"El burro d'en Tocason"

Repassant l’arxiu del Cercle de Catòlics m’ha sortit una llibreta en la que hi havia fragments de l’obra “Don Gonzalo...” escrita en “tinta xina”. Entremig d’aquests fulls hi he trobat quelcom que m’ha fet reflexionar, fent-me comprendre que “Don Gonzalo”, a més d’haver-se popularitzat a Banyoles per la bona interpretació que li havien donat els actors en diferents époques, s’hi tenia una estima perquè en aquesta comèdia de costums catalanes s’hi reflexava una història que vivien uns homes quina professió era força arrelada a Banyoles: els carreters, els llogaters de cotxes de cavalls, els que tenen com a patró Sant Antoni Abat, que tots sabem que a la nostra ciutat ha estat una tradició llarga i molt arrelada. El que he trobat és una partitura amb la lletra d’una cançó que fou cantada per un aficionat en un entreacte de la representació de “Don Gonzalo...”. La cançó té per titol El burro d’en Tocason. Arranque improvitsat de carinyo i admiració que dedica J.B. al seu burro”. Val la pena llegir-ne un fragment:

Al.legreto – Tornada: Jo en tinc un burret molt maco / que de tant maco que n’és / si el compressin / no voldria donar-lo per cap diner./ Té unes orelles tan rebufonetes / que encar que no hi sentin / n’estic molt content /perquè fan molt aire / i si es mouen gaire / sembles dues ales / de molí de vent. / I amb una boqueta / tan repetiteta / que xuclant s’empassa / un sac de favons./ I aquells llavis rossos / tan finets i hermosos / que trobo tan dolsos / quan me fan petons./ I aquella cueta / tan estiradeta...

Bé, fins aquí l’anècdota perquè veieu com “L’orgull del gec” en certa època formava part de l’admiració d’una munió de banyolins que aleshores tenien carro i burrret que era tan necessari com avui tenir cotxe”.

“Tot allò que configura el nostre jo tè dimensions de passat; per tant, entretenir-nos una part del nostre temps en el record significa no renegar d’allò que és essencial, d’allò que som”. (Dr. Joan Corbella).