Decada anys 70. Any 1978

TEMPS ENÇÀ, TEMPS ENLLÀ

Per Frederic Corominas.

 

-Balanç definitiu: quatre pessetes de benefci- en to dramàtic anuncià en Ciset.

  Si pensava que ens enfadariem i ens posariem a cridar, anava errat de mig a mig. L’ampla riallada que va rebotre sobre les parets del petit despatx-biblioteca de l’antic Centre de Catòlics – el del carrer de l’Abeurador, amb pas reservat al carrer de la Canal- li donà la millor resposta.

  En aquella època, deu fer uns cinquanta anys, el nostre grup (Miquel Boixó, Miquel Vilanova, Josep Tremoleda, Francisquet Figueras, Josep Tarradas Farró, Josep Jofre, Pere Brugada i un etcètera no pas massa llarg, que en aquest moment la memòria es resisteix a contemplar), sota la tutela i direcció d’en Ciset carnicer, constituiem l’equip jovenívol d’aficionats. El gran equip, d’autèntica primera divisió i que ens servia de model i guia, estava integrat per magnífics actors: Pepet Freixa, Joaquim Colomer, Jaume Baus, Joaquim Tarafa, Maurici Garcia, Jaume Geli, l’”Esguerraborregos” (lamento recordar-ne només el motiu, el malnom), home enginyós i encara prou artista per pintar gran nombre de decorats, i ells, al seu torn, entroncaven amb una altra generació, de la que me’n queda un record força boirós: Martirià Figueras, l’avi Boixó,en Cufí... tots els quals, llavors que tot just érem als inicis del cinema, ompliren un important capítol en el camp de l’esbargiment ciutadà.

  Faig notar que només he citat noms masculins, i és que en aquella època benaurada la promiscuïtat de sexes era considerada un pecat gravíssim. Una secció d’homes i prou; a part, les Filles de Maria, que representaven només el dia de la Puríssima i omplien el teatre de gom a gom. D’aquí no es passava, no es podia ni parlar de col.laboració; la intransigent Junta del Centre s’hi oposà sempre rodonament. I tant com ens hauria agradat a nosaltres!... Però aquesta circumstància d’haver de fer teatre homes sols no limitava excessivament les nostres possibilitats a l’hora d’escollir les obres, doncs hi havia tisores prou ben esmolades per retallar i capgirar tot allò que hom trobava retallable i capgirable: que un dels personatges era la mestressa, la senyora de la casa?, se la convertia en un germà; així de senzill. I per aquest estil, d’una veïna se’n feia un veí; d’una criada, un criat; d’una dida, un didot, i a la promesa del protagonista la transformàvem sense gaires manies en un cosinet de lluny. Seguint aquest mètode i d’haver-nos-ho proposat, quasi hauríem pogut representar autèntics vodevils.

  Cada diumenge hi havia funció teatral: un drama dels de fer plorar, en dos o tres actes, i a darrera un sainet per treure el regust del llagrimeig. A vegades es tractava d’obres de les anomenades del “teatre catòlic”, o sigui escrites expressament per als elencs diguem-ne unisexuals (recordem entre altres les del banyolí mossèn Anton Figueras, amb divertides comèdies que solia musicar la senyora De Palau, esdevinguda més tad mare política d’en Maurici Garcia); però sovint també es recorria al “teatre gran”, amb peces com “El ferrer de tall”, d’en Frederic Soler (Serafi Pitarra) i “Don Gonzalo o l’orgull del gec” d’Albert Llanas, per esmentar solament les que potser aconseguiren major nombre de representacions. Doncs bé, nosaltres, els joves, ens posàrem al cap de guanyar força diners a fi de que el Centre ens pagués un viatge a Lourdes, i naturalment per poder-ho lograr no hi havia com fer moltes representacions. Una cada diumenge no seria suficient; en necessitàvem dues, amb públics diferents, és clar. No sé de qui va sortir la idea ni si va haver-hi discussió prèvia o no; el fet és que tots els diumenges, a primera hora de la tarda agafàvem un taxi, i cap a Rabós falta gent. La sala de ball ens anava esplèndida (l’escenari, petitoi, i per al públic, bancs de fusta, llargs i estrets, sense espatllera, segurament no massa còmodes, però que feien bon servei). Sempre hi donàvem una obra diferent, comèdia o drama, i a continuació,  tal com feien els grans, un sainet o bé –i això era creació nostra; una mena d’exercici per agilitzar la intel.ligència i guanyar reflexes...suposant que no ens hi entrebanquèssim pel mig- fent una improvització; és a dir, sortíem a escena sense la base d’una obra escrita; a la bona de Déu, i “si sale con barba, San Antón”. És clar que de tant en tant hi havia sorpreses absolutament impensades. Per exemple, en una certa ocasió,a en Boixó se li va ocòrrer de dir, amb aires de golafraria:

-       Renoi, amb la gana que porto, si ara tingués aquí les costelles de la Dolores Costello!...

Un acudit poca-solta, es veu prou; també d’una ignoscència total. La senyora Costello, una guapa celebritat cionematogràfica de l’època.

  A penes el nostre director Ciset, exseminarista i permanent moralista, va sentir aital heretgia, saltà com si l’haguessin punxat, bo i braolant ple de sant horror:

-       Teló...Teló... Que baixi el teló de seguida!...

  Ell mateix agafà la corda, al veure que el sorprés tramoista no anava prou diligent, i el deixà caue amb tanta violència que si ens arreplega a sota ens deixa estabornits.Sort que de cua d’ull vegèrem l’acció i les cames tenien prou agilitat!...

  Acabada la funció a Rabós, altre cop cap al taxi i, sense despintar-nos tan sols, a correcuita cap a Banyoles a donar la segona representació. Com autèntics professionals, vaja!

  El tràfec durà tot un hivern. Ja ho sabíem que els viatges en taxi resultaven cars, però diantre!...

-       Quatre pessetes de benefici” – insistí encara en Ciset-; aquest és el balanç de tota la temporada.

  En realitat no era tampoc el balaç definitiu; faltava comptabilitzar a l’apartat de pèrdues la caixeta de pintures i perruques que algú deixà oblidada al marxapeu del cotxe (en aquella època quasi tots en duien) per culpa de les presses del retorn... i adèu capsa; més ben dit, la capsa si la vam recuperar uns dies més tard, caiguda a la cuneta; però del contingut (valia cent vegades més que no el guany de quatre pessetes) no en sabèrem mai més res- Seria curiós de conèixer qui se n’aprofità i de quina manera; perque tanmateix...

- I amb aquestes quatre miserables pessetes hem d’anar a Lourdes?...

Doncs, si senyor, hi vàrem anar; la Junta del Centre se sentí generosa en extrem i ens pagà el viatge amb una estada de cinc o sis dies. I, per cert, com ens ho vàrem passar!!!--- Confesso humilment (vailetots de 16 o 17 anys) que de devoció potser no en teníem gaire alguns de nosaltres; però, renoi, com ens vàrem divertir!!!...