Les cadires del "Catòlics"

Josep M. Fonalleras, escriptor, guanyador del Premi Just Casero en 1983 i del Manuel Bonmatí 1984, escriví un article al Punt Diari el dia 13/4/1985.

Em plau trascriure’l per l’interés que té per tots els banyolins que frequentàrem aquellla sala d’espectacles. Fonalleras visqué part de la seva infantesa i joventut a la casa veïna del local del Cercle de Catòlics: el molí de can Codony, on avui és propietat de l’Ajuntament de Banyoles  i s’ha arranjat com a Oficina de Turisme deixant al descobert una part del molí “de can Cassó”.

“Les cadires dels “Catòlics” eren unes cadires realment incòmodes.Eren de fusta, una fusta podrida que semblava que tenia vida autònoma. Es queixava, somiquejava, no admetia cossos estranys. Quan t’hi asseies, et rebutjava, t’impedia el descans plàcid que reclamava tota activitat sedemptaria i t’empenyia cap al brogit esfereïdor del món exterior.

Les cadires dels “Catòlics” tenien una mena de muntanyeta al seient. Era impossible estar-s’hi trenta segons en una mateixa posició. Si mantenies una actitud hieràtica, normal, tal com demanen els bons costums, potser arribaves al minut. Però no et podies fer il-lusions. Si dominaves la difícil estratègia, immediatament sorgia l’atac del respatller. Un respatller dur i inflexible, inhumà gairebé.

Des d’un punt de vista estrictament hedonista, (molt subjectiu, d’altra banda), l’ensorrada dels “Catòlics” és una gràcia dels déus. Amb una mica de planificació, amb una deixalla de pressupost, els nous “Catòlics” poden ser uns “Catòlics” arrenglerats amb la teologia de l’alliberament...corporal. Els nostres cossos podran descansar en butaques de vellut amb respatllers satinats, si els “Catòlics” de demà passat, renaixent de les runes actuals, es converteixen en un teatre modern, digne i funcional.

Però què ens importa el plaer fugisser si, amb ell, perdem un estoig que emmagatzemava la nostra infantesa?

Recordo els matins dels “Catòlics”. Els dies de mercat, el meu avi s’acostava al porxo d’entrada a la casa de la plaça, s’asseia a la pedra que era esglaó i cadira alhora, i inciava un llarg discurs sobre la futilitat de les passions exagerades. Alehores no l’entenia, gairebé. Els meus germans i jo assistíem, impàvids, a una lliçó de filosofia casolana, amanida amb una bona xuia que tallava amb un ganivet de mànec blanc i noble.

Els pagesos entraven als “Catòlics”, en sortien, feien negocis i vermuts, i parlaven de bestiar i de gra amb el meu avi. La casa del meu avi era el

molí, i recordo que esdevenia una cruïlla festiva i assolellada, modificada, en certa manera, per la influencia humitosa de les voltes.

Era molt agradable aixecar-se al matí amb la fresca de la gent que preparava els taulells improvisats per al mercat. Rentar-se la cara, menjar coca dolça i beure una bona tassa de cafe amb llet. Sentir les hores d’un rellotge dissenyat amb sobrietat, baixar al carrer i veure passar gent amb conills, pollastres, blat de moro i galtes enceses.

En aquells temps, les tardes eren silents, i per Nadal, anàvem als “Catòlics” a veure els Pastorets. Recordo una rèplica sensacional dels devots de Lucifer. En castellà. La cantaven amb veu contundent: “Todos acatamos tu regio poder, todos suspiramos; viva Lucifer, viva Lucifer!” Més o menys era així. Vèiem els Pastorets des del primer pis del teatre.

Tot plegat era molt petit, però a la nostra edat, semblava majestuós i excitant, amb olor de cocacola i de patates fregides. Dimonis per terra i un àngel que s’aixecava i iniciava càntics dolços i precisos.

Amb els meus germans, quan les tardes eren ensopides, anàvem a jugar a ping-pong o a futbol. Arribàvem suats a casa del meu avi, després d’unes partides molt disputades, i la meva àvia ens feia berenar. Recordo, sobretot, les “cansalades” de la Puda i els barrets de marenga.

Les nits d’estiu, els “Catòlics”acollien un cert tipus de gent diferent de la que anava a prendre la fresca al bar “Plaça”, ben bé al davant. Després de sopar, nosaltres menjàvem gelats Frigo, “almendrados”, i esperàvem que fos una mica més tard per no haver de patir, al llit, una calor xardorosa. A l’interior, la gent jugava a cartes o als escacs, i a la plaça, banyolins i gavatxs excel.lien en l’art de les botxes. Anys més tard, he anat als Catòlics” a veure teatre per a gent gran, i, fins i tot, he assistit a una xerrada política d’en Cañellas, em sembla.

Però les cadires no canviaven. No podien canviar perquè m’havien acollit, des de sempre, amb una certa benevolència. Fa feredat veure-les, ara, anihilades, fetes miques. A la casa del meu avi hi ha una esquerda, i els tècnics estan rumiant solucions per prevenir desgràcies posteriors. No vull fer cap metàfora amb les cadires dels “Catòlics” ni amb l’esquerda de la casa de la plaça.

Sé, i perdoneu la retòrica proustiana, que un petit desastre local no pot trencar l’atmòsfera sentimental de la meva infantesa, de la meva adolescència, “l’odeur inconnue du vétiver”.