A les darreries de la dècada dels setanta, Jaume
Farriol escriví un article a Revista de Banyoles sobre el tema Can Catòlics,
dedicat a Enric Tubert, company d’antigues i enyorades aventures teatrals.
Entre altres coses deia:
Can Catòlics és el nom que li ha donat el
poble. Tota la vida el poble havia rebutjat el nom de Círculo de Católicos de
Bañolas y Comarca. Nosaltres tambe li dèiem Can Catòlics i quedàvem molt
tranquils. I li direm Can Catòlics per més reformes i noms que li clavin al
damunt.
Can Catòlics va conèixer una etapa de
postguerra, dura i integrista. Fou un temps en que gairebé tot era pecat. I
nosaltres que èrem joves, impulsius, i d’una bona fe sensacional, ens passàrem
els diumenges i festes de guardar, resant el “Jo pecador”. Després els temps
canviaren, i el catolicisme esdevinguè un afer més relaxat. (...) Per
nosaltres, Can Catòlics havia estat una mena de casa de tots: un lloc on es
podia anar a passar l’estona sense gastar-hi ni cinc. O tenir-hi reunions més o
menys polititzades. Fer-hi teatre més o
menys transcendent.
A Farriol li arribaven notícies de plet. I ell
donava un vot per Can Catòlics. Can Catòlics podria arribar a ser un centre
popular de perspectives diàfanes i d’una positiva influència en el món cultural
de la nostra ciutat. Per això caldria donar-hi una nova empenta, una nova
dimensió de servei ciutadà. Cal Catòlics podría ésser el “Centre pro
desenvolupament cultural i ciutadà de Banyoles i Comarca”. O bé, senzillament,
“Can Catòlics 2000.
Can Catòlics, però, no va poder arribar al 2000.
Anys a venir, amb l’ensorrament del sostre, Can Catòlics començaria a
desaparèixer, Nosaltres, però, en guardem els més bells records.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada