De drames i "comèdies"

En un dels meus esborranys que recopilo hi feia uns comentaris de teatre en diàlegs escoltats a persones que estaven al voltant de l’estufa del cafè del teatre del  Catòlics mentre els comediants estàvem esperant que hi fòssim tots per entrar a la gèlida sala del teatre a assajar l’obra que tocava. Eren els anys quaranta del segle XX.

- Aquests del  grup teatral del Catòlics, quan representen drames fan enternir les pedres. Vulguis o no vulguis se’t fa un nus aquí al coll i comences a sentir una salabror cara avall que se’t reventa tot el llagrimal.

Ho deia en Jaume arrecerat a l’estufa del cafè amb els de la tertúlia que l’escoltaven donant-li l’aprovació.

-Es que estan tan molt ben organitzats per fer arrancar la llàgrima. Més que Sección Recreativa se n’hauria de dit La colla del “Llanto”.

S’havien fet un tip de veure com els de la Recreativa feien vessar llàgrimes als espectadors de la platea i del galliner del teatre. En Jaume tenia feina a remenar  el caliu amb el ferro gratinador, afegint estellicons perquè l’estufa es revifés mentre la feia petar amb els seus companys que saborejaven un llarg cafè que ensumava posant els ulls en blanc. Perquè en Jaume no en prenia mai de cafè, però no mancava mai al saló de la societat encara que plogués.

- No em convé –deia- El metge m’ho té prohibit. És qüestió de no envermellir les morenes.

Però quan arribava la Setmana Santa i la Consergeria de la Societat obsequiava a la clientela amb una tassa d’aquell brevatge, aleshores en Jaume sí que en podia beure. Es ficava entremig de l’onada turbulent de socis que s’apinyaven davant del mostrador i s’aprofitava de l’ocasió procurant sempre que almenys n’hi toquessin dues tasses, com feia també amb els brunyols que, delicat com estava de l’estómac, no en menjava mai, però que en aquells dies buidava la safata del cambrer i no deixava d’assistir a totes les funcions de les Quaranta Hores acompanyant els seguicis fins als domicilis per afartar-se dels preuats dolços regats amb moscatell que els convidants de torn de l’Hora Santa brindaven benvolents

 als que havien tingut la gentilesa d’anar a donar-los-hi l’enhorabona a domicili.

En Jaume, des del cafè veia la gent com sortia en els entreactes de les representacions teatrals, i contemplava com pujaven i baixaven les escales per anar a assortir-se –sobretot la mainada- de xufles, cacauets i avellanes que anaven a comprar a les parades de la Roqueta i la Graua a la plaça dels Turers.  I aprofitava el garbuig que es formava  davant les dues portes d’entrada a la sala per escapolir-se de davant de l’estufa del cafè i entrar

d’estranquis -com moltes criatures ho feien- fent el dissimulat amb tota naturalitat, enraonant amb el primer que trobava. Era absurd que ho fes d’aquesta manera perquè jo sabia prou bé que en Jaume, en tenir els folres buidats, el porter li havia reclamat la papereta d’entrada. Se’n tornava cap a l’estufa i llavors es posava a criticar a la Secció Recreativa.

 

Uns paràgrafs més avall hi llegeixo aquest diàleg escoltat també entre gent criticaire al voltant de l’estufa.

-No sé perquè alguns dels comediants banyolins no van a  Barcelona a fer teatre professional. Perquè tenim comediants que s’ho mereixen.

-         Es què això de fer de comediant a Barcelona no está gaire ben vist. Sembla que en els intríngulis entre bastidors hi ha molt perill de fer la vida de perdulari. En conec un que hi volia anar i s’ho ha repensat. Diu que prefereix fer de tràgic a l’escenari del Catòlics.

-         Deu ésser una influència del seu parent capellà. I ho trobo bé, perquè si aquest comediant tan tràgic anès a Barcelona, d’aquí quatre dies ja faria comèdies verdes.

-         - Home!, en Borràs no en fa pas d’obres verdes: El mistic i Terra baixa son molt morals.

-         - Que Terra baixa no és verda? Ara si que em voldria morir! És un drama verdíssim!. Per això no l’han fet mai en el teatre del Catòlics.

Els capellans no els hi deixen fer. Diuen que en el teatre dels Catòlics no s’han de fer indecències.

-         Ai, te fot! I que hi ha de verd a Terra baixa?

-         Que no saps quin és l’argument? Ai, Déu et faci bo, Xicu! Imagina’t que fan casar a un pastor “nalfabet” d’alta muntanya, amb una dona que s’entén amb un altre home..

-         -És clar...si s’hi entén...

-         Oh, i encara és més gros. No solament s’hi entén, sinó que a la nit de nuvis del pastor i la dona, aquesta deixa al seu nuvi per anar a dormir amb l’altre home.

-         - Així digue’s que és com en aquell temps feudal del dret de cuixa... Ja és gros, ja!... I tot això es veu?

-         - Del tot del tot, no, però se suposa...

-         - Home, doncs si no es veu, ja no ho trobo pas tan gros.

-         - Però, que et penses que només és pecat tot el que es veu? I el pecat de pensament, què?. Es que no veus més enllà del nas, tu?

-         Home, jo em penso que no s’entendran pas un cop hagin fugit de l’escenari. Aquestes coses no es fan pas davant de l’apuntador i dels  traspuntes.

-         Ignorant, més que ignorant! Només veieu comèdia per tot arreu. Sempre seràs un “nalfabet”.

 

De  ximpleries com aquesta n’havia escrit moltes en aquells temps. Tot ho guardava per a mi. Però ara m’ha semblat bé transcriure aquesta atzagaiada dialogada d’aquell anys en què Jaume Farriol ironitzà en la seva obra Rapsòdia en blau diguent que “eren un temps en que tot era pecat”.