Un amic meu es va estranyar quan li vaig dir que
en la dècada dels anys quaranta del segle passat –segle XX- jo anava a veure totes les companyies de
teatre professional que actuaven a Banyoles. I se n’estranyà perquè sabia que
en aquell temps de vaques flaques no tothom podia gastar-se uns diners per anar
al teatre. Però jo em vaig espavilar treballant en una serralleria de davant de
casa i guanyava quatre quartets pels meus estalvis. I així vaig poder seguir
amb la meva afició al teatre com a espectador
i veure a moltes Companyies que actuaven entremig de setmana. Al teatre
no hi anava gaire gent i feia pena veure tant de poc públic en aquella sala
gran del Mercantil. Però jo no hi
mancava mai. Un dia vaig girar-me a contemplar la buidor de la sala i a darrera
de tot vaig veure sota un tènue llum a Pepet Freixa que portava un quadern a la
mà seguint el text de l’obra i escoltant a la vegada a l’actor Alejandro Ulloa
que declamava els versos de La vida es sueño. A l’endemà, el nostre
primer director i actor escènic em confesà que sabia tirades enteres de l’obra
de Calderón de la Barca .
M’era fàcil aprendre els papers de les comèdies que
representàvem. Agafava el llibret de l’obra, em llegia el meu paper un parell
de vegades i ja el deia de memòria sense necessitat d’apuntador a l’escena.
Perquè en aquells anys teníem l’apuntador dintre el coverol. Però no el necessitava
per res. Tenia una memòria prodigiosa i jo la feia treballar. La memòria vol un
entrenament. Però arriba un moment que de la mateixa manera que vas perdent
facultats en tots els aspectes de la vida i que t’has de posar ulleres per
llegir, doncs, això, que també vas perdent memòria i avui dia aprendre’m un
paper em costa molt d’esforç. Però, gràcies a Déu,en els meus 83 anys encara
vaig seguint actuant amb la meva llarga tirallonga del monòleg final del vell
Soff a la cova de Betlem dels Pastorets de Banyoles.
Darrerament, en aquest monòleg final de l’obra he
procurat fer unes breus pauses. Em sento lliure quan puc fer el que vull, fent
la pausa que em sembla convenient, perquè sé la pausa que és capaç d’aguantar
el públic,
perquè això és viu, és únic. Tot això és el teatre,
el que dòna la presència viva de l’espectador. Encara que alguna vegada algun
espectador t’esguerri la pausa, com aquell nen petit que des de la falda de la
seva mare, en el moment en que el Soff dels Pastorets diu: “Oh, Déu meu! ,
aquell missatge de l’arcàngel era cert: - l’Infant no és cap miratge ; no
somio, estic despert!”, es va sentir la seva veu que deia: Mama, ara s’ha
despertat!”.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------
En els anys
quaranta si volies fer teatre t’havies d’espavilar. Se n’anava aprenent a
mesura que veies actuacions de companyies professionals.
-------------------------------------------------------------------------------------------
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada