He
trobat en els meus papers esbarriats la presentació que vaig fer en la
recuperació de l’obra “Don Gonzalo...”. Llegiu-la si us ve bé:
“ M’han encomanat que faci una introducció a
l’homenatge i a l’obra que avui anem a representar. Com heu pogut llegir en els
programes de mà que s’han repartit, ens hem reunit un grup d’aficionats al
teatre per a “ressuscitar” una obra que feia 24 anys que no es representava i
que ha estat per a Banyoles potser l’obra més popular i que més vegades s’ha
representat a la nostra ciutat. Arrel de la mort del recordat Pepet Freixa i en
motiu d’un article que es va publicar a la revista local, un grup d’aficionats
vam decidir retre un homenatge a aquell gran home de teatre que fou en Freixa,
i a tots els seus companys d’escena que avui, malauradament no estan al nostre
costat. Es va proposar fer “Don Gonzalo o l’orgull del gec” i la idea era força
descabdellada. S’havia fet un elenc tan perfecte en aquells anys quaranta i
cinquanta quan portàvem arreu de la província l’obra de Llanas, que no era res
d’estrany que pensessím que sense la col.laboració dels dos grans actors que brodaven tan perfectament la comèdia, com en Freixa
i en Maurici Garcia, era gairebé impossible tornar-la a recuperar. Però allò
que en diem
el
cuc de l’afició va fer engrescar-nos per a portar endavant el projecte que avui
veurem realitzat i que ens ha portat molts dies de desvetllament.
Com heu pogut veure en la cronologia que s’ha
publicat, “Don Gonzalo..” es va estrenar a Barcelona l’any 1891, per ésser
“gloriosament ressuscitada” – (així es diu en l’obra publicada per la
col.lecció Catalunya Teatral de l’Editorial Millà) sis anys després per la
companyia d’Enric Borràs.
Quan es va representar per primera vegada “Don
Gonzalo” a Banyoles? És una mica difícil de saber-ho, però apostaríem que
segurament la va presentar alguna d’aquelles companyies professionals que a
principis de segle passaven temporades estiuenques a Banyoles i canviaven de
repertori dues vegades a la setmana. Si fou al teatre Casino Bañolense (que era en aquest mateix local) o fou en el
Teatre Principal de la placeta del Teatre, no podem pas afirmar-ho. El que si
que es pot assegurar es que la Secció Recreativa del Círcol de Católics la va
presentar per primera vegada, arranjada com era natural en aquells temps en els
teatres dels centres catòlics, únicament per a homes sols. En Quimet Tarafa
podria molt bé explicar-nos les facècies del seu paper de mosso que no es movia
mai d’escena ja que s’apropiava de tots els papers femenins. Tan aviat era la
mare, com la filla, com la criada. Era el típic mosso o onclet que tot ho feia.
En aquells temps, el Consiliari del Centre devia
passar moltes estones fent de censor i “arreglador”.
-----------------------------------------------------------------------------------------
“L’única
manera de viure en el present és no ignorar el passat”. (Dr. Joan
Corbella).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada