Per la festa major de 1982 decidírem tornar a fer la
divertida comèdia Com s’enreda la troca. Degut a que ens faltava
personal, per tal de salvar la posada en escena vaig decidir convertir la
comèdia en un musical posant lletra a la música que vaig manllevar de
composicions com La violetera i d’algunes sarsueles i sardanes.
Ambientada en el balneari de la Fontpudosa en els anys trenta del segle XX
l’obreta assolí un èxit extraordinari. Es feren quatre representacions i per
primera vegada es gravà una obra de teatre en vídeo gràcies a la novella
televisió local iniciada per Josep Compte amb la col.laboració de Joan
Comalat. Transcric un fragment de la crítica de Frederic Corominas”:
L’obra teatral d’Emili
Graells Castells és d’argument i de construcció senzills; potser una mica
antiquada, però gràcies a l’art i dedicació plena dels intèrprets i a les
divertides incrustacions musicals que hom ha tingut l’encert d’afegir-hi es
guanya la simpatia i ben sovint la franca riallada del públic.” Com Jaume Farriol, Frederic
Corominas deixava per al final el
comentari de la meva actuació: “He
deixat a posta per al final el nom d’en Joan Olivas, perquè, realment, es
tracta d’un cas apart. Al llarg dels meus records teatrals que arrenquen poc
més o menys de l’any 1920, o sigui quan jo en tenia 10, he conegut i admirat
uns quants artistes còmics banyolins de diferents estils, si bé tots
d’excel.lent factura. Probablement me’n deixaré alguns, però ara em venen a la
memòria els noms d’en Celso Mas, l’Andreu Malagelada, en Maurici Garcia; quan
convenia, en Pepet Freixa; el magnífic Jaume Baus, l’Enric Tubert...
i en Joan Olivas, que està en la línia de qualsevol d’ells quan atenyien
els seus millors moments, perquè sap trobar el gest oportu i convertir
l’expressió més innocent o la més desguitarrada, en una situació tan còmica i
absurda com vulgueu, però en definitiva possible, verossímil, perquè és la que
correspon al personatge que interpreta, o més ben dit, que crea i al qual dòna
vida, en una dimensió estrictament pèrsonal”
A principis de 1983 ens reunírem per veure si el
personal es despertava. Ningú tenia interés a tornar a fer teatre per Pasqua.
Al cap d’unes setmanes l’alegria tornà en un sopar a can Xavanet, però...no es
parlà de tornar a reemprendre les actuacions. Seguíem gastant els diners que
teníem com a fons en sopars i també en una altra sortida a Barcelona per
contemplar l’exposició de Casas, la col.lecció de Cambó a la Virreina i a una representació
de l’obra de Sagarra El cafè de la Marina. Més cap a l’estiu ens
tornàrem a reunir per portar la comèdia Com s’enreda la troca pels
envelats dels pobles de la comarca. Passada aquesta efervescència
estiuenca, el teatre només tingué unes breus
representacions de l’obra de Pous i Pagés L’endemà de bodes que dirigí J.A.
Tudela. I per Sant Martirià decidírem tornar a fer Don Gonzalo o
l’orgull del gec ja que per problemes de repartiment no podíem fer l’obra
que escollírem. L’obra de Llanas sempre era una solució. Ja ens la sabíem de
memòria. Feia sis anys que l’havíem representat i només havíem de canviar un
parell de personatges. Jo tornava a fer el Tòful per...almenys un centenar de
vegades.
Dues representacions més i a esperar el Nadal amb
Els Pastorets que seguien representant-se en castellà. Per primera vegada, la
meva filla, Montse Olivas Recarens debutava com a maquilladora oficial
del teatre banyolí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada