Sempre m’he sentit molt banyolí. És la meva ciutat i
la conec molt bé. Tinc per Banyoles aquesta mena d’amor que tens per les grans
passions. Me l’estimo molt i m’agrada viure-hi. Algunes vegades he portat
Banyoles a l’escenari. Sigui en una obra escrita a la meva joventut: L’esbandida,
ambientada en una masia de l’altre costat de l’estany, o en shows
humorístics com El gran mamut o en arranjaments ambientals al balneari
de la Fontpudosa en la comèdia Com s’enreda la troca o en
monòlegs com El desmemoriat on un tipus despistat contava els seus amors
perseguint una noia pels carrers de la ciutat. En altres aspectes, com el
periodisme, per exemple, -que encara no sé com m’hi vaig veure embolicat- ha
estat com una espina clavada que m’ha turmentat durant molts anys, però que
també m’ha proporcionat bells moments de pausa, d’estudi, de tranquil.litat. Banyoles es la ciutat dels meus amors. Una
ciutat i uns escenaris que he estimat tant que fins i tot li perdono que m’hagi
encomanat la malaltia al.lèrgica amb el pol.len dels arbres plàtans de vora
l’estany i amb les humitats del rec Major en el seu pas pels vestuaris de sota
l’escenari del teatre del Catòlics amb la pols dels vells decorats que m’han
fet estornudar i llagrimejar impedint-me fins i tot de sortir a escena amb
bones condicions saludables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada