Els monòlegs

El primer monòleg que vaig representar en un teatre fou pagesada titulada “De Pelegalls a Barcelona”. El llibret me’l regalà el meu amic Miquel Blanch dient-me que fou una “creació” del seu pare – Joan Blanch- en una actuació que fèu en el teatre de l’Ateneu en els anys vint.- Aquest monòleg el vaig fer almenys una dotzena de vegades en poblets de la nostra comarca, i també a Santa Pau, una població que durant les dècades dels anys quaranta i cinquanta hi anàvem molt sovint. Fou justament en aquest poble de la Garrotxa on se’m presentà un jove que venia d’acompanyant en el grup teatral dient-me que ell havia aprés un monòleg castellà que era una paròdia d’un andalús que anava a una gran ciutat i que podríem acoblar-lo convertint els dos monòlegs en un diàleg. Vam estudiar-ho junts i així els representàrem.  A aquell noi li agradava molt el teatre i amb el temps s’havia de convertir en un dels millors actors de l’escena banyolina. Es deia Enric Tubert. I en un futur tots dos hauríem d’actuar en una infinitat d’obres. En totes les obres que representàríem en el teatre del Cercle de Católics els que desitjaven assistir al teatre ja abans d’entrar es deien: si actuen en Tubert i l’Olivas, riure segur!.

Els primers monòlegs que vaig llegir els vaig treure dels llibres que vaig emportar-me de la casa dels meus oncles Josep, Benet i Jaume Coll. El meu oncle Pepet havia estat director escènic i primer actor del teatre de l’Ateneu Republicà durant la dècada dels anys trenta fins que en 1939 marxà exiliat a França,  i el seu germà Benet havia estat el crític teatral en una revista local. Tots dos marxaren  exiliats a França el 1939. L’altre germà, en Jaume –el petit de can Coll- també actuava a l’Ateneu i ell fou el qui em recomanà alguns dels monòlegs que foren més exitosos dels que a l’Ateneu

s’havien representat.  De la biblioteca regirada per la policia en un escorcoll a can Coll del carrer Nou, vaig posar l’ull en un recull dels monòlegs escrits per Apel.les Mestres, escollint-ne tres per a representar. . Un d’ells era “No em vinguin amb metges” i fou el que vaig passejar per tots els escenaris de la provincia on vam actuar en aquelles dècades dels anys quaranta i cinquanta del segle XX. En els Fins de festa  sempre sortia caracteritzat de vell desnerit i malaltís – de desnerit ja ho era de complexió!- contant als espectadors les meves preferències pels medicaments dels curanderos i saludadores, despreciant als metges que només sabien receptar potingues. L’enumeració de tot un enfilall de remeis: ungüents, pomades, pocions i bàlsams pal.liatius foren d’un bon efecte còmic. El monòleg fou escrit per a representar-lo una actriu. El meu oncle Jaume em digué que a l’Ateneu l’havia representat una jove actriu –exiliada a França- que es deia Teresa Prat. Havien de passar cinquanta anys perquè jo pogués parlar amb aquesta Teresa Prat que vaig poder entrevistar-la a Granollers. Ens veierem algunes altres vegades i m’envià un DVD amb el monòleg que em gravà expressament per a mi. La seva veu és el testimoniatge com a única veu dels actors de l’extingit grup teatral de l’Ateneu.

En els anys quaranta, Antoni M. Rigau representà un altre monòleg d’Apel.les Mestres: El silenci es d’or, paròdia dels conferenciants que amb els seus discursos no acaben mai la xerrera. Rigau em va fer un dibuix a la portada del llibre de monòlegs que vol ser una caricatura del personatge que vaig executar en el monòleg No em vinguin amb metges que fou molt celebrat pels espectadors. Degut a la repetició constant de la paraula potingues, no és res d’estrany que en tornar en alguns pobles per a representar altres obres, la gent en veure’m desfilar  pels carrers amb altres actors, solien dir:”Avui ens divertirem perquè en el teatre hi treballa en Potingues”. El monòleg he seguit representant-lo durant molts anys, i encara en el temps actual segueixo fent-lo quan se’m reclama per animar

algunes vetllades recreatives. Hi ha un vídeo del monòleg que fou gravat en una representació a l’aire lliure davant de l’Ajuntament de Fontcoberta.