Carme Quer

A l’estiu de 1981, en tornar d’un viatge a Alemanya, rebem  la trista notícia de la mort de Carme Quer.  Fou una mort molt sentida. Per a mi ha estat la millor actriu de l’escena banyolina. Vaig escriure un article de sis pàgines amb tot l’historial de la seva vida escènica. Transcric alguns fragments:

“Vas provocar un gran impacte davant d’un nombrós públic que t’aplaudí sorollosament en aquella escena de mare afligida plorant abraçada als genolls del padre Javier a El divino impaciente. Fou l’esplet emotiu del que havia d’ésser en el futur la teva sendera artística. Com si l’harmònic vers de Pemán t`hagués deixat petja en la teva veu curulla de tendresa, amaganyadora, veu temorenca, com si tingués por de fer mal; aquella veu tan dolça que feia que estiméssim els personatges que interpretaves, que aconseguia que se’t compadís com l’Elvira de Cinc fills. Era en el temps difícils de la postguerra en la que representaves els personatges de víctima innocent en els que el públic d’arreu s’hi identificava, ja que tu i en Freixa, extraordinaris tots dos, aconseguieu fer arrencar la llàgrima viva als espectadors. Ja tenies encarrilat aquell personatge de “mare dolorosa”, la mare soferta que interpretaries dotzenes de vegades, fins que amb la Tomasa de Don Gonzalo o l’orgull del gec et tornaries genuïda, espavilant la veu, ara gallarda i vigorosa, defensant el teu fill Gonzal i plantant cara al teu tossut i geniüt marit. I del drama, passaves fàcilment a la comèdia amb obres com El mil.lionari del Putxet. Sang blava, Flors i violes, i tantes i tantes obres del teatre català i també en comèdies de teatre en castellà com La educación de los padres en la que personificares una noia alegre, inquieta i esvalotada, alhora dolça i dòcil en la teva veu candorosa sempre plena d’ingenuïtat. Aquella descoberta del teu aspecte d’actriu de comèdia fou el comiat del teu recorregut escènic d’aquella primera època guiada per la mà directora d’en Pepet Freixa.

I amb el grup Teatre i Art aconseguires actuar amb un actor i director professional com Ramon Martori en el paper de Germana Teresa de la versió catalana de l’obra de Van Leyden, El gran cardenal, traduida per Tomàs Roig i Llop amb el títol de La setena paraula. I arribà l’eufòria de La Passió de Banyoles. Era natural que es pensés en tu per al personatge de  Maria, la Verge Dolorosa. I fores tu qui, més endavant tornares a trencar el motlle de l’encasellament en el teu nou personatge de Maria de Magdala. I un cop col.lapsat el cicle de La Passió retornares per a nous espectadors amb els personatges de Don Gonzalo i de la dida de Julieta, filla única, una de les teves millors creacions.

La teva darrera sortida a escena fou en el dia de sant Josep quan apareixiesen una representació en un envelat de la plaça de Les Rodes com a vídua joganera en Els corders de Blanes.

  Carme. Carme Quer. Ja no trepitjaràs més els escenaris de la nostra ciutat. Al del Catòlics que hi has passat tantes hores i hores d’assaig perfeccionant el teu bon fer per viure amb sentiment i amb força el món de la ficció. A l’escenari del Catòlics que hi has passat hores felices de la teva vida. Deixa’m, en aquest moment del comiat, recordar-te en aquells ja llunyans dies de La Passió. Deixa’m veure la teva figura retallada en el fons lluminós del ciclorama i recordar aquella noia que, en el quadre de La Verge Maria escoltava amb ulls serens el poema de Frederic Corominas que clourà aquesta última pàgina en blanc del teu bon acurat àlbum.

 

I quan l’hora final sigui arribada,

Regina de la pau.

Concediu-me l’empar d’una mirada

Ben dolça i tendra, sota un cel ben blau.