Joan Solana

Des que un grup encapçalat per Joan Solana començà a reunir una colla de joves interessats pel teatre a partir de la representació de Vent de garbí i una mica de por, aquesta nova generació anà interessant-se en representar obres d’autors que destacaven en l’aspecte literari. Ja des de la dècada dels seixanta, Jaume Coll i Martirià Coll havien arribar a extrems insòlits amb la creació del T.E.I., i en aquells anys setanta el jove i futur professor de literatura, Joan Solana, estava disposat a arrancar amb força. Solana formava part del nostre Grup (ell sempre recorda i m’agraeix que jo li donés l’oportunitat de fer el seu primer paper a La Passió quan era molt jovenet), i com a bon organitzador que era sempre estava a punt per a fer representacions amb tota una colla de joves afeccionats. Tant ell com jo ens distanciàvem de les discòrdies i enrenous que a voltes hi havia en alguns grups. Fèiem teatre perquè el sentíem a dintre nostre. Participà amb nosaltres amb aquell Don Gonzalo floreixent i amb els jocosos Ronyons de recanvi, però a partir de 1977, amb la seva agrupació de joves anà a l’Institut de Girona i Palafrugell a representar l’obra de la Capmany Vent de garbí i una mica de por i també Morts sense sepultura, de Sartre i Escuadra hacia la muerte. Poc abans havia fet els assaigs de teatre literari amb Allò que tal vegada esdevinguè, de Salvador Espriu.  Solana, però, sabia combinar-ho bé, i amb nosaltres ens anà companyant a fer bolos per alguns pobles de l’Empordà.

Amb el Retaule del dia vuitè. (Grup Sarau, any 1978), Solana demostrà que era home de teatre. Així ho vaig escriure en la meva crítica a Revista de Banyoles: Penso que tota ressurrecció (teatral) és possible mentre subsisteixin homes de teatre com Joan Solana capaços d’emprendre un activitat teatral amb rigor, sensatesa i originalitat en el millor sentit del terme, és a dir, una activitat que no es deixi temptar pels fàcils mimetismes que moltes vegades solen enlluernar.