Recitant poesia

A l’edat de 17 anys va néixer dintre meu la dèria de recitar poesies. Fou el dia 23 d’agost de 1942 durant una representació teatral en el Mercantil en que es presentà la companyia madrilenya de l’actor Manuel Dicenta que representaren la comèdia de Manuel Linares Rivas, “Cobardias” i un entremès dels germans Quintero. Un cop acabades les  representacions, el primer actor de la Companyia s’avançà cap a els llums del prosceni agraint els aplaudiments al mateix temps que anunciava que recitaria unes quantes poesies, almenys mitja dotzena. Vaig quedar barratibat en escoltar la veu d’aquell actor. Allí hi havia l’ànima, l’art d’un gran rapsoda. Els versos que recitava, que cantava, portaven l’emoció als espectadors. La veu de Dicenta era potent, poderosa, i sabia matisar meravellosament.Els bells moments dels poemes amb pauses i modulacions, amb falsets, crits o xiuxiueigs allargant les frases i cantant-les quan requeria el text em fèu posar la carn de gallina. Sobretot quan va recitar La feria de Abril de Jerez, de José Maria Pemán. Em causà un impacte tan gran que a partir d’aleshores vaig decidir que jo podria portar a cap recitals de poemes a l’escenari del teatre del Catòlics. Per aconseguir-ho el primer que havia de fer era comprar llibres de poesia –de poesia recitable-. I l’amic Miquel Blanch  em va vendre el gran totxo de Las mil mejores poesias de la lengua castellana. I vaig comprar també l’Antologia Poética de Emilio Carrrere, els Cien Poemas escogidos de las recitaciones de Gloria Bayardo, les Obras Poéticas de Rubén Dario... Però no era poesia per a “representar-la”. No era la poesia que m’havia causat tant d’impacte per a poder-la recitar en els escenaris. Vaig trobar-la finalment en uns llibrets de recitals del poeta-recitador Gonzlalez Marin i en els versros de Rafael de León en el llibre Jardín de papel editat per Editorial Alas el 1943, i finalment en el de Las mejores poesias de José Maria Pemán. Tanmateix vaig poder aconseguir aquella Feria de abril que tant d’impacte em causà en la veu de Manuel Dicenta. I la vaig estudiar i me la vaig empapar tant que durant molts anys fou la poesia que vaig desgranar per la majoria d’escenaris de la provincia de Girona. Acabades les representacions teatrals, al final sempre havia de sortir aquell jove Joan Olivas amb la Feria de abril. Fins i tot, en acabant les actuacions m’havien esperat alguns espectadors per a felicitar-me per aquells recitals. No vaig pas recitar-ne gaires més de poesies castellanes, potser només El Piyayo, de José Carlos de Luna, La canción del pirata, d’Espronceda. La Diligencia de Carmona, de Fernando Villalon, una Sonatina, de Ruben Darío que per la forma que vaig dir-la va fer emprenyar a un militar a Castelló d’Empúries.  Les poesies castellanes que m’anaven bé per a recitar solien ésser romancillos amorosos no gaire

adequats per a recitar-los en els escenaris dels teatres regentats per autoritats de la clerecia. Vaig guardar-me dintre meu les ganes de recitar Penas y alegrias del amor, amb aquells fragments passionals que feien: Mira como se me pone la piel cuando te recuerdo.../ Por la garganta me sube un rio de sangre fresca/ de la herida que atraviesa de parte a parte mi cuerpo (...) Mira como se me pone/la piel ca vez que me acuerdo/ que soy un hombre casao/ y sin embargo te quiero (...) Nuestro amor es agonia,/ luto,angustia, llanto, miedo,/ muerte, pena, sangre, vida,/ luna, rosa, sol y viento... I a cada moment repetint: Ay, que alegria y que pena/ quererte como te quiero”. No, això no feia per a mi. Aquesta poesia era per a recitar-la en els espectacles de varietats al costat dels zapateados i soleares. I també per a recitar-les en la intimitat, davant del mirall, únic espectador de la meva fogosa joventut.  La feria de Abril en Jerez, aquesta sí que m’anava bé. Vaig fer-la meva recitant-la arreu i encara avui, en aquelles vetllades que s’organitzen en els hotels de Imserso, quan demanen col.laboració per a recitar poesies els hi engego la Feria... per a fer-los quedar a tots bocabadats.  Dintre un dels meus calaixos hi tinc quatre o cinc diplomes de Primers Premis aconseguits en aquelles Noches de talentos, de gent jubilada. Com anècdota haig d’afegir que en una població andalussa, en un poble de cap allà a la serrania de Ronda vam visitar un teatre-auditori a l’aire lliure i se’m va acudir de pujar a l’escenari per a recitar la

Feria de Abril en Jerez mentre entraven alguns turistes estrangers que encara que no hi entenguessin res van quedar bocabadats potser pel meu improvisat accent andalús, i alguns d’ells entusiasmats em van tirar un barret a l’escenari mentre anaven dient bravo, bravo i olé, olé i olé. El sombrero andalús encara el guardo.