EL CAP I LA FI O EL CAP
DE L’ALCALDE
En poc espai de
temps acabem de veure representades dues obres de Carles Valls: “Elcap i la fi
o El cap de l’alcalde”, per l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics de
Banyoles, i “Mercé dels uns i Mercé dels altres” per l’actriu professional Mercè
Bruquetas. En una i altra s’hi adverteix el treball minuciós de l’autor en la
seva forma aparentment senzilla de voler contar-nos les coses. Carles Valls
(pseudònim en que s’empara l’artista Vila Casas) ha anat despullant gent de
totes les edats, així com estaments socials i esbosant una ridiculització de
certes premisses vigents durant tota una època presentant-nos la idea de
l’oportunisme polític, de la hipocresia social, etc. En les seves obres hi destaca sempre el
treball d’un actor o una actriu i així ho veiem en la primera on sobressurt el
protagonista que interpreta els dos papers (els dos germans, un de dretes i
l’altre d’esquerres), però que aquí a Banyoles se’l repartiren en Joan Geli i
en Jaume Oller en un treball excel.lent dels dos. En la segona obra era la “Mercé
Dalmases”, una vídua explicant ella sola en escena una sèrie d’esdeveniments
que li havien passat en una visió retrospectiva des dels anys vint fins quasi
als moments actuals. Valls la va escriure per la Mercé Broquetas i l’actriu en
un “tour de force” impressionant hi ha realitzat una interpretació
extraordinària.
Amb ELCAP I LA FI,
l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics demostrà –per si no ho sabèssim
llargament- que tenen embranzida per a represenra obres d’envergadura. Aquesta
vegada no es tractava pas de fer la comèdia còmica amb ressorts típics en ells
per aconseguir la riallada exuberant (cosa molt elogiable, ja que no tothom
assoleix aquest punt elevat que tenen en la comèdia còmica), sinó que es tractava
de demostrar dintre la senzillesa aparent de l’obra una naturalitat que havia
de donar senyals d’un realisme ben clarificador. I si ho aconseguiren és perquè
l’Agrupacio demostrà que té uns homes entre bastidors que dirigeixen i formen
aquest “col.lectiu de direcció” i que són els mateixos que un dia actuen i
altres reposen (i això de reposar és un dir, perquè treballen de debó i
silenciosament) però que sempre procuren de mantenir l’acoblament de tot el
grup en una perfecta harmonia que
lliscava per tot l’escenari dominant sobretot aquesta excel.lent actriu que és
CARME QUER la qual es troba en un dels moments mes brillants del seu fer
artístic. Sabem que la Quer ha estat “obsessionada” durant molt de temps en l’estudi
d’aquest paper, passant dies i dies posant-se dintre la pell d’aquest
personatge de “Glòria”, un personatge que potser se sortia una mica dels que
ella solia encarnar en les seves actuacions de l’”Agrupació Teatral Banyolna” (
l’havien encasellat massa en els papers de “mare”, la bona dona que havia de
soportar-ho tot).- En aquesta ocasió ens ha ofert una dona egoísta, dominadora,
alarmada pels desdenys de la seva filla i emparada en el neguit rebel del seu
plor sofocat. Amb canvis de modulació entre el seu plor i el seu riure,
dominant l’escena admirablement, la Carme Quer es permeté àdhuc –en una escnea
brillant amb en Jaume Oller- de dolcificar la seva veu en una cançó humorística
d’excel.lent factura.
Al seu costat, en
Joan Geli i l’esmentat Jaume Oller, interpretaren els dos germans –l’exiliat i
l’alcalde- sense exagerar mai la nota, destacant-se sobretot en els monòlegs de
l’Oller i en les telefonades d’en Geli.
Montse Oller era
una monja “republicana de tota la vida” i tingué unes escenes molt ben
executades principalment en les de l’ensenyament a la nena (una altra promesa,
la nena Montse Oller Pujolàs), inculcant-li la disciplina de l’ensenyament
religiós-polític d’una època determinada. I per últim hem de fer esment d’aquesta
noia que interpretà amb la mes gran naturalitat el paper de la filla “rebel” de
la casa. Dolors Cels imprimí una força inaudita al seu tipus de caràcter
dominant. Els que la coneixiem desconfíavem una mica d’aquesta noia perque l’haviem
vist sempre bastant atropellada en la dicció. La seva veu, baixa i enfarfollada
era perillosa i es temia que en algunes escenes no se’n sortís. Però la Dolors Cels
causà sorpresa a tothom. La seva interpretaició fou de debó boníssima. Crec que
aqui si que s’ha notat un bon treball del “col.lectiu de direcció” i un gran
esforçde la noia per a dominar-se ella mateixa. D’aquí endavant, la Cels si
continua fent teatre, amb un bon guiatge de direcció, pot arribar a ésser
una d’aquests bones actrius joves que
tanta falta avui dia en els escenaris banyolins.
Hem d’esmentar el
treball laborios de l’Enric Tubert i en Jordi Noguer en els llums, més vibrant
en la segona representació; així com l’escenografiaa d’en Pep Oliver ideada amb
empostissats en forma de persiana movible, i que també pot ésser de gran
utilitat per futures representacions d’altres obres.
En moltes de les
continuades mutacions i apagades de llums en canvis d’escena, foren constants els
aplaudiments del públic que donaren la seva calurosa acollença final a la
memorable actuació de tota l’Agrupació.
El públic no fou
tan nombrós com en altres ocasions, Arriba l’èxode cap a les platges i la gent
sembla que li ve de repel haver de tancar-se en locals d’espectacales. De totes
maneres, EL CAP I LA FI és una obra per tornar a veure-la i perquè la vegi
molta més gent. Crec que això ho hauria de tenir en compte l’Agrupació Teatral
procurant, passat l’estiu, de tornar-la a representar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada