Les comèdies dels anys 70 (2)

A l’any 1979 vam posar en escena dues obres que obtingueren un bon èxit. En plena efervescència del nomenament d’un nou alcalde a Banyoles, es considerà que un títol com El cap i la fi o El cap de l’alcalde podria tenir ganxo, si bé no tingué un èxit nombrós de públic com s’esperava ja que en les darreries de maig i fent un bon temps la ciutat quedà deserta amb el començament de l’èxode cap a les platges.  La representació fou digne, amb una interpretació excel.lent de Carme Quer qui es trobà amb un dels moments més brillants del seu fer artístic. Amb canvis de modulació entre el seu plor i el seu riure dominà l’escena admirablement en el seu paper d’una dona egoísta, dominadora, alarmada pels desdenys d’una seva filla i emparada en el neguit rebel del seu plor sofocat.  Al seu costat brillaren excel.lentment Jaume Oller, Montse Oller i Dolors Cels. Cal esmentar que aquest fou un dels primers treballs en escenografia de Pep Oliver qui  més endavant seria un professional en el seu afer en els muntatges d’obres i serials a TV3 i en pel.licules del cinema català. El decorat amb empostissats en forma de persianes movibles causà sensació.

En aquesta obra no hi vaig col.laborar, però sí que ho fèu el meu company d’escena, Enric Tubert, però aquesta vegada en l’aspecte tècnic. En Tubert era un home per a tot.

Amb en Tubert vam tornar uns mesos després amb la popular comèdia L’amor venia en taxi, de Rafael Anglada. Era per la festa major, i com digué Farriol la tradició teatral, almenys per sant Martirià, sembla assegurada. Hi tornàvem a ser tots els del grup, i potser aquesta vegada hi mancava una mica d’assaig, però el crític escriví: sempre hi havia algun actor veterà a punt de treure l’encallament per fer sortir airosa l’escena.

Els Pastorets en castellà seguien representant-se cada any, coixejant cada vegada més. Anaven sorgint grups jovenívols o infantils que se’n sortien com podien. Sempre, però, trobaven els tècnics a punt per deixar-ho una mica llest. Un grup juvenil va representar la divertida farsa Magnèsia que ja havíem estrenat nosaltres en els anys seixanta. El TEI tornava a reviscolar les Nits d’Art davant la façana de l’església de Porqueres. Amb Pep Cruz al davant van oferir un muntatge sobre poemes del poeta empordanès Carles Fages de Climent. I el Grup Sarau, amb Jesús Bramon al davant van representar un muntatge amb el títol de Ulls de gat negre dins la fosca amb textos de varis literats catalans. Vaig fer-ne una crítica a la Revista que ningú va entendre. Era com un joc de mots encreuats que pocs van poder desxifrar. Ni jo mateix. A vegades els crítics afeccionats també solem jugar amb les lletres. Posem-hi que allò va ser com un exercici literari, que si res més no, va servir per donar a conèixer alguns escrits fragmentaris de bons literats. Al capdavall molta ironia.

Ja abans, el TEI, sota la direcció de Martirià Coll, representà dues obres ben arriscades en quant a interpretació i muntatge. Estricta vigilància, de Jean Genet, presentada dintre una caixa realitzada amb plàstics transparents per en Lluis Vilà. És una obra de ritus i cerimònia amb personatges trets del món dels marginats que els tres actors del TEI interpretaren de forma ben ajustada. Bon encert d’aquest grup de teatre independent que més endavant tirà la casa per la finestra amb la representació de La tragèdia de Macbeth, de Shakespeare, en versió catalana de Jordi Pujol i Cofan i que tingué més defectes que qualitat, degut a la conjunció de tres elencs provincials, de tres pobles distints, que suposem devien tenir les seves dificultats per arreplegar-se en els assaigs. Obra de lluïment per un gran actor, una gran creació de Martiria Coll. Però en el teatre és el conjunt que s’ha d’afermar i aquest fallà estrepitosament.