Una vegada vaig introduir un mutis estil Melgares a Don
Gonzalo o l’orgull del gec en l’escena de la declaració d’amor del ximplet
Tòful a Conxita, la protagonista. Anant de recules vaig procurar d’arrossegar
les paraules fins al mutis definitiu. Els espectadors aplaudiren i...com era
costum, vaig haver de sortir a saludar al públic. Aquella moda de saludar el públic després
d’haver fet un bon mutis no va ser mai del meu grat. Ho feien els actors
professionals i també ho vam fer nosaltres en aquells anys quaranta i
cinquanta. Sortir a saludar al públic després d’haver-lo complagut en una bona
escena era un trencament del lligam de l’obra. Tímid com he sigut sempre, només
de sortir a saludar amb un cop de cap com una reverència feta als espectadors
em feia una vergonya horrible. Ara, només sortim a saludar al final de l’obra.
I encara mostro la meva timidesa. Sempre he preferit més unes bones riallades
que uns xardorosos aplaudiments.
De totes formes haig de dir que sempre, sempre, en
les meves actuacions ha estat present el record d’aquell gran actor. I revivint
les meves actuacions durant els llargs anys de la meva vida teatral, potser en
alguns mutis, silencis i espaioses pauses hi havia alguna cosa de Paco
Melgares, especialment en el personatges de Joan Mut a Massa temps
sense piano, en l’oncle Jesús de Ronyons de recanvi o en
l’infeliç anarquista d’Els sis corders de Blanes, i
evidentment en el gamarús Agustí Banús de Rapsòdia en blau,
de Jaume Farriol. Un dia, dinant a Barcelona amb l’autor
de Ronyons de recanvi, Joaquim Muntañola,
aquest em va dir que la meva actuació en
aquella seva obra li havia recordat a Paco Melgares. Gairebé vaig plorar
d’alegria.
L’actor Paco Melgares va morir jove. De
ciarrosi, segons es digué. Fou un home massa aficionat a la beguda. En el
teatre no tingué succesors. Al cap d’uns
anys – potser trenta o quaranta- vaig tenir ocasió de saludar a la vídua de
Paco Melgares. Fou una de les actrius de la companyia de Narciso Ibáñez
Serrador que es presentà al teatre Victoria en una comèdia titulada Aprobado
en inocencia. En un entreacte vaig pujar a l’escenari del teatre per a fer
una entrevista a l’autor de l’obra i al mateix temps parlar una mica amb
l’actriu Consuelo de Nieva. Restà molt agraïda quan vaig dir-li que
gràcies a les actuacions que havia vist del seu marit jo em vaig lliurar a la
meva afició al teatre. L’actriu s’emocionà
i amb llàgrimes als ulls m’abraçà en veure que hi havia una persona que
tenia un gran record de Paco Melgares.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada