A l’any 1960 vaig dirigir un
grup de teatre juvenil amb la reposició de la comèdia de Josep Maria Folch i
Torres que tantes vegades havíem representat en el nostre grup (Julieta,
filla única). També vaig actuar en la comèdia L’amor truca a la porta
i vaig seguir fent crítiques de teatre a la revista Horizontes. Amb la
Roser vam anar a algunes representacions en una barraca muntada a l’antic camp
de futbol de darrera del museu Darder. Allí, una companyia estable durant uns
quants mesos actuava en un teatre portàtil. Representaven drames i comèdies de
teatre castellà i fins i tot s’atreviren a representar una Pasión.
Potser fou aquell el ressort que fèu moure els afeccionats banyolins per a què
ens decidíssim a fer una Passió nostrada.
En l’Espanya catòlica
d’aquells temps, les Passions apassionaven a la gent. El moviment catòlic dels
Cursets de Cristianitat banyolins van veure bé la idea de que a Banyoles
poguessin tenir una Passió pròpia a l’estil de les d’Olesa i Esparreguera.
L’artista pintor Joan de Palau –que també l’engrescaren per anar als
Cursets de Cristianitat (coneguts com a Colores) fou el qui posà fil a l’agulla per a l’arrencada
d’una Passió. Però primer havíem de veure si era possible fer-la en el teatre
del Catòlics. I vam posar en marxa una obra passional que tenia per títol El
diví Mestre.El millor de l’obra foren els decorats i els quadres plàstics
muntats per De Palau i els germans Albert i Enric Tubert. La prova
d’assaig anà bé. A partir d’aquí ja podíem anar per preparar la nostra Passió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada