En els vestidors dels teatres hi vaig arreplegar una
al.lèrgia que em va acompanyar molts anys. Els escenaris eren polsosos i abans
de les representacions havíem d’escombrar, netejar, i clavar els decorats. En
els entreactes sortíem a respirar en els patis o en els carrers foscos de
darrera els escenaris. A mi m’encantava llegir els programes enganxats a les
parets en els departaments plens de baguls, de cordes i de tota classe
d’entrebancs.
Al teatre del Catòlics de Banyoles hi vam passar
fred en els dies d’hivern. No hi havia calefacció i en els assaigs havíem
d’anar ben abrigats, amb
l’inconvenient que començaven més tard de les hores
anunciades perquè sempre hi havia algú que no es presentava a l’hora. Eren un
temps en que alguns treballaven fent hores extres i sopaven tard a casa seva.
El director ens feia crits, sobretot els dies d’assaig general en que tot solia
fallar. Quan s’estrenava una obra hi havia molts nervis. Els actors repassàvem
el paper abans de començar, i abans d’aixecar el teló s’havia de resar un
parenostre i persignar-se perquè tot sortís bé. L’apuntador estava preparat.
Fumava. S’espolsava. Algunes vegades el teló xerricava i no s’obria. El
director es mossegava les ungles. La primera actriu es mirava al mirall
aixecant-se els sostenidors. Els homes miràvem que no hi hagués una bargueta
oberta en els pantalons. Començàvem. Hi havia molt soroll al pati de butaques.
Els espectadors que s’esperaven al cafè entraven quan nosaltres ja feia estona que actuàvem. “Ja
han començat?, deien alguns. I aleshores entraven. En un poble de pagès,
l’apuntador s’aturà perquè no podia resistir la mala olor. Baixà al vestidor per treure una olla plena
de merda en un racó. Tornà a posar-se dintre el coverol hi agafà el llibre.
S’ha perdut. Ha girat un full de més i no sap trobar el punt. Els actors
improvisen. L’actriu s’atabala. La gent riu. Tornem a enganxar l’obra. S’acaba
el primer acte. Aplaudiments. Un actor novell es posa nerviós dient “No me’n
recordo del paper. Què haig de dir?” Busca el traspunt. Mira
la pàgina de l’exemplar de l’obra. Es posa les ulleres. Repassa el paper.
Segueix representant-se la comèdia. N’hi ha un que s’entrebanca i un de dintre
que diu Xiist!. El tramoïsta s’eixuga les llàgrimes en el final dramàtic del
segon acte.
-------------------------------------------------------------------------------------------
A la meva
joventut era un noi molt callat. Llegia, estudiava i escrivia en un petit
escriptori d’un raconet de casa meva. A vegades feia passejades teatrals de la
cuina al menjador, on els meus pares i germana em contemplaven rient per sota
el nas. Assajant gestos en un mirall fent cares estrafolàries vaig veure que un
veí des del terrat em contemplava trencant-se de riure.
-------------------------------------------------------------------------------------------
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada