La tercera comèdia que vam representar en aquells
anys setanta tingué lloc en el teatre Mercantil. Fou una funció benèfica per al
Punt de Socors de la Creu Roja. Sota el col.lectiu de direcció Olivas-Tubert-Geli-Oller
es presentà Distret... però no tant, una comèdia perquè el públic s’ho
passés bé, que era el que es proposava. Llegeixo a la Revista de Banyoles
l’apartat en què es fa referència a la meva actuació: Com sempre la
intervenció de Joan Olivas n’era esperada i així es pogué constatar quan sortí
per primera vegada en el segon acte. Aquí ens engaltà un marit resignat amb
cara de mussol que segueix a la seva esposa com un gosset sense dir ni piu,
fins que arriba el moment en què ja no pot més i treu un geni de foc, fet que
fou celebrat amb gran entusiasme pels espectadors. Olivas, en el personatge de
Farreres aconseguí espais en què el públic rigué per les butxaques com en
l’escena de l’strip-tease de cama i en la que la seva xafardera esposa l’obliga
a agenollar-se i pregar davant del retrat del savi enginyer que creuen difunt.
La farsa, escrita per Joaquim Puigbó tenia els seus alts i baixos i potser
s’allargà més del compte.
La quarta obra fou El fiscal Requesens.
Encara no sé perquè vaig escollir aquesta obra per ésser representada per les
festes de Sant Martirià.Potser perquè em feia il.lusió representar una obra de
Josep Maria de Sagarra, (un autor que durant molts anys la seva obra fou
marginada en els Centres Catòlics de la província de Girona), si bé que El
fiscal...no és res més que una traducció en prosa d’una obra de Gogol que
Sagarra va escriure per a Joan Capri. No hi podia faltar el monòleg caprinià
que a mi em feia il.lusió de representar. Em va portar molta feina aprendre’m
el text del fiscal protagonista de l’obra, però per sort vaig poder lliurar-me
a estudiar-lo en unes vacances d’estiu a Arbúcies passejant-me pels bells
paratges de La Corbadora. El dia de l’estrena vaig tenir la mala sort d’arribar
tard als
vestuaris del teatre, quan tot ja era a punt i tots
patien per la meva absència. Per aquesta causa vaig haver de maquillar-me
ràpidament sense poder fer-lo més adequat per la figura del fiscal. Tot i
aquesta inconveniència del maquilllatge, em sembla que la crítica de Farriol
fou benèvola: Joan Olivas interpretà la figura del fiscal i li donà tota
l’estona una actitud característica, de perfecte cagadubtes matrimonial que
centrava la trama i feia possible que la navegació iniciada amb certa lentitud
acabés, finalment arribant al bon port de l’aplaudiment final. Tots esperàvem
l’actuació de Joan Olivas en el paper més llarg que hagi interpretat fins
ara. I a fe, que se’n va sortir
magníficament. Ell i l’Enric Tubert van guarnir una acció ben lligada, sàviament
complementada, rica de gestos i d’expressions. I després de les vacil.lacions
de l’arrencada, varen adreçar l’acció cap a un segon acte curull d’encerts i
que culminava el final de l’acte, en una escena deliciosa, en la que,
col.locats tots els actors en presència de la protagonista, assolien una
plenitud realment admirable. Aquest final del segon acte, quedarà dintre el
gènere de comèdia humorística, com un encert antològic. Formidable!
El que no sabia Jaume Farriol era que aquell final
el vaig arranjar per donar més força humorística en la cloenda de l’escena. Hi
tenia la mà trencada en fer arranjaments per aconseguir uns rítmics i jocosos
finals. Ja amb Ronyons de recanvi ho havia provat. Potser per això,
l’autor em digué que desconeixia l’obra. Ho havia fet amb altres obres i mai
cap autor se’m va queixar. Al contrari, alguns fins i tot m’ho van agrair.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada