Qui no s'acontenta és perquè no vol

No he tingut mai un no per a ningú. En el teatre he fet de tot. He interpretat papers dels que abans en deien dramàtics, però especialment la majoria dels meus tipus han estat de personatges còmics. Un actor i director professional, barceloní, em va dir una vegada que jo tenia una personal vis còmica. N’hi ha que diuen que amb aquesta meva veu prima i esquerdada, traeixo un sentit de l’humor a mig camí entre la murrieria i la bonhomia. Potser si. Sóc molt procliu a parlar en clau de broma, però sovint fent broma se m’escapa alguna cosa seriosa.

Em sento molt satisfet d’haver nascut a Banyoles, a quatre passes de la Pia Almoina, a cinquanta de l’església de Santa Maria dels Turers, i a cent-cinquanta dels locals de teatre. Aquest ha estat tot el meu món al llarg de la meva vida. I l’estany, evidentment. Sense l’estany, segurament que no hauria fet moltes coses de les que he fet. Potser no hauria fet comèdia. Perquè vora l’estany, fins als desmais hi he passat moltes estones estudiant els papers de les meves comèdies.

He fet tots els papers de l’auca banyolina, tots en pla d’afeccionat, i deixant de banda el teatre, m’he passat trenta-set anys fent de redactor-periodista-escriptor-coordinador-fotògraf i altres coses a Horizontes- Revista de Banyoles, amb espais de temps en que la feia tota jo mateix, teclejant una màquina elèctrica marca Brothers passant directament els originals a impremta on solament havien de fer els fotolits, el tiratge i els  plegaments. Massa anys m’ocuparen aquests treballs ja que segurament m’hauria engrescat més a escriure i a fer altres taleies en les que únicament hi he deixat molts papers escrits en narracions, entrevistes i notícies, algunes signades amb pseudònims que potser mai ningú sabrà qui els ha escrit. He estat sempre molt tossut, fins a l’extrem de voler arribar al cinquantenari de la revista. Quan em vaig “jubilar” algú  devia quedar satisfet, sobretot jo mateix que em vaig treure un gran pes del damunt, ja que la revista em va

donar més pena que glòria. Ah!, i per si algú pensa que m’hi vaig fer ric, us diré que, com en tot el que he fet per afició, no vaig cobrar ni cinc, només allò que en diria una petita ajuda per treure’m els maldecaps del damunt. Comptat i debatut vaig tenir més despeses que guanys. Una disposició del Col.legi de Periodistes de Catalunya, deia que tot afeccionat al periodisme que portés almenys cinc anys treballant en una Revista podria obtenir “ipso facto” el Carnet de Periodista. Jo ja en portava més de trenta  i en omplir la fulla d’ingrés al Col.legi de Periodistes van preguntar-me quan guanyava.

Res. Ni cinc. “-Doncs, ho sento –van dir-me- no li puc omplir la fulla”.I així va quedar la cosa. Si no cobres no hi entres. Ja ho veieu, en la vida real

també he fet comèdia fent el paper de “burro”. Potser aquesta és la veritable afecció. Fer les coses amb total dedicació, sense cobrar. Ni en el periodisme, ni en el teatre, ni a la ràdio ni a televisió. No he cobrat mai res. Únicament en algunes actuacions a TV3 o en algun rodatge de pel.licula m’ha arribat alguna cosa important, una nómina ben rebuda que, en ésser ja jubilat del meu treball bancari, va resultar que amb les deduccions, poca cosa se m’ingressà. Tot i això, tinc la casa plena de medalles, plaques i cartes d’agraïment. Qui no s’acontenta és perquè no vol.