Als meus amics de Banyoles
CAN CATÒLICS
A Enric Tubert, company d’antigues
i enyorades aventures teatrsls.
Durant molt de temps, la façana de Can
Catòlics va amenaçar ruïna. Ignoro fins a quin punt, la façana era una
transcripció externa d’un paisatge interior depauperat i conflictiu. En tot cas
val a dir que, des de temps immemorials hi hagué, a Can Catòlics, plets i
situacions d’un gran dramatisme existencial.
Can Catòlics és el nom que li ha donat el
poble. El poble sol tenir, de totes les coses, un concepte sumari i expeditiu.
Per això, de tota la vida, havia rebutjat el nom de “Círculo de Católicos de
Bañolas y Comarca”. Només faltaria!. Ja em diran quin efecte hauria causat a
qualsevol interlocutor que algú li hagués comunicat, amb la solemnitat
característica:
-Me’n vaig a fer “el canari”
al Círculo de Católicos de Bañolas y Comarca”
O bé, hagues participat en to confidencial i
secretíssim:
-Fa una temporada que el,cafè
del”Círculo de Católicis de Bañolas y Comarca” no té gust de cigrons torrats.
Segurament una persona interpel.lada d’aquesta
manera hauria sofert un fort impacte emocional.
Per això el poble –nosaltres també érem poble
naturalment- li dèiem “Can Catòlics” i quedàvem molt tranquils. I li direm “Can
Catòlics” per més reformes i noms que li clavin al damunt.
Can Catòlics va conèixer una etapa de
postguerra, dura i integrista. Fou un temps en que gairebé tot era pecat. I
nosaltres que érem joves, impulsius, i d’una bona fe sensacional, ens passàrem
els diumeges i festes de guardar, resant el “jo pecador”. Després els temps
canviaren, i el catolicisme esdivinguè un afer més relaxat. Els “khomeinis” de
torn perderen embranzida i es va poder respirar sense incòrrer en implicacions
penals.
Fou llavors que el Sagrat Cor i la Verge
Puríssima que havien presidit infinitat de partides de cartes, foren retirats a
llocs més discrets, perquè guanyaven els que sempre havien dit que el joc i les
imatges eren una unió contra natura. . Llavors, la “gent d’ordre”, que havia
mantingut criteris molt estrictes sobre el tema, es retirà ostensiblement. O
fèu el que li és molt propi: es fortificà en algun reducte defensiu. Però l’aire
que entrava per aquella porta sense nom, ni sense imatges, era ja un aire
secularitzat. Can Catòlics havia deixat de ser una torre d’ivori per esdevenir
un local popular.
Per nosaltres, Can Catòlics, havia esta
sempre una mena de casa de tots: un lloc on es podia anar a passar l’estona
sense gastar-hi ni cinc.O tenir.hi reunions més o menys polititzades. O fer-hi
teatre més o menys transcendent. O executar-hi invencions difícilment
qualificables com eren “Cantando bajo la alubia” o “Pan, Amor i Ratafia”.
M’arriben notícies de plet. Banyoles ha estat
una ciutat memorable per la irrefutable contundència dels seus plets: l’abat i
el poble, els cairuts i els rodons, carlins i liberals, dretes i esquerres, “dragadictes”
i “antidragues”, “victorians” i catòlics... El dia que s’acabin els plets,
Banyoles entrarà en una agonia irreparable i total.
Per demés, un vot per Can Catòlics. Can Catòlics,
podría arriba a ser,amb una mica de traça, un centre popular de perspectives
diàfanes i d’una positiva inflùencia en el món cultural de la nostra ciutat. Es
clar que, per a això caldria donar-hi una nova empenta, una nova dimensió de
servei ciutadà. Caldria que les Digníssimes Autoritats, les agrupacions
cíviques, els grups d’inventiva cultural i preocupació ciutadana, es
plantegessin a nivell comunitari el que podria ser el “.Centre pro
desenvolupament cultural i ciutadà de Banyoles i Comarca”. O bé, senzillament, “Can
Catòlics 2000”.
Ara que els Sants i els catòlics, han decidit
integrar-se a una vida més arrecerada a les esglésies o a les intimitats, i catòlic
voldria tenir la seva vertadera connotació d’”universal”, penso que valdria la
pena replantejar-se el tema. Valdria la pena que, a cor de poble, el poble hi
tingués casa, recer. I potser, aquell antic Can Catòlics de la nostra joventut
d’amistat i faràndula, esdevindria casal de les noves generacions.
Pel demés, amic Enric, un record cordial des
del fons del temps en que tot semblava difícil, però possible. A reveure.
Jaume
Farriol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada