Jaume Baus Brugada

Frederic Corominas ha escrit un article a Revista de Banyoles en motiu de la mort de Jaume Baus. Diu que era el darrer component de la gran i més prestigiosa formacio teatral amb què ha comptat el Centre de Catòlics: “Abans i després hi ha hagut també magnífics actors, però mai no s’ha assolit un conjunt tan complet i arrodonit, tan homogeni, amb extraordinàries figures com els Jaume Geli, Pepet Freixa, Maurici Garcia, Joaquim Colomer, Andreu Malagelada, Jaume Baus, Joaquim Tarafa... remarco l’absència de noms femenins. En aquella època i així mateix la que ens tocà teatralment de viure la colla següent, la dels que aleshores començàvem a fer-los d’”Escolanets”, estava rigurosament o més exacte, rigorosíssimament prohibida sota pena de pecat mortal d’aquells tan mortalíssims, la concurrència d’ambdós sexes dalt l’escenari de can Catòlics (i els dels Centres similars de la resta del país). Això no vol dir que, a part les obres escrites ja expressament amb aquesta destinació, no se’n poguessin representar algunes de les anomenenades de “l’escena gran”, amb títols tan prestigiosos com El ferrer de tall, Don Gonzalo o l’orgull del gec i un etcètera força considerable. “Aleshores –potser algú em preguntarà- com se solucionava el problema dels personatges femenins?”.  Senzillament, se’ls esborrava del mapa o, si la seva presència dins del context de l’obra resultava inevitable, se’l “transexuava” (i perdoneu la parauleta); és a dir, la muller es convertia en germà, la filla en fill o gendre, la criada en criat i la promesa en un amic entranyable, si bé de bona llei.

Dintre d’aquell elenc, Jaume Baus s’especialitzà i es distingí en gran manera en la interpretació de personatges còmics, d’alguns dels quals va fer-ne una veritable creació, i cal tenir present que el temps de què disposavan els actors per als assaigs i estudi de paper era mínim, atès que cada diumenge hi havia representació (gairebé totes amb el teatre a vessar) i sempre amb programació diferent”.

Bé, jo he tingut també present a Jaume Baus perquè  vaig poder tenir ocasió d’actuar amb ell en els meus inicis teatrals. Jo era un jove pescador cantaire a la taverna on en Baus era l’hosteler en la comèdia El carro del vi, una comèdia d’aquelles que diu en Frederic amb personatges femenins desapareguts, ja que darrera el taulell de la taverna havia de servir-nos l’hostalera perquè la Colla del Carro del Vi poguèssim cantar-li: Al carrer del Mig – hi ha una hostalera – que tira aigua al vi – la gran trapassera. 

En aquest cas no vam pas treure la rima de la cançó ja que vam convertir l’hostalera per l’hostaler i la  trapassera pel trapasser.

A Jaume Baus vaig  poder veure’l  i també actuar amb ell en altres obres. I el recordo amb la seva veu ja cansada i rogallada en el paper del Gran Brahman a El divino impaciente, en l’hostaler de Els sis corders de Blanes, en el Soff dels Pastorets i en el sr. Ignasi de Gent d’ara  i amb poques obres més, però mai vaig poder veure’l actuar en el paper de Tòfol de Don Gonzalo. Pot  ésser que pensant en Baus, en Pepet Freixa, com a director em donés les instruccions per assajar aquell personatge de taral.lirot del Don Gonçal..., un dels que més vegades he interpretat en la meva llarga vida de trepitjador  d’escenaris. 

En el meu record resta la  veu ronca de Baus, pausada i amb una mímica prodigiosa. Les seves mans eren plenes d’una expressivitat ben natural. Mai fent-les anar com un molí com solien fer alguns aficionats en aquells vells temps.

Quan estava malalt vaig anar a visitar Jaume Baus a casa seva i  al costat del seu llit vam passar algunes estones alegres explicant-nos  anècdotes teatrals d’un temps desaparegut.