, una certa inversemblança en aquestes coses que són molt importants a l’hora d’ajudar a l’espectador a entrar de ple en el joc de la ficció proposat per l’autor.

  Altres detalls. Com la delimitació de l’espai escènic o la mateixa il.luminació no estàn plenament aconseguits.

  Una altra observació que volia fer fa referència a la possibilitat que tenien els actors (i sobretot Laura) de donar més protagonisme a la col.lecció de figuretes de vidre que, gairebé tota l’estona queden a un racó de l’escenari. Només recordo una ocasió en la qual agafen un protagonisme clar dins del fil de la narració.

  En resum: un gran repte això de representar un T. Williams que demana una lectura atenta del text, i no només de text, sinó també de l’autor i de tot allò que l’envolta (aquesta és una obra autobiogràfica) i també de tot allò que ens vol transmetre. A l’hora de fer coses d’aquest tipus, convé que els que les pensen portar endavant facin un treball de reflexió seriosa davant d’una taula.

  I no només amb el text en qüestió, sinó amb tot aquell material que pot ajudar a la direcció del muntatge i també a la interpretació a ser fidels al contingut que vol transmetre l’autor i la forma amb la qual l’autor ho vol transmetre.

  I acabo per on he començat. Noves ofertes teatrals arriben dels Catòlics, aquell vell conegut nostre. Tant de bo tinguin durada. Els que han presentat aquest darrer muntatge saben que a Banyoles, on no hi ha un públic teatral nombrós que estigui interessat per aquests tipus de productes teatrals, costa molt d’esforç dur a terme segons quin tipus de teatre. I que sovint els resultats desanimen. Serà que la gent de Banyoles no ha estat acostumada al bon teatre.

                        (Joan Gratacós a la revista El Bagant. Maig 1984)