Dècada anys 60 (XXXVIII)

EL T.E.I. I LES SEVES GIRES PER TOTA LA PROVÍNCIA

 

Amb un lliurament total, absolut, el Teatre Experimental Independent de Banyoles es donava a conèixer arreu de la província de Girona. I en la següent presentació , amb l’obra Morts sense sepultura, de Jean Paul Sartre (al Gimnàs del Club Natació Banyoles) aconseguirien un conjunt més ampli i homogeni amb les actuacions de Martirià Coll, Pep Cruz i Francesc Lucheti. Actors de Girona i Salt s’afegiren al grup que dirigia Jaume Coll, i  tingueren una bona aportació amb els excel.lents dissenys treballats per Lluis Güell en l’obratge de la decoració. A més dels actors esmentats, a Morts sense sepultura hi actuaren Fina Mariano, Josep Güell, Albert Serrats, Marcel Peiró, Jesús i Antoni Figueras, Biel Molí i Jaume Coll.

La següent obra del T.E.I. fou Calígula, d’Albert Camús. Es presentà al pati de l’edifici Pia Almoina de Banyoles amb un públic assegut sota la porxada i els intèrprets anant i venint, baixant i pujant graons fins a la balconada de la porxada. Èrem pocs els que hi assistírem i que vam poder testimoniar com n’era d’extraordinària la tasca d’aquells joves. Solament de veure els dos Coll, Jaume i Martirià, en la primera escena, davallant fins vora el pou del pati, dialogant amb la més franca naturalitat, amb unes inflexions en les veus perfectament matisades, haguèrem de manifestar que allò que ens oferien era teatre de qualitat. No èrem solament nosaltres els qui ho afirmàvem. Era tota la província que es rendia a l’admiració del T.E.I. Es llegien bones crítiques a les revistes de la província. A Àncora, de Sant Feliu de Guíxols, es deia: “No sabriem pas fer l’elogi d’aquells actors que despunten en la interpretació de llurs personatges, patent en l’anonimat dels programes la seva voluntat de conjunt. Sí que direm que l’eficàcia del T.E.I., la imaginació i l’audàcia amb què porta la seva feina són una sorpresa, una sorpresa enorme i exaltadament bona dins d’aquesta mena de realitat de coloraines però sòrdida en el fons dins de la qual ens movem”.

Arcadi Calzada, a la revista Olot-Misión ens parlava primer de l’obra, per jutjar seguidament la representació. N’agafem alguns fragments: “El T.E.I. va sorprendre. Moltes referències, eloqüents presagis, tot el que volgueu. A la fi hem estat testimonis directes. Si per terres gironines la seva actuació fou satisfactòriament jutjada, també ho fou entre nosaltres. El T.E.I. és un grup sorprenent. Un grup d’aficionats amb moltes notes de professionalisme. Un grup de joves conscients i compromesos. Responsables. Segurs. Artistes.Coherents. No és freqüent entre nosaltres la visió de representacions tal com calen. Es belluguen per l’escena amb naturalitat, Sense neguits. El seu llenguatge és expressiu i cuidat. Constitueixen un equip acompassat, sabiament dirigits per en Jaume Coll.

Tots viuen l’obra amb intensitat. Amb tanta intensitat que inclús en algun moment abusant de llur assimilació. Es recreen en el personatge, massa inclús. En Martirià Coll  es converteix en un Calígula excepcional. Matisa. El viu. S’emborratxa inclús del seu gran “show”. Matisa amb provada intel.ligència la seva parla i el seu gest. El Teatre tè amb ell un gran actor”.

Parlar d’en Jaume Coll és molt delicat. S’està convertint en un sorprenent tècnic de l’escena. Intel.ligent el seu fer, i no parlem del seu dirigir....”

Cap a finals de la dècada, Jaume Coll presentava l’obra de Jean Paul Sartre, Morts sense sepultura. amb decorats i figurins de Lluis Güell,  escenografia amb una extensa gamma de recursos. El públic s’hi lliurà i la crítica de la revista Presència digué que “d’ara endavant el nom de T.E.I. de Banyoles haurà de ser una garantia. La línia seguida per Jaume Coll i els seus company és clara i ascendent. L’obra era pràcticament desconeguda per raons molt específiques de l’estat en el qual es vivia. Mantenia tota la seva força dramàtica i la seva actualitat relativa la feia intemporal. S’agraïa la dosificació de violència, que, present sempre en l’acció, quedava a l’escenari reduida materialment a les escenes justes necessàries, substituida moltes vegades per la duresa del llenguatge, bast a voluntat en alguns moments, molt ben traduït per Manuel Pedrolo i matisat en alguns casos pel mateix T.E.I.”. Fou de les primeres obres en què els assaigs foren difícils, degut a que molts dels companys dels actors banyolins no eren de la ciutat i en aquells temps eren dificultosos els desplaçaments. Fou una labor de conjunt d’aquell grup format per Jaume Coll, Fina Mariano, Martirià Coll, Jordi Pau, Josep Ballester, Albert Serrats, Josep Güell, Pep Cruz, Francesc Luchetti, Jesús Figueras, Joan Anguera, Biel Moll i Víctor Funoses. Els efectes especials anaren a càrrec de Luchy Corbacho i Josep Maria Comerma. El T.E.I. arrancava bé, i a més de Banyoles, l’obra ja s’anunciava a Girona, Blanes, Figueres, Olot i Barcelona.