EL FISCAL REQUESENS
Evidement, és una qüestió d’atmòsfera. El
teatre, per Sant Martirià, té una mena d’aureola col.lectiva, com de
realització festiva i total. No és pas estrany, doncs, que la nit de Sant
Martirià hagi estat posada a disposició del grup de teatre local. El localisme,
en aquest cas concret, és un acte de marcada coherència.
L’expectació fou total. Cadires als
passadissos. Gent penjada en altures insondables. Gent al carrer. En un ambient d’eufòria de característiques
mai vistes, es preparà l’actuació del Grup. No crec que la història del teatre
local presenti una pàgina d’expectació tan estricta. Possiblement algun altre
grup podrà arribar-hi algun dia. De moment, una mena d’acceptació tan unànime
només l’ha assolida el Grup de Teatre. Que ha arribat a trencar les barreres
psicològiques que imposava a cert públic el nom de “Círculo de Católicos”, per
altra banda ja depassat.
L’obra escollida fou “El fiscal Requesens”.
Es tracta d’una elucubració de Josep Maria de Sagarra, basada en un conte de
Gogol i feta a mida, com un sastre, per a Joan Capri, al moment gloriós de la
seva plenitud. L’ombra de Joan Capri plana durant tota l’obra, si més no, per
fer-nos passar que es tractava d’una peça inconsistent, basada en una sèrie de
situacions de debilitat escènica inqüestionable i que podien haver conduït la
nit de teatre a una segona edició de l’enfonsament del Titànic. I tot això ho
diem per fer més evident, encara, que si l’enfonsament no es produí, si es
logrà mantenir durant gairebé tota l’obra una línia de flotació divertida,
podem donar les gràcies als nostres actors.
Joan Olivas interpretà la figura del fiscal,
i li donà tota l’estona, una actitid caracteríestica de perfecte cagadubtes
matrimonial, que centrava la trama i feia possible que la navegació iniciada
amb una certa lentitud acabés, finalment, arribant al bon port de l’aplaudiment
final. Tots esperavem l’actuació de Joan Olivas en el paper més llarg que hagi
interpretat fins ara. Era, per dir-ho d’alguna manera, el primer “long play” d’en
Joan Olivas. I, a fe, que se’n va sortir magníficament. Ell i l’Enric Tubert,
van guarnir una acció ben lligada, saviament complementada, rica de gestos i d’expressions.
I després de les vacil.lacions de l’arrancada, varen adreçar l’acció cap a un
segon acte curull d’encerts i que culminava al final d’acte en una escena
deliciosa, en la que, col.locats tots els actors en presència de la
protagonista, assolien una plenitud realment admirable. Aquell final del segon
acte, quedarà, dintre el gènere de comèdia humorística, com un encert
antològic. Formidable, i punt, que es diu ara.
El dissabte, dia de l’estrena, el tercer acte
tingué alguns moments de lentitud. Després, recuperà el ritme, i arribà
feliçment a la conclusió de tota la peripècia escènica. El públic, conscient de
que aplaudia més als actors que a l’autor de l’obra, sortí convençut de que
acabava de presenciar una exhibició de “savoir faire” teatral. Realment, el Grup
de Teatre ha arribat a cotes importants de professionalitat.
L’Enric Tubert, que feia de contrapunt
decidit a la frenètica dubitació del fiscal, fou un punt important durant tota
l’obra. No va defallir, va aguantar el ritme i serví sàviament a Olivas en
algunes situacions. Joan Geli fèu un senyor Tortell impressionant. Jaume Oller,
fèu una mena de marineret mig carnestoltes, molt divertit. Josep Angelats
executà un dels papers millors que mai li hàgim vist. Albertí, correcte, en un
paper de per se, poc definit. Josefina Julbe, en la solterona que espera que el
cagadubtes del fiscal s’acabi de decidir, Maria Colomer en una bocamolla
llevadora –constructora de casaments, i Elionor Puig en una tieta esperançada
en casar la neboda amb una “persona decent”, feren els seus papers dintre els
límits que havia dibuixat l’autor, una mica imprecisos en quan la personalitat
del personatge, però amb la soltura i naturalitat que calia en cada moment.
Completant el repartiment, la part jovenil
integrada per Assumpció Geli, Enric Tubert fill i Joan Gratacós, cumplí
perfectament en les seves breus intervencions.
El fiscal Requesens
ha passat, no pas sense pena ni glòria, sinó amb una mica de cada cosa, i que
quedi clar que, en aquest cas, tota la glòria és pels actors i tota la pena és
per un autor que ha donat a la nostra literatura moments molt més brillants que
aquest “fiscal” indefinible
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada