Joan Capri

Quan algunes persones em veien actuar fent papers còmics o explicant anècdotes divertides en llargs monòlegs solien dir-me que els que em voltaven a casa meva havien de divertir-se molt i que la vida al meu costat  havia de ser un tip de riure. Doncs, no, jo era un noi molt callat. Llegia, estudiava i escrivia en un petit escriptori d’un raconet de la casa. Això no vol dir que a vegades no fes les meves passejades teatrals de la cuina al menjador, on els meus pares i germana que em contemplaven no fessin algun riure per sota el nas. Recordo que un dia estava assajant gestos davant d’un gros mirall que teníem davant la porta que donava a un pati. Tot fent cares estrafolàries no vaig adonar-me que des de dalt del pati, en una eixida d’una casa plena de roba estesa,  m’estava contemplant el veí trencant-se de riure.

No sé si ho he escrit en aquests fulls. Potser ho repetiré. Quan Joan Capri començà a fer teatre i a posar de moda els monòlegs, alguns que em coneixien poc m’havien arribat a dir que copiava els seus monòlegs, i això no és veritat. Jo ja havia fet una diversitat de tipus en alguns monòlegs d’Apel.les Mestres, de Carles Gumà i Santiago Rusiñol en el temps en que Joan Capri tot just venia patates i mongetes pels mercats de Barcelona. Quan començà a fer teatre aquest gran actor que ha estat Capri, jo ja portava alguns anys fent teatre d’afeccionats

En els seus desplaçaments a Banyoles, Joan Capri emplenava els teatres. En el Cercle de Catòlics hi actuà algunes vegades. Quan vingué a representar la comèdia Sóc un viu, adaptació d’una obreta italiana del bon humorista Aldo de Benedetti, li vaig retreure que aquesta comèdia ja feia molts anys que jo l’havia vista en el Mercantil representada per una Companyia anomenada Los cuatro ases amb un altre títol que ara no em ve

a la memòria, i que també fou adaptada per al cinema i interpretada per l’actor Vittorio de Sica. L’actor Joan Capri quedà astorat en veure que jo recordava aquelles representacions tan llunyanes de les comèdies de Benedetti. Joan Capri em digué: “Oh carai!, d’això ja fa molts anys!”. I és que les coses vistes en l’adolescència són potser les que queden més fixades en el record. Com em va quedar en el record aquella xerrada amb Joan Capri per demostrar-me amb quina facilitat ell interpretava els seus personatges, ja que veritablement tots eren representats amb el seu estil habitual. Quan vam tenir aquella xerrada amb Capri, l’actor ja feia anys que no venia a Banyoles, i s’hi trobà molt bé quan veié que el públic s’entusiasmava i reia sorollosament. Els còmics sabem molt be que quan el

públic és més alegre i riu amb ganes es justament per les festes majors quan s’està una mica xampanyat. Aquell dia, Joan Capri allargà molt més el seu monòleg final. El públic ho agraí i aplaudí llargament al famós comediant català.

De Joan  Capri vaig recollir aquestes paraules que les faria meves: “ Amb els anys he arribat a la conclusió que l’única manera de ser feliç en aquest món es haver fet feliç una altra persona”.