Poesia humorística catalana

No vaig tenir cap seguidor per acompanyar-me en els fins de festa d’aquells anys quaranta/cinquanta. Potser només en Pere Pagés, en Josep Freixa i en Pere Quer havien recitat alguna poesia dramàtica davant del teló. Ho havíem de fer en els entreactes a fi de que els espectadors no s’impacientessin per les esperes mentre es canviaven els decorats. Els recitals de poesia castellana s’acabaren aviat. De seguida que vaig poder adquirir llibres de poesia catalana ja vaig lliurar-me de ple a la poesia humorística i en els monòlegs. Era difícil recitar poesia en llengua catalana en aquells primers anys de la dictadura. I em va semblar bé dir-ne alguns de poetes nostrats. D’en Joaquim Hostench guardava un exemplar dels Esbarjos i d’allí en vaig treure alguns que tenien la seva gràcia. En el meu repertori també hi vaig posar En Jepet i la Jepeta, de Guimerà i una de molt joliua ben adequada per a programes d’espectacles festius: La festa major, del comediògraf Eduard Aulés, un home que va deixar un ric i pintoresc anecdotari en el grup de Frederic Soler (Pitarra). Però la poesia

humorística més adequada per a mi va ser Gràcies a Déu que estem sols: la descripció que fa un nuvi de tota la festa amb els convidats al sopar abans de la nit de bodes, amb alguns estribots de gran efecte còmic. La poesia és original de Juli F. Guibernau, un escriptor que havia col.laborat a La campana de Gràcia i a L’Esquetlla de la Torratxa signant amb el pseudònim de Carles Gumá. D’aquest autor vaig poder obtenir llibres de caràcter festiu com Del bressol al cementiri i alguna comèdia còmica.  No hi havia final de representacions teatrals en que no hi manquessin els Fi de Festa, i sempre sortia jo  amb la poesia dels nuvis que fou molt celebrada. 

Fins i tot fou una poesia adequada per a que la recités en festes particulars – bateigs, casaments, reunions familiars, sopars d’aniversaris i de treball. Amb la meva particular vis cómica, amb veus que anava canviant per als distints personatges que entraven a la poesia/monòleg (nuvi, núvia, sogra, parents i amics conyetes) vaig fer riure als auditoris, especialment en les bodes quan després del xampany tothom estava més disposat a la gresca. Només en una ocasió no vaig poder aconseguir que els assistents a una boda esclatessin en rialles. Fou durant una excursió a Poblet, quan després de dinar amb tota la colla del nostre grup de teatre, vam adonar-nos que en el menjador de l’hotel hi havia un dinar d’assistents a una boda. Un amic em digué:”Mira, Joan, arribem a punt, entro a presentar-te i els hi recites la poesia”. Jo, que no i que no, fins que els companys em van empènyer cap a la taula dels nuvis i convidats que estaven disposats a començar el dinar. Potser aquell no fou el moment oportú, ja que en aquests casos convé esperar sempre a l’hora del xampany. Vaig començar la poesia i de seguida vaig adonar-me que allí no hi havia l’ambient apropiat. Ningú va riure ni aplaudir. Un silenci total. Vaig adonar-me que havia estat un intrús. El recepcionista de l’hotel ens digué en sortint que el convit era trist perquè el casament no era pas molt bon rebut per alguns familiars, i a cau d’orella ens digué: “Es que els nuvis han fet Pasqua abans de Rams”. I allò en aquell temps era una cosa que es considerava un escàndol, un fet no gaire ben rebut per les famílies d’arrels cristianes ja que aquells casos no eren del tot aprovats per l’església catòlica. També em vaig trobar amb un cas idèntic en ésser convidat en una boda d’un amic en les mateixes condicions de la boda esmentada. Al dinar de boda hi assistiren una part dels familiars del nuvi que vingueren d’un poble aragonès. Mai havia vist un casament tan trist com aquell. No hi havia animació. El dinar fou silenciós, lúgubre, ensopit. No es pas que hi hagués hagut cap defunció en els familiars. És que també els nuvis havien fet Pasqua abans de Rams. Però jo havia preparat la poesia traduint-la al castellà a fi de que m’entenguessin tots els maños i mañicas allí presents. Aquesta vegada, però, la meva intervenció trencà aquell ensopiment i fou com si de cop i volta tots els assistents

haguessin obert l’aixeta del riure. A partir de llavors s’encetaren les converses i a nuvis, familiars i amics els revingué l’alegria.

L’alegria també estigué present en una altra boda: la d’una cosina de Girona, -de la part de la meva esposa-, que tingué lloc en un restaurant cap a les Gavarres. Érem colla, i com de costum, els hi vaig engaltar la poesia. Tothom reia, però cap al final, en el moment en que, recitant, imitava veus de convidats a la boda (a la boda poètica!) dient: “De cop i volta, un jovenet, que semblava un gos de fira, s’aixeca de la cadira i diu amb veu de falset: “Ara que tots heu brindat, entre amorosos efluvis, tinguem compasió dels nuvis i deixem-los sols aviat” I tot seguit descrivia que anaven cap a l’habitació abraçadets, ah, renoi!, de cop i volta se sent una veu d’un convidat que donant un cop de puny a la taula diu:- Prou!!!, ja n´hi ha prou!. Tots els assistents al banquet del casori es van posar a contemplar  aquella persona que em prohibia seguir recitant la poesia humorística. I tots van veure que era un capellà, un mossèn ancià que s’escandalitzà, potser tement que la cosa aniria pìtjorant de picaresca, però vaig seguir recitant a instàncies dels nuvis i de tots els convidats que m’estaven animant dient-me “Segueix, Joan, no en facis cas!”. I vaig poder arribar fins al final de la poesia sense fer cas dels  cops de puny frenètics d’aquell escandalitzat mossèn, potser suposant que allò aniria una mica massa lluny. En acabat vaig dir a tots els contertulians que aquell vers l’havia recitat en molts teatres morals i catòlics de la província  i que mai cap mossèn me l’havia prohibit. Vaig continuar i la vaig acabar en el mateix punt en que s’acaba: quan els nuvis entren a l’habitació i ja alliberats del bullit de la festa abraçant-se estarrufats i rebentant de satisfacció es diuen: Gracies a Déu que estem sols!!