Durant anys, en el Banc on jo treballava feia la
feina de cobrador de carrer anant de casa en casa a dir-los-hi que “d’aquí vuit
o quinze dies” passaria a cobrar.los-hi la lletra de canvi, o sigui el document
de pagament d’una mercaderia que devien. En aquells temps difícils, poques
lletres de canvi es pagaven. Gairebé tothom deia que ja passarien a pagar al
Banc. Si passaven o no passaven això només ho sabíem els empleats encarregats
de la cartera d’Impagats. Bé, és igual. Deixem-ho. Dic això perquè en moltes
botigues , si el botiguer havia vingut a veure’m actuar en el teatre, quan els
deia que havien de pagar una lletra, des de darrera el taulell es posaven a
riure. I és que la meva cara, tot i ser seriosa, i sobretot la meva veu
escardalenca, eren tot un convit a la rialla. Havia de ser còmic per força. Per
acabar-ho d’arreglar, el Banc ens proporcionava uns uniformes blaus-negres amb
botons daurats. Recordant aquesta imatge de cobrador de carrer penso que devia
semblar talment el personatge d’agent de pompes fúnebres que posteriorment
havia de interpretar en la comèdia de Carles Soldevila Els milions de l’oncle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada